perquè sí

T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en
català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense". (Ovidi Montllor)

Ara és d'aquells moments que a un li agradaria poder estar al País Valencià, amb els seus amics, amb les seves companyes de lluites, amb aquells somriures compartits mentre bastíem alguna cosa més que un sindicat d'estudiants. I és que sí, un dijous 17 de febrer, després de rebre una patacada més (el País Valencià ja no rep la senyal de TV3 gràcies al govern del PP amb la conveniència del PSOE), voldria poder estar aixecant les barricades de paper, les paraules del sud, l'alegria dels que no moriran mai a València, a Elx, a Carcaixent o a Atzeneta del Maestrat.

Perquè sí, perquè mentre escric des d'un pis de Girona després d'anar un acte on érem tant sobrats que ens hem permès discutir sobre el concepte de pàtria durant la Guerra dels Segadors, sento una ràbia i un dolor molt profund dins meu. Centenars de milers de valencians, de catalans, no podran veure mai més TV3. Els espanyolistes, amb el silenci d'aquells qui no ho són però callen (els còmplices) han aconseguit fer un pas més en el seu camí cap a l'etnocidi, el genocidi cultural. Perquè sí, perquè vull i cal dir les coses com són: al País Valencià hi està havent un genocidi cultural, el poder ha pres la decisió d'acabar amb segles de tradició cultural, lingüística i històrica al bell mig del que es considera el bressol de les societats avançades (Europa). I aquestes, les suposades societats democràtiques, callen tal i com fan quan parlem de desenes d'indrets del món on la injustícia és el pa de cada dia. El silenci del que no condemna. El silenci qualificat de terrorista quan els interessa i de respectuós amb les decisions quan són ells qui el practiquen.

Però no defallirem. Perquè sí, perquè demà ens aixecarem per continuar lluitant, per continuar vivint. Defensarem la llengua, compartirem les estones lliures amb tots aquells que volen acabar amb l'opressió d'uns Estats que es volen únics i centralistes (Espanya i França) i escriurem la història des del bàndol dels perdedors conjunturals perquè les paraules no se les pugui endur mai el vent. Demà i demà passat i l'altre continuarem pensant en els valencians i valencianes, en els resistents, en qui, per sort, canviarà la història.