Igualtat

A Ignasi Forcano, capellà i lluitador

Diuen que la capacitat de síntesi és una qualitat. Jo també ho penso. I per això, avui he decidit escriure un text amb un títol curt i ras: 'Igualtat'. I ho he fet perquè crec que resumeix molt bé el que anirem a fer el Parlament a partir del 25 de novembre. Explica molt bé com som nosaltres, els de la CUP-Alternativa d'Esquerres. Com som els que hem nascut amb la participació i el compromís social sota el braç.

Sí, perquè nosaltres, com molts de vosaltres, vam sortir al carrer aquest 11 de setembre. I portem fent-ho cada any des de la dècada dels 80 perquè creiem en la llibertat i igualtat entre les nacions i els pobles del món. Rebutgem l'imperialisme i, evidentment, ens solidaritzem i estimem tots aquells pobles que pateixen l'opressió d'un Estat. Som dels que fa anys que llancem el crit paraules com "independència", "llibertat" "Països Catalans"  i ho fem no perquè ens creguem superiors a ningú, sinó precisament perquè ens entenem iguals a tothom. Nosaltres som els que defensem la terra.

I aquest 14 de novembre tornarem a sortir al carrer. Ho farem de la mà d'una vaga general. I ho farem per protestar contra un model de retallades que vol tornar el nostre país al model social que ja vivien els nostres besavis ara fa un segle. Ho farem també per continuar creant sinèrgies amb les milions de persones compromeses i lluitadores que hi ha a les nostres comarques. Com hem fet sempre. Però crec que ho farem sobretot per mostrar que nosaltres volem construir un nou model social basat en la igualtat.

I ho farem amb aquell optimisme desbordant dels que volen garantir les mateixes condicions perquè tots els catalans i les catalanes puguin desenvolupar els projectes personals i col·lectiu de país des d'un punt de partida equitatiu. I ho farem posant èmfasi en aturar la discriminació i l'atac permanent que pateixen les dones, els homosexuals, les lesbianes i els transexuals en l'actual sistema patriarcal. I ho farem colze a colze amb companys i companyes vingudes d'arreu del planeta, de tots els colors i de totes les cultures. Perquè nosaltres som fills de la igualtat.

D'aquesta filosofia parteix la nostra lluita al carrer i es mantindrà, a partir del 25 de novembre, també dins del Parlament. Perquè allà, nosaltres no ens veurem ni millors ni superiors als que treballeu al camp, a l'institut, al magatzem o a les oficines. Allà serem una veu. Una nova forma de fer política. Un fil conductor que transmetrà allò que dia a dia ens expliqueu a cau d'orella, en una conversa o amb un megàfon en una manifestació. Una veu que dugui el carrer al Parlament i que permetei fer avançar el país lluny d'uns centres de poder des d'on Millets, Montunys, Matas, Zaplanas, Alavedras i companyia han mogut el país amb una sola idea al cap: la desigualtat. És a dir: Per a mi tot i per a ells res.

Com deia ahir en David Fernández en la presentació de la llista CUP-Alternativa d'Esquerres per la circumscripció de Barcelona: "Nosaltres som una esmena general a aquest segrest de la sobirania"

Transitem cap a una nova esquerra política

Les eleccions d’ahir a les nacions germanes de Galícia i d’Euskadi (part d’Euskal Herria) són un exemple més de la transformació que estem vivint les persones que ens considerem part de l’esquerra, és a dir d’aquells que volem el final de l’actual sistema econòmic i social anomenat capitalisme per garantir la justícia social, i formem part de l’independentisme, és a dir aquells que volem la ruptura amb uns Estats espanyol i francès que fa segles que proven d’uniformitzar les nacions sense estat.

Mentre la dreta, preocupada únicament i exclusiva per aferrar-se al poder des d’on empènyer els seus negocis privats ha evolucionat fent-se forta tot i aplicar mesures draconianes (mireu victòries PNB/PP), l’esquerra tradicional i hegemònica es desmorona. El PSC-PSOE és un partit que transita poc a poc cap a la marginalitat, especialment allà on hi ha alternatives nacionals i d’esquerres més creïbles com són el cas de Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans (amb l’excepció de les Illes on el procés encara és latent).

Paral•lelament, l’esquerra es reorganitza i noves apostes, innovadores i nascudes des de la base d’aquells que fa temps que articulen discurs al carrer van prenent força i forma en la majoria d’aquestes nacions. Al País Basc, EH Bildu ha fet un resultats històrics amb el 25% del vot i s’ha convertit en l’única alternativa de govern possible al PNB. A Galícia, tot i estar encapçalada per un vell conegut, la proposta d’Anova ha canviat el mapa polític del nacionalisme majoritari gallec i ha enfonsat el PSdG que ha quedat en tercer lloc en algunes capitals. A més a més, ANOVA ha trencat completament l’argument fals del vot útil que tant sentim aquests dies a Catalunya. Mireu les dades, sinó. Fa 3 anys, el nacionalisme galleguista va treure 12 diputats, els del BNG. Ahir, en va treure 16, els 9 d’Anova i els 7 del BNG.

Aquestes realitats electorals, conjuntament amb els canvis de prioritats polítiques que hem observat en els darrers anys entre els ciutadans que se situen a l’esquerra de l’eix polític (exigint noves formes de fer política, el 15M, el creixement de la consciència nacional, la percepció del fracàs de l’institucionalisme d’esquerres tradicional,...) fa que ens trobem en una transició política cap a una nova esquerra política que abandona definitivament el marc de la transición española que imperava fins el govern Zapatero i es basa en uns nous paràmetres que tinc la sensació que, a casa nostra, és la CUP qui millor els representa.

I ho dic sincerament. Tot i tenir una llarga trajectòria política, el projecte de la CUP i de la unitat popular s’ha forjat especialment en els darrers anys, colze a colze amb aquesta transformació de maneres de fer política, de les idees, de les alternatives que han de permetre bastir uns Països Catalans lliures i justos. És germana d'aquesta adaptació de l'esquerra catalana com així ja vam percebre a les municipals 2011 on la CUP va fer uns resultats magnífics. És cert que existeixen altres opcions situades a l’esquerra política. D’una, ja hem dit que camina a poc a poc cap a la marginalitat (PSC). Una altra ha apostat per ser garantia que en Mas acabi fent un pas cap a una consulta deixant completament a la nevera el discurs social (Esquerra) i, finalment, a ICV-EUiA, tot i el creixent independentisme, encara no accepten la necessitat que el país s’alliberi de les cadenes espanyoles. Unes posicions que, des del meu punt de vista, els compliquen la possibilitat d'acumular la força d'aquesta nova esquerra nascuda en els darrers anys.

Treure conclusions l’endemà d’unes eleccions mai pot ser ciència certa. Però sí que penso que existeixen prou dades per parlar d’una transició evident de l’esquerra a Europa, d'una evolució. Si la dreta ha partit amb força el viatge cap el neoliberalisme salvatge, l’esquerra, poc a poc, va bastint noves formes d’entendre la política, de lluitar per la transformació social que, als Països Catalans passa també per aconseguir, sens dubte, la independència política. I en aquest marc, els que formem part de la CUP tenim la responsabilitat de no defallir en l’intent i de representar en el nou Parlament la veu dels sense veu mentre no deixem de tenir el peu al carrer on la política és present les 24 hores del dia.

És L'Albera. És l'Ebre. És el Mediterrani. Som Països Catalans

No sé si heu tingut mai l'oportunitat de passar uns dies a cavall de l'Albera i  de l'Alta Garrotxa. Recordo quan era petit les meves vacances a Darnius. Anàvem a banyar-nos al "pantanu", jugàvem al billar a la Concòrdia i fèiem anar les bicicletes a tot drap per als carrers de la que havia sigut la tercera vila més important de l'Alt Empordà a principis del segle XX gràcies, en bona part, als traginers i a la indústria del suro. Els meus besavis n'eren fills d'aquell model de vida. Uns quilòmetres més amunt de Darnius arribes a Maçanet de Cabrenys i, poc després, encara dins d'aquesta serralada, ja creues la frontera administrativa cap a l'Estat francès. Quasi sense adonar-te'n canvies d'Estat com a conseqüència del pacte entre Espanya i França de l'any 1659. Tot i la seva voluntat, però, no canvies de país.

L'acceleració del debat independentista en les darreres setmanes ha generat il·lusió entre els habitants de la Catalunya administrativa. El dia 25 de novembre votarem un nou Parlament que ens hauria de conduir cap a la independència. I ho farem convençuts que la gran majoria ha dit prou. Hem tancat la porta a l'Estat espanyol i ja no hi ha marxa enrere. Paral·lelament a aquest estat d'eufòria compartit però, aquests dies m'han aparegut també molts dubtes sobre quin país s'imaginen els que es vanten de liderar aquest procés d'alliberament nacional. De quin país estem parlant? Les seves són les fronteres que l'Estat Francès i l'Estat espanyol ens han imposat en els darrers segles trossejant els Països Catalans i atacant aquells que defensem que és Elx, és Maó, és Palma, és Sant Llorenç de Cerdans i som Països Catalans?

M'ho pregunto perquè no crec que sigui un simple debat simbòlic o intranscendent com alguns s'afanyen a dir. No és cert que debatre sobre quina és la nació catalana sigui quelcom superflu com tampoc ho és afirmar que paral·lament al procés independentista cal que debatem quin model d'Estat volem un cop trenquem amb Espanya. Puc entendre que després de la imatge trista i esbiaixada que han donat els mitjans catalans del País Valencià i de les Illes, com si aquí no hi hagués corrupció i obviant bona part de les iniciatives constructives i de país que s'hi desenvolupen, o de l'abscència d'informació permanent dels territoris de la Franja o de la Catalunya del Nord, molts no vulguin mirar més enllà de les fronteres de la Comunitat Autònoma de Catalunya. És normal. No ens han espanyolitzat, però hem permès que ens introduissin les seves fronteres en les nostres ments.

Ara bé, el que no puc compartir ni avalar és que projectes que diuen voler la independència del país encara no hagin no ja pensat com volen conduir el país sencer a la llibertat sinó que ni tan sols hagin esmentat els Països Catalans en els seus discursos. Des de la CUP, ho tenim clar. Són milions les persones que viuen al País Valencià, a les Illes, a la Franja o la Catalunya del Nord que no només comparteixen l'eufòria del moment sinó que volen participar d'un projecte comú amb Catalunya. Som una història compartida, com deien aquells. I nosaltres, si hi som, és per garantir que aquest projecte comú que ens imaginem i que alguns han volgut esquinçar, algun dia sigui realitat.

Quan la CUP entri al Parlament, hi entraran també els Països Catalans. El procés d'alliberament que estem vivint no podem permetre que sigui un debat tancat de Portbou a Alcanar. Cal que havent arribat on som, plantegem alternatives i possibilitats per aconseguir que la nació catalana pugui esdevenir un subjecte polític més d'hora que tard. Pensem-hi, donem-hi voltes, plantegem propostes, incloguem valencians, illencs,... en el debat. Caminem plegats fins on ens sigui possible i, sobretot, no siguem nosaltres mateixos qui ens posem els límits. Recordo molt bé el dia que a classe de periodisme una excel·lent professional i ex-directora de TV3 ens va explicar que no hi ha pitjor censura que l'autocensura. Agafant aquesta idea, m'atreviria a dir que no hi ha pitjor heretgia política que escapçar els anhels d'un poble abans que ho faci algú altre per tu.

L'Albera, l'Ebre o el Mediterrani han permès que durant segles s'anessin forjant una cultura, una llengua, una història i, per tant, una manera de veure i entendre el món. Per la CUP, en termes nacionals, el nou Parlament no només té l'obligació de convocar un referèndum d'autodeterminació sinó que també té el deure de pensar i treballar en com garantirem la viabilitat dels Països Catalans. I com dic, no és un tema intranscendent, sinó que es tracta d'un eix central de la nostra acció política. Sincerament, no m'imagino passejant per Sant Llorenç de Cerdans, Elx, Palma i València el gener del 2015 amb la sensació d'haver girat la cara davant del genocidi lingüistic i cultural existent mentre cofois fardem d'un nou Estat que no representa ni la meitat del territori històric. Com a mínim, no m'ho imagino amb el nostre nom.

La il·lusió de voler-ho tot

Us ho confesso: no m'ho esperava. Des de dissabte que la militància de la CUP va considerar que era la persona idònia per encapçalar la llista electoral a la demarcació de Girona que no he parat de rebre trucades, correus, missatges a les xarxes socials,... Rere les paraules de suport pel pas endavant que he(m) fet, hi ha, en la gran majoria dels casos, escrits d'il·lusió, d'esperança en el projecte que des de fa temps s'està treballant des de la unitat popular.



Són persones anònimes. Unes quantes amigues, d'altres conegudes i algunes saludades. La majoria d'elles, però, són d'esperit lliure, de base associativa, de les que han participat de forma voluntària i convençuda en moviments socials, associatius, educatius, per l'autodeterminació del país... La majoria, doncs, han aportat el seu granet de sorra a transformar l'entorn ple de desequilibris i injusticies que tenim als Països Catalans.

En ells, he trobat somriures, ulls d'emoció, voluntat de col·laborar, mostres d'agraïment per haver fet un pas que tants veien necessari per començar a acabar amb anys de foscor i opacitat política. Les persones, amigues, conegudes i saludades, les implicades que s'emocionen amb la manifestació de l'11 de setembre, quan s'atura un desnonament o quan una persona s'encadena perquè la construcció de la MAT no es carregui les Guilleries. A totes elles, les veig il·lusionades amb la possibilitat que la CUP-Alternativa d'Esquerres faci un bon resultat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I sinó, observeu l'afer dels avals i la resposta de la societat civil catalana. Però el millor no és això, ni molt menys. El resultat serà, tan sols, una anècdota, una traposició de vots en escons, en el millor dels casos. El millor d'aquests dies és poder veure i llegir la il·lusió de molts catalans i catalanes que fa temps van decidir que ho volien tot i que el nostre procés d'alliberament nacional no havia de servir per quedar-nos a mig camí ni deixar-ho en mitges tintes.

Si la decisió que la CUP va prendre dissabte serveix perquè tots ells, tots nosaltres, puguem treballar plegats amb aquesta il·lusió de voler-ho tot, ja haurem aconseguit una primera victòria. Saber-nos un mateix subjecte polític és, sens dubte, un primer pas per poder arribar a aconseguir unes fites que alguns ens intenten amagar rere paraules buides. Treballem. Penquem. Fem tot el que estigui el nostre abast perquè el 26 de novembre tinguem els somnis més a prop. I sobretot, no permetem que res ni ningú ens robi aquesta il·lusió. #hovolemtot

La independència és perquè res continuï igual

Ahir al migdia vaig tenir l'honor de ser la primera persona a pronunciar un parlament després que la CUP decidís que es presentava a les eleccions del Parlament de Catalunya. Parlava com a cap de llista per la demarcació de Girona. Va ser un plaer. Barreja d'il·lusió, nervis, esperança i molt de futur. Comencen unes setmanes apassionants. Les gaudirem i farem el possible per fer arribar el nostre discurs a cadascun dels racons dels pobles de les comarques de la Cerdanya, Ripollès, Garrotxa, Pla de l'Estany, Empordà, Gironès i La Selva. Aquí us deixo el text que vaig pronunciar. I sobretot gràcies per deixar-me viure aquesta experiència.

Seria tan senzill estimar els arbres, els cims nevats, les planes enflocades de flors i de sembrats, els dies lluminosos, els colors de les teles, la música de Bach, la pluja i els núvols cabdellats a un cel espasmòdic, les aigües rogalloses del rec, les veles del circ, els decorats dels teatres del món. 

Seria senzill estimar cadascun dels arbres, dels núvols, de les àries, dels sembrats, si no hi haguessin nens desangelats, mares oblidades, arlequins sense maquillar, sembradors de terres hostils, destrals que colpegen els justos, països de la set i de la por, cecs que consolen els que hi veuen, horitzons rúfols.

Miserere, de Rosa Font (2009)   

Estimades companyes i estimats companys,

Primer de tot, i encara que soni com un tòpic darrerament, deixeu-me dir que estic, estem en un moment històric. Segurament, les paraules les pronunciarem els que estem aquí dalt, però els pensaments són compartits entre tots nosaltres.

Avui fem un pas endavant. I ja en són molts. El primer, el que fa ja molts anys, va decidir fer l'esquerra independentista, el de l'estratègia de la unitat popular. Jo en sóc fill d'aquesta filosofia. A la meva època d'estudiant vaig començar a militar a plataformes i organitzacions que no eren de l'esquerra independentista. Va ser més tard quan, com molts hem anat fent en els darrers anys, em vaig sumar a la unitat popular, al compromís permanent per uns Països Catalans lliures i socialistes. El d'avui és tan sols un pas més en aquesta idea que fa temps que anem bastint. La decisió que hem pres i, també com l'hem pres, és caminar cap a aquesta unitat popular necessària per transformar el nostre entorn.

Avui ens dotem d'una eina més, una de molt important, la de presentar-nos a unes eleccions en una de les regions del nostre país. Així doncs, que som-hi perquè ningú ens aturarà- Puc dir-vos que és un plaer, una responsabilitat, un orgull i una dosi molt forta de felicitat ser ara aquí dalt amb tots aquests companys i la vostra confiança. Ara bé, cal ser conscients que no hem vingut a jugar al joc de la política de l'establishment. Som la veu del carrer, la veu col·lectiva i com sempre hem fet, ens toca a tots i no només a uns quants liderar aquest procés.

Sí. Perquè nosaltres no som líders sinó persones que formem part de les classes populars organitzades que han de portar la llibertat al nostre país. Avui agafem una nova responsabilitat però com sempre, l'agafem plegats, units, alegres i combatius. Així doncs, lidereu-nos i exiginiu-nos al mateix temps que ens doneu tota l'escalfor necessària

Quan algú em pregunta per què ens presentem? Li responc: Artur Mas deia en una entrevista que l'Estat propi serà un simple canvi d'estatus perquè tot continuï igual. Els independentistes, en canvi, el que pensem és que la independència és precisament perquè res continuï igual.

Venim a fer obres a la casa, des del terra fins a la teulada. I venim per quedar-nos-hi. Companys i companyes, és l'hora de l 'independentisme. Dit d'una altra manera, dels Països Catalans. És l'hora del socialisme, de la lluita per la igualtat d'oportunitats, de gènere i d'opció sexual. És l'hora del territori i sobretot de la nova manera de fer política, de la democràcia i la transparència.

Deixeu-me, finalment, agrair la confiança, en especial, de la territorial i la gent del Ripollès. Ha estat un procés llarg, però avui estem contents de poder ser on som. I evidentment, deixeu-me agrair el suport a la gent de Viladamat, de Girona, de la parella, del meu germà, dels amics, companys, etc. Sense ells i sense el coratge i la dignitat que els meus pares i avis i àvies em van ensenyar avui no seria aquí dalt preparat per assumir el repte.

Independència i socialisme. Països Catalans. Visca la terra!

La meva última ressaca (de lluita)

Dimarts va ser una jornada històrica. Ho va ser a nivell de Catalunya amb la manifestació de més d’1,5 milions de persones però també en l’àmbit territorial d’on tot i haver pogut llegir menys notícies, tampoc ha estat una Diada convencional. A Girona, entre 5000 i 10000 persones van sortir al carrer amb el lema ‘Ni pacte fiscal, ni pacte social. Independència. Socialisme. Països Catalans’, les Marxes de torxes de la vigília havien estat més concorregudes que mai i els carrers de viles i ciutats eren presos per les estelades. Un clamor popular va brotar arreu del Principat en favor de la independència.

Tot i que cal que siguem autocrítics, no és ara el moment de recordar com va fer de malament el debat l’esquerra independentista entorn la manifestació (abús de les xarxes socials, insults, manca de capacitat de debat per als canals adients des de 2 mesos abans de la manifestació, els moviments interns i d’amagat per alterar acords,...). Fins poques setmanes abans, jo era el primer escèptic amb la convocatòria.  

Ara toca mirar el futur i sobretot adaptar-nos al present. Durant aquesta setmana, he pogut llegir anàlisis breus que afirmaven que tot el que està passant són simples cants de sirena, però que en el fons, res no ha canviat substancialment. Discrepo. La marea humana que va sortir dimarts al carrer ha alterat no només el llenguatge de la classe política sinó també les seves propostes. Com ho va fer el cas Miguel Ángel Blanco al País Basc, la mort de Bobby Sands a Irlanda o la Guerra del Vietnam als Estats Units, salvant les enormes distàncies comparatives. Dimarts va ser un punt i a part.

  

Davant d’això a l’esquerra independentista ens toca evolucionar, moure’ns. El llest de la classe, el President Mas, ho va entendre de seguida i en tres dies ha aconseguit recuperar crèdit entre el votant nacionalista català. No cal tenir un títol de politòleg per determinar que avui Artur Mas tindria una majoria absolutíssima al Parlament de la Ciutadella si convoqués eleccions tot i haver atacat les classes populars del país amb les seves polítiques econòmiques. De fet, a part del PSC que navega sense rumb, tothom, amb més o menys encert ha mogut fitxa des de dimarts.

Si tenim clar que la nostra és una lluita llarga i intensa que no acabarà fins que aconseguim els Països Catalans independents, federals i socialistes, cap acció no ens ha de fer por si n’estem convençuts i convençudes. Ho deia molt bé Txelui Moreno, portaveu de l’esquerra abertzale, en una xerrada a Girona fa uns mesos. El més important és no oblidar mai els motius pels quals t’organitzes i actues políticament. El camí és llarg i cal no renunciar a cap oportunitat que ens brindi la història.

I és que el que ha nascut a partir d’aquest 11 de setembre sumat a les sinèrgies que fa anys que creem amb els moviments populars, socials així com amb entitats i col·lectius veïnals, és una oportunitat per l’esquerra indepenedentista. Robert Sabater, amic i tinent d’alcalde la CUP, explica a la perfecció en aquest escrit breu que no ens podem permetre que aquells que hem nedat a contracorrent per ser independentistes durant anys, de sobte abandonem el vaixell per la por a no ser la majoria en aquest procés d’alliberament nacional. I ho diu, evidentment, des de l’experiència d’hores i hores en el municipalisme, del qual alguns tant opinen sense haver-lo hagut de posar mai en pràctica.

Cal fer política més enllà dels àmbits que ja tenim controlats i ens sentim còmodes. Reconec que ser membre de la gestora del CasalIndependentista El Forn m’és senzill. És un espai propi, treballat que fa una feina molt potent a la ciutat. Ara bé, la política no s’acaba aquí. Podem dir que, per molts de nosaltres, hi ha començat, però no ens volem quedar dins d’aquestes parets. De fet, aquesta idea no és nova. És el que venim fent des de la CUP fa molts anys. Casos com Sant Celoni, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Molins de Rei, Berga, Manresa, Vic, Sant Cugat o Girona ens mostren cada dia com la política transformadora, alternativa i nacionalment clara és possible no només en els “nostres” espais sinó també en molts altres àmbits inclosos les institucions municipals.

En aquest sentit, penso que ha arribat l’hora de fer un pas més. Un altre amic i periodista de l’Enderrock i La Directa, Roger Palà, exhortava a bastir una alternativa per no regalar la nostra lluita d’anys i la independència a la dreta rància de casa nostra. Ho comparteixo totalment. Veurem la fórmula i si som capaços de fer un pas necessari i definitiu cap a la política més enllà dels municipis, però toca debatre-ho tenint clar el moment en què estem. L’esquerra independentista i, en particular la CUP, som els únics capaços de bastir una alternativa real en tots els sentits. Si més no, nosaltres som un actor clau perquè aquesta alternativa sigui possible. I és que cal recordar que nosaltres no parlem de suports incondicionals a CiU, ni tampoc critiquem les retallades mentre defensem un federalisme espanyol impossible. Crec que ens toca a nosaltres de ser una punta llança de quelcom diferent que no deixi en mans dels de sempre un canvi polític d’aquestes característiques i permeti facilitar un alliberament nacional que vagi acompanyat d’un canvi de model social i polític que ens acosti a la justícia social.

Aquest procés té i tindrà molts debats i moments claus. Un d’ells i, per mi, prou imprescindible és que la militància de l’esquerra independentista tingui clara l’aposta per la CUP. Ha estat la CUP la que ha donat un afegit extra de visualització i maduració a molta de la feina que des de fa anys des dels col·lectius (Maulets, Endavant, MDT, Cajei,...) ens ha permès mostrar-nos com el moviment compromès per als Països Catalans. Ara, però, és hora d’entendre que si volem fer política no només en els marcs on n’hem fet fins ara, sinó més enllà, cal apostar per la CUP. I això passa també perquè la militància d’organitzacions com Endavant o l’MDT, si més no al Principat, prioritzin el que decideixi la Candidatura d’Unitat Popular on tots hi poden ser, a la seva tàctica interna que fa que estiguem permanentment fent equilibris estrambòtics   

Tot fent un cafè amb el politòleg i amic Marc Sanjaume, comentàvem que si decidim fer un pas endavant i apostar per al Parlament de Catalunya com un espai més on fer política, com a eina de lluita deia jo, caldrà ser conscients que cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. No s'hi valen mitges tintes. Un sí tebi. La majoria de moviments populars i revolucionaris de les democràcies liberals al món han apostat en algun moment per la via institucional. Fa tres anys, em vaig posicionar en contra de presentar-nos a les eleccions autonòmiques de la CAC ara, l’esquerra independentista, amb la conjuntura actual, li toca fer el pas. Fer-ho ens portarà contradiccions. Però la maduresa política que ens hem forjat durant tots aquests anys ens haurà de permetre gestionar-les. I ho dic ben clar, prefereixo això, que regalar la lluita de la meva joventut a aquells que encara avui en dia em reprimeixen i em vigilen quan em manifesto.

És un camí nou, desconegut i on podem prendre mal. Ara bé, sinó el fem nosaltres, no el farà ningú més. I mirar com passen les coses, les injustícies i construeixen un nou Estat sense la nostra força, les nostres propostes, l’energia i la valentia, no ha estat mai la nostra forma d’actuar ni tampoc és revolucionari. De nosaltres depèn que aquest procés que s’inicia s’avingui amb els nostres objectius, la independència d’uns Països Catalans reunificats i socialistes. O sigui que mans a la feina tot pensant en què l’endemà d’aconseguir-ho, serà la meva última ressaca (de lluita).

A Girona li agrada Firar-se però també disfressar-se

No crec que ningú ho posi en dubte. A Girona li agrada firar-se. Com a ciutat de classe mitjana que és, a la ciutat de Girona li agrada engalanar-se, li agrada sentir-se bella i se sent a gust quan pels volts de Sant Narcís, exposicions de quadres, fires empresarials, paradetes artesanals, atraccions i els millors vestits acabats de sortir de l'armari per abrigar-se de l'hivern que s'aventura, surten al carrerper gaudir de les Fires de Sant Narcís. Com més d'una vegada hem dit, la Girona de postal és bella, captiva, atrau, en definitiva, enamora.

Ara bé, més enllà d'aquesta Girona pulcra, a finals d'octubre també apareix una altra Girona, la popular, la de les matines, els correfocs, els castells, les Fires populars i els que els agrada gaudir de la nocturnitat. Aquella que es concentra, perquè és l'únic espai d'oci nocturn a l'aire lliure permès a la ciutat per aquelles dates, a la Copa quan la resta de la ciutat ja fa hores que ha estat obligada a anar a dormir. I sí, són milers les persones que assisteixen als concerts de les barraques, consumeixen i col·laboren desinteressadament amb les entitats de la ciutat i creen un ambient agradable. Allà hi pots trobar la gent que només veus un cop a l'any amb uns guants i una bufanda demanant una ratafia, un llom amb formatge o un cubalibre que els dos sabeu que us tombarà. En altres paraules, un espai on s'hi troba tothom, un espai popular.

Des de fa anys, aquestes dues maneres de viure la Festa Major de Girona han mantingut un fràgil equilibri. D'un temps ençà, el conservadorisme ha posat el crit al cel perquè resulta que entre la gent que va a l'espai de les barraques hi ha un ínfim grup de menors que any rere any beuen més del compte. Un fet que, segons la Girona oficial, la que no ha trencat mai cap plat, és d'una gravetat extrema que hauria de portar a replantejar tot el model de Fires o millor dit tot el model d'oci nocturn de les Fires que no produeix beneficis directes a l'Ajuntament. Per exemple, com és que mai no he sentit ningú queixant-se de la violència i de la perillositat que existeix a la zona de les atraccions. Com és que ningú escriu articles ni ningú obliga els empresaris d'atraccions a controlar el que passa entre els arbres de la devesa?

Bé, la qüestió és doncs que, segons l'actual govern municipal, els grups municipals de CiU i el PP i alguns opinadors que no deuen recordar absolutament res d'aquella joventut, la seva, que suposadament tant corria de tarda davant dels grisos com es drogava de nit al Canet Rock, cal canviar el model nocturn de Fires per controlar-ho tot molt més, evitar la rauxa i deixar, també aquella setmana, Girona sotmesa en la grisor absoluta.

El meu parer és signíficativament distant d'aquesta visió. Jo, que sóc conscient que els menors d'edat veuen alcohol més enllà de barraques en espais d'oci nocturn, a qui, per cert, ningú denuncia, que contracten guardes de seguretat racistes i espanyolistes, també crec que cal replantejar les Fires, però en una línia diferent. Una opinió que he tingut la sort de bastir parlant amb molta gent ben diversa i que crec que passa per uns eixos que podrien concretar-se en tres punts:

1. Les entitats fan especial la Festa Major. És per això que cal deixar de criminalitzar i controlar les seves barraques com si fossin delinqüents i ajudar-les tant com sigui possible en desenvolupar les activitats que des de fa anys programen així com promoure que sumin nous espectacles i actes a la programació de les Fires. Sense la Fal·lera, Diables de l'Onyar, Marrecs o l'Ateneu 24 de Juny,... les Fires serien encara més pobres i avorrides. En aquest sentit, cal aturar, com ja s'ha sentit a dir, tota mena de boicot i pals a les rodes a les Fires Populars que organitzen des de fa més de 10 anys divereses entitats, al correfoc (reducció dràstica de finançament) o a qualsevol altra activitat sorgida de la societat civil.

2. Cal descentralitzar l'espai lúdic però mantenir l'espai de la Copa. Això significa aprofundir amb el fet que les activitats, concerts, espectacles es facin a tots els barris de la ciutat i que, especialment, al barri vell, s'hi situïin petits escenaris a les places on s'hi facin actuacions (promocionant grups novells) que portin l'ambient i la gent fins a hores limitades pels carrers de la part antiga de la ciutat. Un canvi de model en aquesta línia beneficiaria a les entitats (podrien tenir més espais i més afluència de gent) i també els comerciants i petits empresaris de la zona que traurien rèdits d'aquesta redefinició del model de festa major. Aquest canvi, però, no comportaria que desapereixés l'espai de barraques al Passeig de la Copa on cap a la 1 o 2 de la matinada s'hi concentaria la gent, amb l'actuació d'un grup cap de cartell. Cal recordar que Girona és activa i viva gràcies, en bona part, al fet que les associacions fan els diners de tot l'any amb el que facturen a barraques. Si traiem aquest espai, com organitzaran actes les entitats?

3. Les Fires no poden ser un negoci per l'Ajuntament. L'any passat, el consitori gironí va guanyar prop de 200.000 euros amb l'organització de les Fires de Sant Narcís. Dit d'una altra manera, si tots els pobles del país saben que tenen una partida que genera pèrdues (més o menys depenent del que es faci), els governs municipals de Girona han decidit que amb la Festa Major de la ciutat s'hi han de guanyar diners encara que això signifiqui un descens de la qualitat cultural o una reducció dels espais on s'hi fan activitats. Des del meu punt de vista, això és no només trist sinó també molt criticable. I és que el que no podem permetre és que un aspecte bàsic per la ciutat, que serveix per la cohesió i la integració de tothom a Girona es vegi mermat per criteris empresarials.

Totalment d'acord que potser no cal 10 dies de Festa Major. Si cal concentrem-ho a 5 dies. Ara bé, si fem aquest pas, que sigui per donar vida, alegria, qualitat, participació i cultura a la nostra Festa Major. Per què a Girona, a part d'aquells que, per Sant Narcís, els agrada lluir tot allò amb què es van firar dies abans, n'hi ha molts que ens agrada disfressar-nos i viure les Fires com el que és, una Festa Major. Repeteixo, Festa..... Major.....