la llei d'estrangeria per la infanta sofia,...

Fa un temps, enmig de les lluites per aconseguir papers per les classes treballadores del país, els immigrants, una de les consignes que més s'escoltaven era: "La llei d'estrangeria per la reina Sofia". El cert és que sempre vaig pensar que era una gran cantarella ja que la senyora Sofia, exiliada del seu país, sense ofici ni treball, vivia a costa dels esforços de tots i totes, entre d'altres d'aquells qui han marxat del seu país per assolir una vida millor i treballen, tot i que la paradoxa política els margina, els condemna a la pauperritat i a més, els criminalitza.

Vaja, que quan em pensava que la consigna s'estava perdent, em trobo que ahir, l'asturiana i pecadora allà on les hi hagin, Leticia, pareix i posa, per divina providència, el nom de Sofia a la seva filla, feta segons rumorologia popular a través d'inseminacions d'una persona sementalment forta. Si déu nostru senyor aixequés el cap,...preferiria dir allò de "Apaga i anem-nos-en". La qüestió és que he pensat que seria un bon moment, coincidint amb la diada del Treballador, de tornar a reclamar, papers, drets i igualtat social per a tots els treballadors, també els immigrants amb la cançó de: La llei d'estrangeria per la infanta sofia,....

Per cert, i com sempre parlo dels mitjans,....quina vergonya la gran majoria dels mateixos que han publicat a la portada aquesta

"gran notícia". Aquells que es fan dir diaris progressistes que facin una reflexió i pensin en la paraula República, i els que es fan dir catalans (TV3, Catalunya Ràdio,...)que busquin la paraula "provincià" al diccionari.

Osti,...i el record d'avui va per aquells sopars de divendres d'hivern a ca meu. Quina il·lusió arribar de Barcelona afamat i trobar-te, amb l'oferta d'una gran perola d'escudella i carn d'olla, amanida amb un pa amb tomata, embotits i un vinet negre. Eren moments de relax, plaer i compartiment d'experiències a partir de les quals he après molt. Mar, he crescut amb les teves onades de saviesa els divendres al capvespre amb la brisa de calma i felicitat. Au!

costo del gueno, notícia?

Aquesta setmana una de les notícies estrella ha estat la detenció d'un presumpte camell que tenia molts problemes a l'hora d'escriure castellà. Més enllà de si Telemadrid ho utilitzarà com a exemple de la suposada educació filonazi que tenim a Catalunya, la meva reflexió anava en la importància de la notícia en si i en l’aparició en aquestes dates en les quals ens trobem.

Estranyament, des que sóc conscient, encara que de forma mínima, del que significa el model d’ensenyament he percebut que determinades èpoques de l’any apareixen determinades notícies als mitjans. Un exemple d’això és l’abril. La meva minsa experiència m’han portat a renovar el refrany: “A l’abril notícies contra l’ensenyament públic mil”. I és que, des del meu punt de vista, no és casual que durant aquest mes, hagin sortit, i és tradició, diferents informacions sobre les condicions precàries, la conflictivitat, les drogues,... en els instituts públics.

Alguns us preguntareu:

- On collons vol anar a parar aquest torreneules?

I jo us respondré:

- Aquests dies hi ha el període de preinscripció, reserves, matriculació,... a les escoles i instituts del país.

Vaja, que des del meu punt de vista, els mitjans controlats per les nostres amigues multinacionals tendeixen a criminalitzar l’opció pública de l’educació. No els interessa apostar per un model públic i amb l'aparició de notícies fan que es creiï un estat d'opinió concret sobre aquests temes. Potser alguns i algunes creureu que m’he tornat un paranoic i que veig el que vull, però és una sensació que tinc basada en fets. Perquè, realment creieu que la notícia de la detenció d’un camell que no sap escriure és un fet tant transcendental i noticiós? De camells se’n detenen a diari, enmig dels carrers, a prop d’escoles concertades, privades o públiques i curiosament,...només en surt un en plenes dates d'inscripcions.

Bé, potser sóc fill de la paranoia de ser un sindicalista incomprès, però mentrestant seguiré assegurant que els mitjans fan jugades d’aquest tipus, jugades putrefactes.

Avui,abans de plegar, us redactaré el record que se’m va esborrar a última hora, l'últim dia: El meu record d'avui dedicat a tota la gent amb qui he descobert territori caminant i passejant pels racons més inhòspits del país i de més enllà. Especialment, vull destacar els moments immensos que he viscut amb la gent del mocador blau al coll. Sense les instantànies que hem viscut caient pel Montperdut, anant amb balses pel riu Ter o banyant-nos a les gorgues de Beget, no seria el mateix hominus que sóc i tampoc us coneixeria, tampoc a la nuri. Més de 10 anys després d'entrar a la secta, n'estic a punt de sortir i no m'oblido d'allò viscut!!! Sempre a punt per aprendre i descobrir!!!

salvem el mot democràcia

Ei!!! estic deprimit perquè he escrit un article dues vegades i se m'ha borrat ambdos cops a última hora. Quina ràbia de dia de Sant Jordi. Bé, el meu article anava en la idea de reflexionar sobre el que ens ensenya la Mafalda en el dibuix en uns dies en els quals no parem de llegir la paraula democràcia als mitjans.

La idea és: us poso els noms de tres persones i les seves característiques i després "al agua patos" (reflexione'm-hi siusplau)

- Mahmadou: senegalès, resident a Sant Pere Pescador. Treballa en la recollida de fruita. Fa créixer i molt, segons el propi govern espanyol, l'economia. No pot votar ni presentar-se

- Camila: from Liverpool, jubilada que ataca el whisky. Viu a Empuriabrava i a Ryanair. Pot votar.

- Patxi: exregidor de Batasuna a Tolosa. Actualment no només no pot votar les seves idees en unes eleccions, sinó que també sap que si es presenta en una llista, aquesta queda il·legalitzada

Apa,....la meva idea era salvar el mot DEMOCRÀCIA entre tots abans no sigui massa tard.

Bona nit

Lluc

PD: Avui no hi ha record perquè ja l'he escrit dues vegades i se m'ha esborrat,grrrrrrrr....al proper post tornarà.

Ja no ens alimenten actimels, ja volem l'hort sencer

Publish

Iei ei ei!!! Segons publica en el seu últim número el Setmanari Directa (moltes felicitats perquè fa 1 any per Sant Jordi), el producte Actimel és equiparable a qualsevol droga. Resulta que, i sempre segons el Minsiteri de Sanitat, si prens Actimel durant quinze dies seguits i, llavors en deixes de prendre, les teves defenses baixen sobtadament i és molt més fàcil que et posis malalt. Vaja, que mentre t'ho empassis molt bé, igual que la cocaïna, però pobre de tu que deixis de fer-ho perquè llavors,...patapaam: òstia al cantut!!!

No sé vosaltres,...però jo ho trobo un autèntic escàndol. I el més fort de tot és que Actimel deu ser només un dels milers de casos de productes amb efectes secundaris que ingerim cada dia. Els trangènics (el cultiu dels quals està provocant milers de morts de fam a llocs com la índia),...encara no sabem si a llarg termini ens enviaran a visitar Sant Pere abans d'hora, la carn ens fa tornar bojos i el peix acostuma a ser urani amb escames,......Tot plegat fa basarda! I és que ja podem anar parlant de nutrició, de no estar obesos, de mantenir la línia, de ser sans,...però de què carai estem parlant d'estètica o de salud???. Tinc la sensació que d'aquí uns anys ser gras serà una forma de lluita. Ja m'imagino l'OGRE (Organització de Grassos Revolucionaris de l'Empordà) o el SOGRE (Sindicat d'Obesos i Grassos Rebotats amb l'Estètica) penjant els seus cartells. I, si tot seguéis igual, tindran tot el meu suport si aposten per deixar-nos de tonteries de si cremetes, pastilles o elecasseimunites i tornen a les herbes, els horts i les carns de porc fetesacasa.

Necessitem una transformació alimentària, però ens equivoquem de línia, mai millor dit. No es tracta de provar tots els nous productes que ens donen les empreses farmacèutiques i agroalimentàries,....hem de tornar a les essències de la terra,...el dia a dia del camp és dur,...però és l'únic camí per poder ser autosuficients i no dependents de coca-coles, actimels, cocaïnes o qualsevol producte que ens empresoni mentalment i física. Jo, el primer. Alliberem la Maria, la Maria-Lluïssa, la Camamilla, el Nap, la Patata, els Melons, i per suposat tornem als Pernils,.. com deien abans i ara: si estàs plenet senyal de salut.

I de records, el món n'és ple. Així que avui, lligat amb el tema, us parlaré de les converses amb al meu avi. Els avis, i també les àvies, m'han ensenyat què és el meu país. Ni les classes, nazis segons els de Telemadrid, ni les pel·licules, ni els llibres m'han sabut transmetre tant bé com els meus avis el que és la terra i la seva història. Recordo a la perfeccció aquelles tardes d'istiu sota el pi de Viladamat, amb en Tilin, mentre en Pitu m'explicava hores i hores d'anècdotes. Amb ell i la Llúcia, havia vist matar porcs, gats, pollastres i conills i he entès tot un seguit de coses que, sense ells, avui no comprendria. També en Josep i l’Antònia m’han fet veure la terra i les persones d’una manera oberta i simpàtica. La terra la fem les persones, d’això no hi ha dubte

les coses tenen un nom

Segons he llegit per la xarxa, aquesta setmana se sabran més cosetes sobre la lapidació que farà l'estimat Tribunal Constitucional espanyol sobre el maleït text de l'estatut català.....


Aviam si tenim bona estrugança i l'estatut retallat abans d'entrar al Parlament Català i una vegada al Congrés espanyol per fer contents als polítics que ni viuen ni treballen aquí, ens és tombat, destrossat, enterrat i considerat totalment i plena il·legal. Demano, amb un xisclet ben fort i clar, als senyors del Tribunal Constitucional que no tinguin pietat del nostre estatut. Que l'esquarterin, que com deia l'Albert Pla: que el penetrin, el desvirguin, l'humiliïn, el fostiguin, el violentin, l'ultratgin, el deshonrin, el rebolquin, el grapegin, l'escaldin, el maltractin, vaja, que el rebentin i en facin bossins.


Ja n'estic fart d'aquest conte. Tinc la sensació que els polítics pensen que la gent es mama el dit, o què? La gent, que li encanta llepar-se els dits quan es carda un bon rostit, n'està farta de l'estatut perquè veu que tot plegat és un joc d'interessos i de fal·làcies. Crec que el poble, que no ciutat (per què serà??), li agradaria que es diguessin les coses clares, amb els ets i uts i els its si fa falta i, per tant, el que espera és que se li digui: Creu vostè que els Països Catalans tenen dret a l'autodeterminació? si? no? tan se li'n carda?,....i el resultat marcarà el camí.


Siusplau, diem les coses pel seu nom. Un estatut que tarda tres anys i a sobre no canvia res de l'estatus quo (valguin la redundància), perquè ja em direu amb un any amb què hem avançat???,....ja el podem tirar a les escombraries, i si ens ho fa el Tribunal Constitucional per nosaltres, millor, menys esforç i més consciència. No diuen que la vida és com aprendre a anar en bici: a base d'òsties se n'aprèn??? doncs,....ja ho sabem,...


En la meva línia de post: crítica pseudoferotge i tòpica + felicitacions + record,....volia felicitar a l'equip de bàsquet de Girona per haver fotut aquest recital durant el cap de setmana i haver permès que els aficionats al bàsquet de la ciutat fruïssim d'aquesta manera. Ara, que ja he viscut un títol d'aquestes dimensions, només em queda demanar que el bàsquet torni a ser un esport no basat en el comerç,.....però em penso que aquest títol és molt difícil,....hehehehe



I, com deia aquell que inspira: amb el record, la revolta. Així, que ara dedicaré unes paraules al viatge de final de cicle a la uni la setmana santa de 2006. Va ser un dels moments més relaxats i sommiats de la meva curta història. Un grup de 9 companys i companyes lloguen una furgoneta i se'n van a Al-Andalus a visitar, dormir, descansar, farrejar, beure, veure i compartir el màxim d'instantànies. Nits a la furgo, a les platges verges i en plena Sierra Nevada es vanbarrejar amb les tapes, les sevillanes, els guàrdies civils i algun desperfecte al vehicle. Ep, els moments a dins de la frago simplement memorables i inesborrables, vaja com la pols del camí!!!

les pateres, un decorat o embarcació de persones?

òndia manela,...avui no sé el per què, o si....porto des que m'he aixecat pensant en el tema de les pateres, les morts d'éssers humans a l'estret, el tractament que en fan els mitjans, la banalització de tot plegat,....i vaig caminant amb la mosca entre les celles fent-me un brugit que s'ajunta amb la justa ressaca d'un divendres postdijous unviversitari,....

bé, centrant-me amb el que deia,....si us preguntés què ha passat d'important aquests últims dies al mediterrani, què em respondríeu? Penso que la majoria diríem que l'atemptat d'Al Qaida ha estat el gran fenomen mediàtic i quasi l'únic, no? Doncs bé, mentre les 44 persones algerianes morien per culpa de les guerres entre els qui aspiren el poder, a l'estret desenes de persones quedaven, una vegada més, atrapades enmig de les barreres, fronteres que els amics del nord hem construït al voltant de la nostra fortificació.

Si agafem quantitats de gent morta en atemptats d'Al Qaida i gent morta a l'estret i fem números, veiem que l'estret és una autèntica massacre humana i aquí tots calladets.

Els mitjans han decidit que només volen parlar d'uns morts. Deu ser que allò pels quals alguns i algunes lluitem, la igualtat entre els i les ciutadanes del món, no es compleix ni quan ja estem criant malves. Però és que el problema no s'acaba aquí,...continua,....Les reflexions que he fet tot avui m'han portat a pensar en com els mitjans tracten el tema de le pateres,...perquè, a diferència del que comentava abans d'ahir, les pateres surten a cada informatiu o quasi, no? Doncs com és que amb els atemptats d'Alger, tots i totes quedem estupefactes i amb els immis morts a l'estret, no? Les meves neurones creuen que deu ser que la informació que ens arriba no és completa. De l'atemptat d'Algèria et puc dir, la mare dels immolats, l'hora, el color de la camisa del periodista, la marca del rellotge del fotògraf i, si m'apureu, el resultat del partit de futbol entre dos clubs del barri,...i de les pateres, què en sabem? quanta gent es mor realment? qui és el culpable? quines polítiques fa l'administració per evitar els morts a l'estret? en fa?,.....amics i amigues,...quina mala llet, intento parlar de coses diferents i acabo amb la mateixa conclusió, vaja que tots els camins porten a la crítica dels mitjans i qui els controla,....

Bé, avui, dos cosetes més curtes d'actualitat abans de l'apunt històrico-emotiu. Gràcies a tota la gent que esteu donant suport a la Nuri per aconseguir que la deixin en llibertat, que els polítics que manen reconeguin que l'han pifiada i que es decideixi d'una vegada per totes acabar amb aquestes polítiques repressives. Per cert, mentre esperem que la Núria estigui entre nosaltres, aquesta nit toca celebrar la tornada dels amics de KOP, un grup de música que ens ha marcat durant molts anys. Endavant amb la música de kop

Avui el meu record em porta a un matí de setembre de fa més de dos anys, unes platges verges a Menorca (Països Catalans), una calma nua, unes estones fresques, de pau, amor i felicitat. Tots dos bruns i quiets escoltaven els moviments de les onades mentre preniem la llum al Sol i la transformàvem en saba neta plena d'humor, somriures i pau. Un retrobament esplèndid en mig d'un paratge formidable. Un petó.

bona tarda mainada

Bona tarda mainada!

Com podeu veure avui comença el meu primer post al meu primer blog (coi de vocabulari anglòfon) i volia anar directe al gra. Potser el més normal seria que digués què m'ha portat a fer un blog, però em fa una mica de mandra i he pensat que la gràcia és anar expressant opinions i interpretar la realitat, no?
Bé, doncs avui m'agradaria parlar d'un tema molt actual que no surt en cap diari d'actualitat: el tractament de les dinàmiques de pobresa que porta el capitalisme i el sistema on vivim. Si avui obrim el diari, des de l'ABC al Punt, passant pel Periódico, ens adonem que es tracten múltiples temes, tots ells interessants, però i les diferències socials, on surten?

I és que, si haguéssim obert el diari ahir, abans d'ahir, demà o d'aquí un mes, comprovaríem que paraules com sistema, capitalisme, pobresa, les causes dels accidents laborals,... s'eviten dels articles. Són paraules que no interessen. Són conceptes que molesten. La discussió que volen els grans imperis mediàtics està en si Díaz Mera és un mentider o si Sarkozy va per davant a les enquestes. El senyors PRISA, GODÓ o PLANETA viuen força millor si guanya un partit o un altre, si el Barça s'endú la champions o si en Boadella guanya un premi teatral. Ara bé, parlar del que dia a dia afecta realment a la gent (precarietat, accidents laborals, hipoteques) no significaria petites millores dins la supervida d'aquestes coorporacions si no que podria significar un empitjorament d'aquestes empreses de forma definitiva ja que ja no serien petites o grans millores sinó que el seu poder podria estar en perill.

Sé que dir que la llibertat d'expressió en els mitjans la controlen els grans imperis mediàtics dominats per empreses privades no és cap novetat, tanmateix és el que m'ha sortit i sobre el que volia reflexionar en el meu primer blog. La meva conclusió és que podrem parlar de llibertat d'expressió als mitjans quan els temes es tracti a partir de criteris periodístics i no a partir de criteris econòmics. Personalment crec que si els meus 79 companys de classe dirigissin mitjans de comunicació, les notícies serien diferents. No en tinc cap dubte!

Després d'aquesta ocellada que us he deixat anar, voldria avisar-vos que he decidit que vull caracteritzar els meus posts per recordar algun fet, persona,...que em produeixi bones sensacions, amor, vida,....

Per començar i ja que és la primera vegada que faig això,....voldria dedicar uns segons a la persona que em va fer ser mariner, a la meva mar particular, amb qui vaig compartir les meves primeres alenades d'aire gironí al costat del seu pit. Per ella, que m va fer creure en la perseverança, l'amor i la vida. Un petó mar meva. Continuo de mariner, ja ho saps de ben segur.