un pensament en veu alta als inicis d'aquest nou any.....
Un segle ençà de la Setmana Tràgica, cinquanta anys després que Cuba fos alliberada, ja ens trobem immersos en un nou any. Un 2009 que es presenta molt ferm i preciós en el present i d'allò més incert en el futur, però que, en cap cas em genera més tensió ni preocupacions que les que són lògicament imprescindibles per sentir-se viu. A finals de març esdevindré uncle o, per allò de la meva joventut, tiet. Poc després fugiré en un sentit físic cap a terres escoceses on m'espera una terra humida, fresca, diferent de la nostra per dictar-me quin és el camí que cal seguir en els propers mesos. No us imagineu Escòcia com un barbut que separa els mars d'Egipte seguit de centenars de fidels, però és evident que si trasllado la meva vida allà, aquella formosa terra m'afectarà. Potser em porta cap a la transhumància, potser em sorprèn i esdevinc un jugador famós de cricket, fins i tot ens podria deixar a tots bocabadats i em trobeu d'aquí un temps erigit en un comandant del hoolliganisme. Tanmateix, del que no hi ha dubte és que Escòcia serà casa meu durant bona part de 2009 i, si tot em surt rodat i encara se'm resisteixen les ganes de tornar a casona, també del 2010.
Però bé, abans de l'abril queden moltes coses per fer, per viure. Mentrestant seguiré treballant, procurant créixer amb aquells qui vulguin envoltar-me, plorant una vesprada fosca d'un gener fred, somrient un matí assolellat quan els ametllers ja floreixin, desvetllant-me qualsevol nit que hagi anat a parar al bonic sarró i fruint de les ratafies i altres begudes tot descobrint com nosaltres sí que serem capaços d'arreglar aquest maleït món. No oblido tampoc la menjada de fruita seca dalt d'un cim en qualsevol comarca dels Països Catalans ni la timba de botifarra (quin enyor) d'aquelles que es fan amb una copeta i tota la calma d'un jorn negre i ensopit. Potser tindré temps d'escriure més, d'escoltar les cançons per (re)descobrir d'en Lluís o, fins i tot, d'endinsar-me en determinades lectures que sempre se m'han resistit. En tot cas, no hi ha dubte, que ens seguirem trobant al carrer, als centres socials, als casals i seguirem treballant colze a colze per transformar tot això que ens envolta mentre nosaltres mateixos anem canviant. Somniem i vivim plegats, que val molt la pena.
Un segle ençà de la Setmana Tràgica, cinquanta anys després que Cuba fos alliberada, ja ens trobem immersos en un nou any. Un 2009 que es presenta molt ferm i preciós en el present i d'allò més incert en el futur, però que, en cap cas em genera més tensió ni preocupacions que les que són lògicament imprescindibles per sentir-se viu. A finals de març esdevindré uncle o, per allò de la meva joventut, tiet. Poc després fugiré en un sentit físic cap a terres escoceses on m'espera una terra humida, fresca, diferent de la nostra per dictar-me quin és el camí que cal seguir en els propers mesos. No us imagineu Escòcia com un barbut que separa els mars d'Egipte seguit de centenars de fidels, però és evident que si trasllado la meva vida allà, aquella formosa terra m'afectarà. Potser em porta cap a la transhumància, potser em sorprèn i esdevinc un jugador famós de cricket, fins i tot ens podria deixar a tots bocabadats i em trobeu d'aquí un temps erigit en un comandant del hoolliganisme. Tanmateix, del que no hi ha dubte és que Escòcia serà casa meu durant bona part de 2009 i, si tot em surt rodat i encara se'm resisteixen les ganes de tornar a casona, també del 2010.
Però bé, abans de l'abril queden moltes coses per fer, per viure. Mentrestant seguiré treballant, procurant créixer amb aquells qui vulguin envoltar-me, plorant una vesprada fosca d'un gener fred, somrient un matí assolellat quan els ametllers ja floreixin, desvetllant-me qualsevol nit que hagi anat a parar al bonic sarró i fruint de les ratafies i altres begudes tot descobrint com nosaltres sí que serem capaços d'arreglar aquest maleït món. No oblido tampoc la menjada de fruita seca dalt d'un cim en qualsevol comarca dels Països Catalans ni la timba de botifarra (quin enyor) d'aquelles que es fan amb una copeta i tota la calma d'un jorn negre i ensopit. Potser tindré temps d'escriure més, d'escoltar les cançons per (re)descobrir d'en Lluís o, fins i tot, d'endinsar-me en determinades lectures que sempre se m'han resistit. En tot cas, no hi ha dubte, que ens seguirem trobant al carrer, als centres socials, als casals i seguirem treballant colze a colze per transformar tot això que ens envolta mentre nosaltres mateixos anem canviant. Somniem i vivim plegats, que val molt la pena.
bon any ferm. Que el 2009 sigui el vostre, el nostre!
3 comentaris:
Ostres Lluc... sincerament, m'ha agradat molt com ens expliques el que expliques. Confio que aquest any, siguis on siguis, no deixis de pensar que aquí hi haurà gent que et trobarà a faltar i esperarà els teus escrits, amb desidi de tenir bones noves del teu camí.
És un enorme plaer tenir gent com tu, a la vora. Una abraçadota!
Que bonic tot això que dius, marxaràs però només fisicament eh!
Segueixo sense entendre els blogs, no sé ni tornar a entrar al meu...
En fi, ens veiem quan tornis de barna, un petonet!!
Per allò que deia d'acumular enyors: [entre línies] espero agafar un vol bèlgica-escòcia i sentir un "val la pena" embolcallat amb un somriure.
una abraçada,
(hoolliganisme si us plau!!!)
Publica un comentari a l'entrada