dimecres, 5 d’agost de 2009

homenatge

Ho faig poc, ho hauria de fer més. Xerrar sense presses amb l'àvia a l'era és una lliçó, simple potser, però autèntica per aquells que com jo ens hem criat majoritàriament a ciutat i vora el canvi de mil·leni. Sens dubte, el tòpic que escoltar la gent gran és un aprenentatge ha estat molt discutit per molt jovent, tanmateix crec que ens equivoquem moltes vegades. Lluny dels llibres, de les converses entaulades entre estrelles mentre parem la fresca amb els amics mentre ens fem els moderns, fora bo que tots passéssim més estones amb aquells i aquelles que van viure la preguerra, la guerra, la postguerra i encara aguanten en aquesta època de pseudodemocràcia. No cal parlar, només escoltar, analitzar i esbrinar tot allò que desconeixem d'una època que cronològicament ens és propera encara que a voltes la pensem llunyana. Parar les orelles, jeure i aprendre.

Ahir vaig voler-ho fer de nou i tot just aixecar-me de la cadira a dos metres de l'àvia vaig tenir clar que les àvies empordaneses, les dones treballadores que ajudaven al camp i duien la casa mentre els homes descansaven fent el cigaló, el pota i tripa a Figueres o el que els vingués de gust es mereixen tots els homenatges del món i, jo, com que de poder poc en tinc, els hi volia dedicar unes paraules en aquest espai atzarós.

A les àvies: per la seva experiència, la seva resistència, la seva força de voluntat, els somriures, les mans resseques i amb durícies de tant fer anar el tràmec i manejar el bestiar. A elles, empordaneses, transmissores i actrius idònies d'una cultura centenària desenvolupada en aquesta formosa plana catalana que tanta tinta ha fet còrrer i que tants cors ha enamorat. A elles, que són i eren dones enteres, orgulloses, tossudes i sàvies. A les àvies que ens han tingut en els seus braços i ens han ensenyat valors i coneixements impropis de la civilització actual, segurament revolucionaris en un futur proper. A elles, dones treballadores que ho han donat tot pels que s'estimen, per la terra i pels pobles. A elles, a totes, una abraçada ben forta des d'un petit recer de tramuntana vora una morera, un llimoner i un magraner dedicat a un empordanès de cap a peus.

Si tots els federals ens estrenyem la mà
per encerclar l'amor d'aquesta gaia terra
on les verges estàtiques tenen forma de gerra
i la lluna i el sol són de menta i safrà.

Orfeu el xantre grec, com canta en català!
Calipso ha après la dansa que enceta el peu esquerre.
El dit de la tenora signa al cor que no s'erra
que és l'hora amorosida de creure i esperar

Que el muntanyenc davalli al ritme del ball pla.
Que l'insular enfili l'arjau que al puny s'aferra
i els fidels separats traspassin l'alta serra
vessant gerres de neu del Canigó germà.

Dansem braços en creu delint el més enllà!
Enderroquem el plint de Mart déu de la guerra
i amb fulles d'olivera colguem-ne la desferra
i a Elx l'Esfinx somrigui i el vent es torni clar

si tots els catalans ens estrenyem la mà.

Himne nou a l'Empordà
Carles Fages de Climent



1 comentari:

marta ha dit...

bé, idò !!! (com m'agrada)
és un contador geogràfic, de visites al blog. Curiositat per saber qui es mira les quatre coses que penjo per aquí.
Curiositat pura i dura.



i Manel, bufff !!! quin concertàs, si els has vist ja deus saber com és, però ostres tu, quedarà ben gravat a la meva memòria !!!