Aquesta havia de ser la història d'un grup d'amics que fugen a Mallorca a passar el cap d'any. Dubitatiu, de sobte, vaig decidir que preferiria dedicar aquest nom a un vespre que encara havia de succeir i que podia marcar el meu futur més inmediat. Tanmateix, el dia 8 va aparèixer entre les herbes festives del calendari un esdeveniment que va fer canviar les meves previsions. I mira que, com bé sabeu, em considero home d'Ordre i Aventura.
En plenes post-angines, nerviós pel que havia de succeir hores després, em vaig trobar assegut en una taula amb aquells que havien estat referents i mentors meus fa una bona colla d'anys. Fins aquí res extrany, deveu pensar? Teniu tota la raó. Ara bé, just al costat de la nostra taula en moviment (dubto que tots 9 estiguéssim asseguts al mateix temps devorant els macarrons i les croquetes), hi havia 7 nens i nenes (entre 9 mesos i 5 anys) que jugaven i jugaven i,...jugaven sobre una alfombra. Jo, sol, sense conversa, sense haver canviat mai un bolquer vaig procurar adaptar-me ràpid a l'entorn i, com un camaleó de tercera fila, vaig barrejar els meus dots de pseudo-cangur amb la de persona que sempre que cal pot treure un tema de conversa. Me'n vaig sortir prou bé, crec. La trobada, tanmateix, no va deixar de ser curiosa ja que, en part, lluny de compartir el que són les nostres vides amb converses complexes i de debat, només vam ser capaços de parlar del món 'nen-nena' i riure de les tonteries de l'Ernest, en Siset o la Judit.
I que consti que no ho critico. Com he dit, el títol d'aquest article no és un argumentari en contra tenir fills, ans faltaria. No dubto que tenir fills ha de ser una sensació esplèndida. El text, doncs, és una petita instantània on intento explicar que sí, que tots i totes som humans, que lluny dels hobbis, de la política, del cau i de les nostres cabòries, els nouvinguts (els nens i les nenes) ens uneixen i ens donen lliçons permanents amb el seu comportament. Nens teòricament anticapitalistes que entenen la propietat privada més bé que ningú. Nenes que cauen de culs i s'aixequen sense molèsties....
No havia passat mai 6 hores amb unes quantes persones menudes reunides en 10 metres quadrats i us puc dir que lluny de voler fotre el peluix per enlloc, amb els dies, he estat capaç d'entendre que com deia Khalil Gibran, els pares (jo afegiria els adults, en general) som simples arquers des d'on els fills són llançats. I és que ells, els menuts, la mainada, els poca cosa són uns educadors exemplars dels que ens creiem coneixedors del món que ens envolta.
En plenes post-angines, nerviós pel que havia de succeir hores després, em vaig trobar assegut en una taula amb aquells que havien estat referents i mentors meus fa una bona colla d'anys. Fins aquí res extrany, deveu pensar? Teniu tota la raó. Ara bé, just al costat de la nostra taula en moviment (dubto que tots 9 estiguéssim asseguts al mateix temps devorant els macarrons i les croquetes), hi havia 7 nens i nenes (entre 9 mesos i 5 anys) que jugaven i jugaven i,...jugaven sobre una alfombra. Jo, sol, sense conversa, sense haver canviat mai un bolquer vaig procurar adaptar-me ràpid a l'entorn i, com un camaleó de tercera fila, vaig barrejar els meus dots de pseudo-cangur amb la de persona que sempre que cal pot treure un tema de conversa. Me'n vaig sortir prou bé, crec. La trobada, tanmateix, no va deixar de ser curiosa ja que, en part, lluny de compartir el que són les nostres vides amb converses complexes i de debat, només vam ser capaços de parlar del món 'nen-nena' i riure de les tonteries de l'Ernest, en Siset o la Judit.
I que consti que no ho critico. Com he dit, el títol d'aquest article no és un argumentari en contra tenir fills, ans faltaria. No dubto que tenir fills ha de ser una sensació esplèndida. El text, doncs, és una petita instantània on intento explicar que sí, que tots i totes som humans, que lluny dels hobbis, de la política, del cau i de les nostres cabòries, els nouvinguts (els nens i les nenes) ens uneixen i ens donen lliçons permanents amb el seu comportament. Nens teòricament anticapitalistes que entenen la propietat privada més bé que ningú. Nenes que cauen de culs i s'aixequen sense molèsties....
No havia passat mai 6 hores amb unes quantes persones menudes reunides en 10 metres quadrats i us puc dir que lluny de voler fotre el peluix per enlloc, amb els dies, he estat capaç d'entendre que com deia Khalil Gibran, els pares (jo afegiria els adults, en general) som simples arquers des d'on els fills són llançats. I és que ells, els menuts, la mainada, els poca cosa són uns educadors exemplars dels que ens creiem coneixedors del món que ens envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada