Escolto les dotze primaveres

Era tardor d’institut i em van conduir a darrere el poliesportiu de la ciutat. Allà, una tarda assolellada i sobre aquell magnífic prat verd vaig fer els meus primers ‘passos’, un dissabte d’octubre. Els meus primers jocs, les meves primeres paraules, la meva metaformosis cap a l’escoltisme. Dotze anys després feia el meu darrer pas ‘escolta’ a fora muralles. Asseguts de forma desordenada, discutíem sobre com ells, els meus ‘nens’, plantejarien el seu darrer estiu abans de fer el pas definitiu. També era una tarda de sol, aquesta vegada calorosa i ni tan sols vaig adonar-me’n que aquell era el meu darrer cau. Entre les dues dates, un mar de sensacions.

Una excursió de xiruques, guitarres, cançoners i moscatell. Qualsevol ruta d’alta muntanya. L’expressió de grup, la convivència de compartir-ho tot, la sensació d’una amistat intensa, La capacitat d’elaborar un projecte, de dur-lo a terme, de revisar-lo. La llibertat de l’adolescència, de la maduresa. La natura. La felicitat.

Avui, quasi sense ser-ne conscient, escolto les dotze primaveres.