avui, demà, sempre

Diumenge farà dos anys que el Borbó major passejava per Girona de bracet dels empresaris i la universitat. Diumenge farà dos anys que començava una de les onades repressives més grans dels darrers temps contra el moviment anticapitalista i independentista de la capital del Gironès. Diumenge, els feixistes es manifestaran pels carrers d’Arenys de Munt. Diumenge, la democràcia es veurà atacada per una nova decisió judicial contra el dret d’autodeterminació dels pobles.

Avui, 11 de setembre, és moment de pensar, d’adonar-se com l’Estat espanyol continua jugant les seves cartes, legals, antidemocràtiques. I és també moment d’actuar, de sortir al carrer per reclamar el que el poble treballador català es mereix, un país lliure d’injustícies socials i de cadenes d’Estats com el francès o l’espanyol. És hora que els que estem fora també posem el crit al cel i fem al màxim per internacionalitzar el conflicte i generar complicitats. Avui tots tenim el nostre paper, cal que el juguem. Cal sortir al carrer, grans, petits, joves. Però també cal que diumenge tothom sigui a Arenys de Munt per defensar el drets dels catalans i les catalanes a decidir el nostre futur. I cal també que dilluns, quan tothom es posi definitivament a lloc, aquesta alenada reivindicativa no esdevingui altre cop silenci!

Bona diada! A Escòcia, fem un brindis per vosaltres!

La fí del món

‘Aniria amb tu fins a la fí del món’, diuen alguns. Més enllà de no saber si hom es refereix a un espai temporal o a un espai físic quan pronuncia aquesta frase, hi ha un paratge quilomètric que, sens dubte, ens podria ajudar a entendre millor una expressió que acumula tanta transcendència, les Highlands escoceses. Milles i milles de muntanyes, rius, rierols, llacs, racons, ovelles, desert verd, soledat, silenci, pensaments. Recorreguts de Pirineu vora un mar mogut rodejat de castells medievals. Salts d’aigua que inunden la teva vista. Petites cases on es diu que conserven el gaèl•lic mentre manen els ramats. Pluja fina i constant acompanyada de cops de vent que donen un toc més romàntic als paisatges. Foscor, grisor, mar, muntanya, aïllament i bellesa. Si les Highlands són allò que vull pensar que són, no crec que mai em faci por dir alt i clar que ‘aniria amb tu fins a la fí del món’.

No sempre és senzill escriure

No sempre és senzill escriure. O això crec. A vegades passes dies que no et surten les idees, que no trobes el moment, que no vius tant intensament i els dits es relaxen fins a nova data. És curiós com hi ha moments que et veuries capaç d’escriure hores i hores, gaudint, i n’hi ha d’altres que ni tan sols ets capaç d’articular quatre paraules que tinguin un cert sentit. No només són dies, són èpoques. Llavors cerques en altres bandes. Trobes un llibre ple de pols o aquella cançó que sense saber-ho t’ha anat conquerint amb el pas dels anys. És una sensació estranya, la d’avui, la de no saber com posar-me a escriure. Demà, la setmana vinent o el mes que ve suposo que els dits s’activaran de nou! Mentrestant, descanso.

11 de setembre, resposta a Carles Ribera.

En un escrit al seu bloc, Carles Ribera, critica obertament, m’imagino que amb bona fe, el cartell de la Diada que aquest any han elaborat la CUP i Maulets amb el suport de diversos casals i organitzacions independentistes de les comaques gironines. Pel conegut periodista, coneixedor sobrer del període de la Segona República i de la Guerra Civil a la ciutat de Girona, el cartell amb un milicià català d’aquella època és molt poc adequat perquè podria donar a entendre que la CUP dóna suport a tornar a prendre els fusells i els canons.

Des del meu punt de vista, el periodista barreja conceptes i idees en el seu article. Tal com diu el mateix cartell a la banda dreta, la imatge del milicià té l’objectiu de recordar a tots els republicans i republicanes que van lluitar per construir una socitetat realment democràtica i socialment justa les primeres dècades del segle XX a Girona i a la resta del país. Com bé sabrà Ribera, aquest any ha fet 70 anys de l’entrada de les tropes feixistes a Girona i la voluntat de la CUP i de Maulets és recuperar i recollir l’esperit d’aquella gent per treballar en bona part dels objectius que ells tenien i que nosaltres mantenim. No puc entendre com un periodista coneixedor d’aquella època pugui criticar el fet de recordar i de reclamar com a referents tot aquell moviment que hi hagué ara fa més de 70 anys i que, malgrat alguns errors, van resistir al feixisme fins al final. És una imatge explícita, sens dubte, però així és també el record que es mereixen els milers d’exiliats, afusellats i lluitadors.

Per cert, un record que, tant les institucions municipals,comarcals i provincials com els mitjans de comunicació i altres actors polítics només van tenir present durant unes setmanes de març i abril. Els paràmetres de la CUP, per tant, senyor Ribera, no són els de debatre si s’han d’agafar les armes, sinó els de recuperar la memòria històrica del nostre país, aprendre’n i plantejar des dels municipis l’alternativa que ens ha de permetre aconseguir la nostra llibertat, la dels ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans.

Mentrestant, crec que per posar a criticar actituds que podrien amenaçar la tan noble democràcia i els tics feixistes, ens podríem tots girar cap a la campanya que Ciudadanos i el PP de Figueres estan promovent per tal que el cantautor Cesk Freixas no pugui tocar al festival Acústica acusant-lo de tenir unes idees radicals. O amb la manifestació de la Falange el proper dia 13, una manifestació que a diferència de les convocades per l’esquerra anticapitalista a Barcelona, ha rebut tots els permisos i beneplàcits del tripartit. No ens confonguem d’enemics ni de perills, senyor Carles Ribera. Aquest va ser un dels errors de la Segona República i de la Guerra Civil. Caldria no repetir-los.

Aprofito la resposta que he fet per enllaçar-vos els actes que els propers dies hi haurà a les comarques gironines.

bellesa

Hi ha paraules que impacten. Hi ha a carícies que es recorden amb el pas dels anys. Hi ha sensacions que només te les poden fer viure. Hi ha plaers que només poden ser compartits. Hi ha actituds que t’admiren. Hi ha mirades que et brillen. Hi ha orelles que t’escolten. Hi ha somnis que esdeven només acompanyat. Hi ha il•lusions que et fan créixer. Hi ha paraigües que existeixen sense ser-ho. Hi ha abrics nuus.

Deu ser la bellesa.

decadència

Des de l’estranger, segueixo amb certa intensitat l’activitat política de l’Estat espanyol aquest agost de 2009 i no puc deixar de pensar que els catalans i les catalanes estem anclats en un Estat que ha agafat una deriva més que perillosa i gens democràtica. Sembla doncs que els ciments que van voler forjar la generació dels nostres pares estan essent enderrocats definitivament per ells mateixos i cada cop és més evident que les noves generacions hem de prendre la responsabilitat de fer un cop de timó. Res de nou, però cal anar-hi pensant i actuant.

Les darreres setmanes els dirigents del Principat, per exemple, així ho han demostrat. La picaraballa sobre una possible manifestació davant la resolució del Tribunal Constritucional sobre l’Estatut ve marcada per un clar esquema provincià. El Tribunal Constitucional farà la seva i decidirà des dels interessos espanyols i el paper dels catalans hauria de ser el mateix: decidir segons els nostres interessos de país. I això passa evidentment per centrar els nostres discursos, esforços, actes i pensaments en l’alliberament nacional i social català. Hem de deixar de seguir l’esquema de provincia maltractada per un tribunal i prendre la iniciativa popular amb la perspectiva d’aconseguir el nostre objectiu que, com tots sabem, mai ha estat ni serà un Estatut d’autonomia. Evidentment tot això són simples paraules buides que cal que revestim de contingut real a cada municipi i a cada comarca. Cal fer aquest pas perquè si ens resignem a seguir el joc de la província, el peix gros se’ns menjarà ben a gust.

Un altre exemple ens ve del País Basc. Llegint la premsa catalana i basca i parlant amb companys d’aquell racó de món un se n’adona de com el govern autonòmic PP-PSOE està intentant exterminar un moviment polític i la solidaritat que desperta amb mesures emminentment antidemocràtiques. Més enllà de la llei de partits, el govern basc vol eliminar les ajudes als familiars que han de recórrer quilòmetres i quilòmetres per desenvolupar el dret de tot pres de poder mantenir els lligams familiars així com detenen i imputen persones pel simple fet de tenir fotografies de presos en espais de socialització. Vindria a ser allò d’amagar la realitat tal com feia fa unes quantes dècades el règim anterior. Les paraules, els revestits poden haver canviat però els objectius i les voluntats de l’Estat continuen sent les mateixes silenciar opcions polítiques trencadores i ameneçadores de l’status quo. Ho permetrem?

Mentrestant llegeixo amb certa alegria i donant-hi la importància que pertoca un article del líder del Sinn Féin, Gerry Adams, a l’equivalent d’El País al Regne Unit, The Guardian. La tribuna permet a Adams plantejar als anglesos, escocesos i gal•lesos que és el moment perquè facin el pas i ajudin a aconseguir l’objectiu d’una Irlanda reunificada. Us imagineu com seriem tractats alguns si plantegéssim en un diari espanyol que cal que castellans, andalusos,….ens ajudin a aconseguir la independència dels Països Catalans?

floretes de quart de segle

“Juguem a sorra fina? Vols ser la meva novia? T’he deixat uns paperets a sobre la cadira? Vols venir a la meva festa d’aniversari? Què feu aquesta tarda? L’imperch, què és això? Ja veuràs prova això de fumar, la primera vegada estossegues, però llavors mola molt. Us deixen anar al concert de Tordera de divendres? Hem decidit anar a dormir tots a Celrà amb tendes. Quedem al rellotge a tres quarts menys cinc per anar a l’insti, si? Ens veiem a la Diada del Pensament? I al Concert de Sant Jordi? Hem quedat a la barraca de Diables! Ets el meu somriure d’adolescència. T’han tret els ferros, l’enhorabona, hehehe. T’han acceptat a la carrera? Te’n vas a viure a Barna? I on? Anem de cap d’any a la Pera? Qui porta el cotxe? A veure quan et treus el carnet? Osti, quedem un dia d’aquests que fa dies que no ens veiem, no?... va una última canyeta i a dormir que demà tots tenim dinar i de Figueres a casa hi ha un tros. Osti us ho heu deixat? Aquest desgraciat que se’n vagi a la merda. Vols venir a fer un soparet al piset? Ep, que he agafat un vol per venir-te a veure. Has trobat feina? Com? Us n’aneu de viatge? Us n’aneu a viure junts?”..... Extractes de vida

Per les somriures, per les llàgrimes, per les milers de moments viscudes plegades, per les que ens queden per fer, per la bastimenta de somnis que des de sempre hem tingut al cap, per les utopies compartides, per les desgràcies, per les que ho eren i per les que només ho semblaven, per les ajudes, per les favors, per les abraçadades (úniques), per la joventut eterna i, sobretot, perquè no us convertiu en flors pansides ! Per molts anys, amigues!

Sempre sereu vora l’estany, no ho dubteu !