dijous, 3 de maig de 2007

no MATaràs el futur del poble

El títol de l'article és el lema d'una de les pancartes que et pots trobar passejant per les comarques gironines. Més concretament al petit municipi de Llampaies. I és que la línia de molta alta tensió ha estat un dels esdeveniments que ha mobilitzat a més personal en els últims anys a les comarques del nord del país (a un costat i a l'altre del Pirineu). De fet, les múltiples mobilitzacions que s'han dut a terme han reunit milers de persones i algun cop s'han acostat a les xifres de la moda, pel que sembla passatgera, del No a la Guerra. La Mat, però, sembla que tira endavant. L’oposició de més d’una cinquantena de municipis, els estudis d’enginyers, biòlegs, ambientòlegs, els milers de persones al carrer....sembla que no són suficients per aturar aquesta obra faraònica. Per fi tindrem una cadena de piràmides a les comarques gironines.

Avui s’ha presentat un recurs al Tribunal Suprem perquè es posposi, de moment, l’inici de les obres de la MAT. Tot i que encara no se’n sap el resultat, m’ensumo que, una vegada més, hem perdut. Hem perdut els gironins i les gironines que ens hem manifestat, els que no ho han fet, els “xaves” que cada dissabte ens fan una visita i ens omplen les carreteres, la fauna de les Gavarres, de les Guilleries i de les Alberes, les gambes de Bèlgica i Holanda que viatgen amb roulotte,...En definitiva ens han vençut una batalla més. El creixement desproporcionat, el capitalisme desenfrenat, la construcció sense límits, les perspectives a curt termini,...han guanyat una altra vegada i per enèsim cop hem abaixat els braços.

Riiiiiiinnnnggggg! Despertem amics i amigues. Agafem-nos de les mans, esprimim els cervells i fem alguna cosa. Caminem, lluitem, fem l’amor, construïm no materialment, reunim-nos, mirem, observem, avancem, aturem, reflexionem, pensem,....fem-ho plegats i no ens MATem entre nosaltres. Si cal, ressuscitem a Ramsès III i construïm piràmides de veritat, però, i com deia el mestre Lluís:

No em MATeu que tinc dos fills i una esposa.....

Avui el record per les tardes de casal d’estiu a Viladamat. Agafo la bici. Me’n vaig al casal. Riem. Pintem. Ens banyem i fem el tanoca. S’acaba. Anem amb bici a casa i agafem el pa amb tomata i xocolata. Tornem a emprendre la bici. Fem dues-centres trenta-cinc voltes al poble i seiem a la plaça on les iaies ens saluden i ens comenten allò de “que gran t’has fet”. Arriba el capvespre, fem un partidet de futbol i veiem l’equip del poble com entrena. Sóc al costat de casa. Suat, arribo i m’estiro a les tombones sota el pi on l'avi m'explica la història, mentre espero amb ganes boges poder sopar coca de pa de Viladamat amb embotits casolans. Quines tardes. Santa Innocència.

2 comentaris:

un putrefacte ha dit...

bueno, va....... un comentari

Jusephus ha dit...

Pel gran Mounsi i per aquells qui n'on rien de pharaons... Pels símils estúpids compartits telepàticament (i de forma preocupant) un bon mat-í.

La febre de l'or olleriana ja no es limita a la línia de la costa brava. Ara entra terra endins.