dilluns, 1 d’octubre de 2007

del no res


Aquests últims dies s’està repetint una situació molt peculiar i pròpia del món dels mitjans de comunicació de masses actuals que consisteix en rescatar de l’oblit col·lectius, estats, agrupacions, etc. sense que en cap moment acabin d’explicar de forma exhaustiva els motius que els duen a fer aquest tipus d’actes. Ara, per exemple, existeix Birmània. Em refereixo que després de 40 anys de dictadura militar i múltiples agressions als drets personals i col·lectius dels habitants d’aquest estat asiàtic sense que aquí haguéssim sentit gaire més que alguna remor, resulta que Birmània s’ha convertit en el principal focus d’atenció internacional i tots els tertulians ja en són especialistes. De fet, això no seria del tot estrany, seguint la lògica de les de poca informació analítica del món que tenen les grans empreses comunicatives, si realment en aquest estat hi estigués havent una gran transformació política i/o social, però el cert és que les manifestacions de monjos budistes porten molts mesos existint i als Països Catalans, ni la visitada del Dalai Lama ens havia portat noves sobre aquestes. Vaja, aquesta premissa em porta a preguntar-me quin són realment els motius que porten a aquesta paradoxa informativa? Serà que simplement sóc un paranoic que veig aliances conspiratives on només hi ha aplicació al peu de la ratlla d’uns criteris professionals? O serà que després de la mort de dos soldats espanyols a Afganistan i el fracàs dels Estats Units a l’Iraq, ara no toca parlar d’aquest tipus de conflictes i s’han de rescatar estats oblidats on els governs occidentals han fet l’agost gràcies a la col·laboració amb els responsables de la dictadura? Per què ara tothom critica aquells genocides a qui s’ha donat suport a canvi de petroli?. Que consti que trobo molt legítimes, raonables i necessàries les demandes dels ciutadans birmans. Simplement cal ser conscients que res no surt del no res perquè si. Que no sigui que els interessos dels responsables de les agències de notícies internacionals hi tinguin alguna cosa a veure. Potser s’han fet budistes. Potser fan el que sempre han fet: negoci