Ara fa una setmana vaig assistir a l'acte de commemoració dels 50 anys d'Òmnium. Allò va ser quelcom potent, un pas endavant per molta gent, un record necessari per molts altres, un acostament a les tesis independentistes que fa anys que molts pregonen per alguns de més enllà i, segurament, una simple trobada de cares conegudes per molts dels qui ho van veure per la televisió. Assegut en un racó de l'Auditori de Barcelona, jo, tenia una bona perspectiva de platea.
Com he dit, coneguts, famosos, les juntes d'Òmnium al territori i tots amb un denominador comú més enllà de la #passiópelpaís: l'afany per buscar incentius fora de l'interessant parlament de la Muriel Casals i de l'espectacle curiós d'uns nens i unes nenes jugant a l'escenari. Una estranya necessitat de mostrar-se al món. I és que molts i moltes dels presents estaven compartint dos móns al mateix temps, el del solemne acte d'Òmnium i el de les xarxes socials i els mòbils de la tercera generació. M'imagino que no us explico res de nou, no?
El fet, però, que em va portar a reflexionar que això d'estar en dos espais (un de físic i un de cibernètic) al mateix temps no m'acaba de convèncer és que d'allà i d'observar bona part dels que m'envoltaven, me'n vaig endur la sensació que ja no sabem parar atenció, que ja no sabem estar en un lloc escoltant tranquil·lament, gaudint de l'oratòria o dels moviments que es fan a sobre l'escenari sense piular, en silenci total.
Suposo que tot plegat és una victòria més de les idees i la moral de la competició permanent d'un sistema econòmic capitalista: cal ser millor que els altres i, per ser-ho, ara cal també ser el primer en explicar notícies, sensacions, ximpleries, acudits, o perquè no, mentides. Posar-hi fotografies ràpides, encara que siguin desenfocades. Aconseguir més seguidors que els teus companys per tenir un reconeixement social que et manca,...una simple evolució d'una societat basada en uns valors poc cooperatius.
No us penseu, però, que això és un atac fonamentalista les noves tecnologies. De fet, com amb molts altres temes tot plegat rau més en el sostrat i els valors que potenciem com a societat. I és que evidentment, les xarxes socials a Internet tenen un valor incalculable i han aportat desenes d'elements positius a la nostra societat. Són una bona eina. Tanmateix, observant-ne el seu ús, crec que és una pena, una involució, una pas enrere pel país que, després de tardar segles i segles en poder aconseguir un sistema on tothom és alfabetitzat i té accés a la cultura,...ara nosaltres mateixos siguem incapaços de gaudir en silenci i parant l'atenció d'un discurs simple però ben pronunciat, d'una bonica cançó, o d'una lectura de capvespre d'estiu.
Perquè n'estic segur que, tot i que està científicament provat que es poden fer dues i tres coses alhora, aquells i aquelles que únicament escoltàvem dilluns passat vam poder entendre molt millor els matisos d'Òmnium i del nostre país que, ens agradi o no, són molts.
Com he dit, coneguts, famosos, les juntes d'Òmnium al territori i tots amb un denominador comú més enllà de la #passiópelpaís: l'afany per buscar incentius fora de l'interessant parlament de la Muriel Casals i de l'espectacle curiós d'uns nens i unes nenes jugant a l'escenari. Una estranya necessitat de mostrar-se al món. I és que molts i moltes dels presents estaven compartint dos móns al mateix temps, el del solemne acte d'Òmnium i el de les xarxes socials i els mòbils de la tercera generació. M'imagino que no us explico res de nou, no?
El fet, però, que em va portar a reflexionar que això d'estar en dos espais (un de físic i un de cibernètic) al mateix temps no m'acaba de convèncer és que d'allà i d'observar bona part dels que m'envoltaven, me'n vaig endur la sensació que ja no sabem parar atenció, que ja no sabem estar en un lloc escoltant tranquil·lament, gaudint de l'oratòria o dels moviments que es fan a sobre l'escenari sense piular, en silenci total.
Suposo que tot plegat és una victòria més de les idees i la moral de la competició permanent d'un sistema econòmic capitalista: cal ser millor que els altres i, per ser-ho, ara cal també ser el primer en explicar notícies, sensacions, ximpleries, acudits, o perquè no, mentides. Posar-hi fotografies ràpides, encara que siguin desenfocades. Aconseguir més seguidors que els teus companys per tenir un reconeixement social que et manca,...una simple evolució d'una societat basada en uns valors poc cooperatius.
No us penseu, però, que això és un atac fonamentalista les noves tecnologies. De fet, com amb molts altres temes tot plegat rau més en el sostrat i els valors que potenciem com a societat. I és que evidentment, les xarxes socials a Internet tenen un valor incalculable i han aportat desenes d'elements positius a la nostra societat. Són una bona eina. Tanmateix, observant-ne el seu ús, crec que és una pena, una involució, una pas enrere pel país que, després de tardar segles i segles en poder aconseguir un sistema on tothom és alfabetitzat i té accés a la cultura,...ara nosaltres mateixos siguem incapaços de gaudir en silenci i parant l'atenció d'un discurs simple però ben pronunciat, d'una bonica cançó, o d'una lectura de capvespre d'estiu.
Perquè n'estic segur que, tot i que està científicament provat que es poden fer dues i tres coses alhora, aquells i aquelles que únicament escoltàvem dilluns passat vam poder entendre molt millor els matisos d'Òmnium i del nostre país que, ens agradi o no, són molts.
10 comentaris:
Això a Cuba ho han sol·lucionat molt bé. Ningú pot conectar-se a la xarxa i el diari ja l'escriu el govern. Lluc: tot allò criticable sempre porta l'adjectiu capitalista, al teu bloc. Hi has pensat mai? Salut.
Ei! Hi he pensat evidentment. Jo no faig una crítica a les xarxes socials, Aleix i no dic de tancar-les. El que crec que és evident és que des de petits, aprenem únicament a ser millors que els altres i ara passa el mateix amb les xarxes socials. I això és perquè tenim uns valors culturals i socials que ha portat el capitalisme. I diga'm romàntic, però no ser capaços d'escoltar una cançó perquè teòricament o econòmicament no ens aporta res socialment és trist. salut
per cert, ho he mirat i hi ha uns quants articles crítics on no utilitzo la paraula capitalista ;)!
A Cuba no et pots connectar a la xarxa? caram, quina cosa, i això que la bloggera Yoani Sanchez escriu i publica des de Cuba, contra el govern i amb el beneplacit de les ments benpensants d'arreu.
Si has estat a Cuba, coneixeràs les traves i la censura EVIDENT del govern. Yoanni, perseguida, detinguda, espiada i innsultada cada dia per la dictadura, ha pogut escriure el seu bloc gràcies als companys d'arreu del món, que l'ajuden amb sistemes d'allò més peculiars. No és que m'apassioni el seu bloc, que és dur i pessimista, però em sembla humillant per ella que diguis que l'accés a Internet és lliure a Cuba.
tens tota la raó. fa un temps vaig fer un article una mica en aquest sentit, però parlava directament de maleducats. no tant de canvis de valors, sinó directament de maleducats, de persones que fins i tot en el tu a tu desconnectaven de la conversa i piulaven. a diferència d'altres moments de la història, en aquest cas és l'eina la que genera nous maleducats que abans no ho eren.
Interessant article, Lluc, tot i que crec que és una mica exagerat dir que
"ara nosaltres mateixos siguem incapaços de gaudir en silenci i parant l'atenció d'un discurs simple però ben pronunciat, d'una bonica cançó, o d'una lectura de capvespre d'estiu."
podem seguir fent aquestes coses i utilitzar (apropiadament, això sí, i amb sentit crític) les xarxes socials...
Per altra banda, ni és cert que a Cuba "ningú pot connectar-se a la xarxa", ni és cert que aquell sigui precisament el model a seguir en aquest àmbit (perquè sí, hi ha moltes traves i deficiències).
Merci pels comentaris. Papell, potser he exagerat, però no m'estranyaria que aquesta fos la tendència. Qui considera quelcom interessant fer aquests aspectes dels que parlo? Jo crec que, ara mateix, escoltar una cançó amb els ulls tancats i gaudint-la té un reconeixement social negatiu (fins i tot se't pot considerar freak perquè teòricament no aporta res). I ja sabem que, per mala sort, tots estem en la lluita diària dels reconeixements socials. Per cert una abraçada!
Dies enrere parlàvem del fet aquest de ser o no capaces de parar atenció a quelcom que requereix més de 5 minuts... I ben bé no sabíem a què atribuir-ho, però en el moment de la conversa jo tenia l'ordinador davant i intentava alhora d'escoltar el que m'estaven dient, de llegir ara un bloc, ara un altre, ara una notícia, ara una piulada, a banda de provar de treballar. De tant a on podem accedir, acabem sense processar res del que ens arriba.
Per altra banda, a una amiga que fa un temps que té un ipoT, més d'una vegada, quan estem totes fent-la petar, li he hagut de fúmer algun crit perquè se'ns en va al mon del guatsap aquest i no hi ha qui la sintonitzi amb la terra...
aiiiii!!!
Jo penso que aquest canvi de comportament està generat pel moment de convergència (digital eh!) que estem vivint: Immediatesa, noves formes de relació, el viatge cap al que alguns en diuen el món distret. Jo la comparativa l'articularia basant-meen qüestions de desenvolupament i aprenentatge, com quan els primers homínids aprenien a caminar. No m'agradaria que les oportunitats perdudes eclipsin el poder transformador de les noves tecnologies. Per acabar, només demanar-te que paris atenció a aquest petit regal del visionari Isaac Asimov! (1988) Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada