Des de l’estranger, segueixo amb certa intensitat l’activitat política de l’Estat espanyol aquest agost de 2009 i no puc deixar de pensar que els catalans i les catalanes estem anclats en un Estat que ha agafat una deriva més que perillosa i gens democràtica. Sembla doncs que els ciments que van voler forjar la generació dels nostres pares estan essent enderrocats definitivament per ells mateixos i cada cop és més evident que les noves generacions hem de prendre la responsabilitat de fer un cop de timó. Res de nou, però cal anar-hi pensant i actuant.
Les darreres setmanes els dirigents del Principat, per exemple, així ho han demostrat. La picaraballa sobre una possible manifestació davant la resolució del Tribunal Constritucional sobre l’Estatut ve marcada per un clar esquema provincià. El Tribunal Constitucional farà la seva i decidirà des dels interessos espanyols i el paper dels catalans hauria de ser el mateix: decidir segons els nostres interessos de país. I això passa evidentment per centrar els nostres discursos, esforços, actes i pensaments en l’alliberament nacional i social català. Hem de deixar de seguir l’esquema de provincia maltractada per un tribunal i prendre la iniciativa popular amb la perspectiva d’aconseguir el nostre objectiu que, com tots sabem, mai ha estat ni serà un Estatut d’autonomia. Evidentment tot això són simples paraules buides que cal que revestim de contingut real a cada municipi i a cada comarca. Cal fer aquest pas perquè si ens resignem a seguir el joc de la província, el peix gros se’ns menjarà ben a gust.
Un altre exemple ens ve del País Basc. Llegint la premsa catalana i basca i parlant amb companys d’aquell racó de món un se n’adona de com el govern autonòmic PP-PSOE està intentant exterminar un moviment polític i la solidaritat que desperta amb mesures emminentment antidemocràtiques. Més enllà de la llei de partits, el govern basc vol eliminar les ajudes als familiars que han de recórrer quilòmetres i quilòmetres per desenvolupar el dret de tot pres de poder mantenir els lligams familiars així com detenen i imputen persones pel simple fet de tenir fotografies de presos en espais de socialització. Vindria a ser allò d’amagar la realitat tal com feia fa unes quantes dècades el règim anterior. Les paraules, els revestits poden haver canviat però els objectius i les voluntats de l’Estat continuen sent les mateixes silenciar opcions polítiques trencadores i ameneçadores de l’status quo. Ho permetrem?
Mentrestant llegeixo amb certa alegria i donant-hi la importància que pertoca un article del líder del Sinn Féin, Gerry Adams, a l’equivalent d’El País al Regne Unit, The Guardian. La tribuna permet a Adams plantejar als anglesos, escocesos i gal•lesos que és el moment perquè facin el pas i ajudin a aconseguir l’objectiu d’una Irlanda reunificada. Us imagineu com seriem tractats alguns si plantegéssim en un diari espanyol que cal que castellans, andalusos,….ens ajudin a aconseguir la independència dels Països Catalans?
Les darreres setmanes els dirigents del Principat, per exemple, així ho han demostrat. La picaraballa sobre una possible manifestació davant la resolució del Tribunal Constritucional sobre l’Estatut ve marcada per un clar esquema provincià. El Tribunal Constitucional farà la seva i decidirà des dels interessos espanyols i el paper dels catalans hauria de ser el mateix: decidir segons els nostres interessos de país. I això passa evidentment per centrar els nostres discursos, esforços, actes i pensaments en l’alliberament nacional i social català. Hem de deixar de seguir l’esquema de provincia maltractada per un tribunal i prendre la iniciativa popular amb la perspectiva d’aconseguir el nostre objectiu que, com tots sabem, mai ha estat ni serà un Estatut d’autonomia. Evidentment tot això són simples paraules buides que cal que revestim de contingut real a cada municipi i a cada comarca. Cal fer aquest pas perquè si ens resignem a seguir el joc de la província, el peix gros se’ns menjarà ben a gust.
Un altre exemple ens ve del País Basc. Llegint la premsa catalana i basca i parlant amb companys d’aquell racó de món un se n’adona de com el govern autonòmic PP-PSOE està intentant exterminar un moviment polític i la solidaritat que desperta amb mesures emminentment antidemocràtiques. Més enllà de la llei de partits, el govern basc vol eliminar les ajudes als familiars que han de recórrer quilòmetres i quilòmetres per desenvolupar el dret de tot pres de poder mantenir els lligams familiars així com detenen i imputen persones pel simple fet de tenir fotografies de presos en espais de socialització. Vindria a ser allò d’amagar la realitat tal com feia fa unes quantes dècades el règim anterior. Les paraules, els revestits poden haver canviat però els objectius i les voluntats de l’Estat continuen sent les mateixes silenciar opcions polítiques trencadores i ameneçadores de l’status quo. Ho permetrem?
Mentrestant llegeixo amb certa alegria i donant-hi la importància que pertoca un article del líder del Sinn Féin, Gerry Adams, a l’equivalent d’El País al Regne Unit, The Guardian. La tribuna permet a Adams plantejar als anglesos, escocesos i gal•lesos que és el moment perquè facin el pas i ajudin a aconseguir l’objectiu d’una Irlanda reunificada. Us imagineu com seriem tractats alguns si plantegéssim en un diari espanyol que cal que castellans, andalusos,….ens ajudin a aconseguir la independència dels Països Catalans?
1 comentari:
Una d'agost
Decadència… crec que és la paraula justa per definir la política catalana d’aquest mes d’agost que, si més no on visc jo, ha estat prou calurós, no sé si per efectes climàtics o rabiosos. Molt bé parles de picabaralla per referir-te a l’espectacle, no sé si de pati d’escola o satíric, amb el que ens han brindat els “nostres” polítics en relació a les possibles reaccions i manifestacions davant la imminent resolució del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Ara resulta que hem de sortir el carrer a defensar els nostres drets... i de quins drets parlen? Perquè l’Estatut d’alguns (recordem que som molts i moltes les que en el seu dia hi vàrem votar en contra) és de mínims i poc variarà la relació que tenim amb l’Estat espanyol. De fet, això ja és conegut per tots i totes, però és curiós com perdem les arrels i la perspectiva històrica a velocitat vertiginosa... Ens preocupem pel finançament, quan fa dècades (i segles) que estem patint un expol•li constant, sense vergonya ni complexe; i ni tan sols pretenc que ningú tingui present la pèrdua que va suposar el Tractat dels Pirineus, que aquests dies se’n commemoren els 350 anys. Probablement això ja queda molt lluny i no és el millor exemple, però ara m’ha vingut al cap.
Que no cal fer manifestacions políticament correctes per defensar ni Estatuts ni contractes amb Espanya... Tenim un Govern que es preocupa més pel què diran que pel què serà el futur dels PPCC, si més no del Principat. Un Govern que busca l’equilibri per no fer enfadar ni els de casa ni el veí, per mantenir una relació massa cordial pel gust d’alguns i algunes.
Això sí, l’agost també ens ha brindat amb alguna que altra notícia... potser un tan còmica, tràgica i dantesca alhora. És la notícia del permís més que ferm del Ministerio del Interior a una concentració falangista a Arenys de Munt, el mateix dia que el muncipi celebra una consulta popular sobre la independència del nostre país. És una d’aquelles anècdotes, potser un tan curioses, que a vegades fan autèntica basarda i que semblen més pròpies de la tira còmica de torn que no pas d’un estat de dret. Però bé... potser això ja és una alta història.
Ah, i gràcies per penjar el vídeo de Hitler i el conflicte basc... jajaja, ja només faltaria que prohibissin l’Atlètic de Bilbao... t’imagines? Estic segura que el peix gros, com dius, ho està desitjant... i més ara, amb tota una lliga per endavant.
Publica un comentari a l'entrada