Havien sortit a passejar amb aquella criatura que havia alegrat uns cors tristos aquella primavera. La tenora feia de les seves i els joves encara no havien arribat a aquella plaça on la nit anterior el temps havia volgut acabar amb l'invencible sentiment popular. A poc a poc anaven apareixent i amb ells i elles s'anava creant un preciós ambient de diumenge de festa major a plaça.
Mentrestant ell seguia quiet, callat, pensador. Aquell diumenge al matí havia fet bullir les poques neurones que li quedaven. S'havia adonat que encara era un nen adolescent amb molt per aprendre. Se sentia buit, devastat i immadur. Volia tornar allà on un migdia de març els havia promès amor, allà on una tarda de febrer s'havien promès somnis sense fronteres però tenia por d'haver fet el que mai voldria haver fet: espifiar-la de valent per pur egoïsme mesclat amb vodka. Els núvols havien tapat el sol i ell no tenia ganes de complir els compromisos que l'atzar li havia imposat aquell vespre així que va decidir deixar-se corprendre per l'ambient d'aquella plaça poc formosa però entranyablement encantadora. Necessitava trobar-se.
La rotllana ja s'havia format prop de la caixa. Allà reunits, els joves del poble es van asseure per fer-la petar sense pressa mentre la marinada seguia present. Hi va haver discussions, somriures, bon humor, cansament i crits. Un cuba libre de sensacions, d'alleugeriment, de companyerisme i d'alegria. El jovent ni tan sols va sentir com un grup de música feia les delícies de la gent gran i tampoc es va deixar inquietar pels crits d'un home cregut i crescut que volien pertorbar aquella bonica atmosfera. Els segons van passar ràpid, com ell necessitava. Una conversa col·lectiva d'allò més alegre el va fer tornar a creure amb les seves possibilitats, amb el seu futur, amb la seva vida. Lluitaria per evitar cap altre matí de diumenge com aquell. Lluitaria pels somriures, per fer feliç a la gent, per fer-se feliç a ell mateix. Lluitaria a les verdes i a les madures, com sempre, acceptant errors i fent un pas endavant.
Devia tenir raó aquell poeta de l'èpica grega. Ell avui s'ha fet una mica més gran.
Mentrestant ell seguia quiet, callat, pensador. Aquell diumenge al matí havia fet bullir les poques neurones que li quedaven. S'havia adonat que encara era un nen adolescent amb molt per aprendre. Se sentia buit, devastat i immadur. Volia tornar allà on un migdia de març els havia promès amor, allà on una tarda de febrer s'havien promès somnis sense fronteres però tenia por d'haver fet el que mai voldria haver fet: espifiar-la de valent per pur egoïsme mesclat amb vodka. Els núvols havien tapat el sol i ell no tenia ganes de complir els compromisos que l'atzar li havia imposat aquell vespre així que va decidir deixar-se corprendre per l'ambient d'aquella plaça poc formosa però entranyablement encantadora. Necessitava trobar-se.
La rotllana ja s'havia format prop de la caixa. Allà reunits, els joves del poble es van asseure per fer-la petar sense pressa mentre la marinada seguia present. Hi va haver discussions, somriures, bon humor, cansament i crits. Un cuba libre de sensacions, d'alleugeriment, de companyerisme i d'alegria. El jovent ni tan sols va sentir com un grup de música feia les delícies de la gent gran i tampoc es va deixar inquietar pels crits d'un home cregut i crescut que volien pertorbar aquella bonica atmosfera. Els segons van passar ràpid, com ell necessitava. Una conversa col·lectiva d'allò més alegre el va fer tornar a creure amb les seves possibilitats, amb el seu futur, amb la seva vida. Lluitaria per evitar cap altre matí de diumenge com aquell. Lluitaria pels somriures, per fer feliç a la gent, per fer-se feliç a ell mateix. Lluitaria a les verdes i a les madures, com sempre, acceptant errors i fent un pas endavant.
Devia tenir raó aquell poeta de l'èpica grega. Ell avui s'ha fet una mica més gran.
1 comentari:
m'ha agradat molt llegir-te, feia dies (molts) que no ho feia...
una abraçada lluc, fins dimecres!
maria
Publica un comentari a l'entrada