Avui us he pensat. He mogut la meva caixa de records i us hi he trobat. Fa dies que no us veig, que no us sé, que no sento la vostra veu. On sou? On us heu posat? Pot ser que la casualitat que ens va trobar no ens permeti tornar a coincidir? No vull que el darrer record que tingui de vosaltres sigui aquell divendres de maig sortint de l'església amb ells ulls plorosos. Sens dubte, l'abraçada que ens vam fer aquell dia serà eterna. Va ser intensa, bonica, agradable, enèrgica, probablement infinita. Tanmateix allò que ens va reunir continua existint i si més no ,ens mereixem saber-nos en què ens hem convertit, no creieu? Alço la veu i rebo silenci. Els camins ens han allunyat i segurament ja mai més ens trobarem. Tot i això, avui, ho reconec, només avui, m'he aixecat, us he pensat i m'han vingut ganes d'abraçar-vos. Alçaré la veu de nou. Si el silenci persisteix, romandré esclau a la casualitat mentre recordo el feix de somriures i màgia que ens vam regalar tot cercant que els nostres somnis es fessin realitat.
ale ale ale assemblea ale ale ale
1 comentari:
Nano, ara mateix acabo d'obrir el Bocamoll d'ahir per 3alacarta... les vostres presentacions són la pera!!
Publica un comentari a l'entrada