divendres, 19 d’octubre de 2012

És L'Albera. És l'Ebre. És el Mediterrani. Som Països Catalans

No sé si heu tingut mai l'oportunitat de passar uns dies a cavall de l'Albera i  de l'Alta Garrotxa. Recordo quan era petit les meves vacances a Darnius. Anàvem a banyar-nos al "pantanu", jugàvem al billar a la Concòrdia i fèiem anar les bicicletes a tot drap per als carrers de la que havia sigut la tercera vila més important de l'Alt Empordà a principis del segle XX gràcies, en bona part, als traginers i a la indústria del suro. Els meus besavis n'eren fills d'aquell model de vida. Uns quilòmetres més amunt de Darnius arribes a Maçanet de Cabrenys i, poc després, encara dins d'aquesta serralada, ja creues la frontera administrativa cap a l'Estat francès. Quasi sense adonar-te'n canvies d'Estat com a conseqüència del pacte entre Espanya i França de l'any 1659. Tot i la seva voluntat, però, no canvies de país.

L'acceleració del debat independentista en les darreres setmanes ha generat il·lusió entre els habitants de la Catalunya administrativa. El dia 25 de novembre votarem un nou Parlament que ens hauria de conduir cap a la independència. I ho farem convençuts que la gran majoria ha dit prou. Hem tancat la porta a l'Estat espanyol i ja no hi ha marxa enrere. Paral·lelament a aquest estat d'eufòria compartit però, aquests dies m'han aparegut també molts dubtes sobre quin país s'imaginen els que es vanten de liderar aquest procés d'alliberament nacional. De quin país estem parlant? Les seves són les fronteres que l'Estat Francès i l'Estat espanyol ens han imposat en els darrers segles trossejant els Països Catalans i atacant aquells que defensem que és Elx, és Maó, és Palma, és Sant Llorenç de Cerdans i som Països Catalans?

M'ho pregunto perquè no crec que sigui un simple debat simbòlic o intranscendent com alguns s'afanyen a dir. No és cert que debatre sobre quina és la nació catalana sigui quelcom superflu com tampoc ho és afirmar que paral·lament al procés independentista cal que debatem quin model d'Estat volem un cop trenquem amb Espanya. Puc entendre que després de la imatge trista i esbiaixada que han donat els mitjans catalans del País Valencià i de les Illes, com si aquí no hi hagués corrupció i obviant bona part de les iniciatives constructives i de país que s'hi desenvolupen, o de l'abscència d'informació permanent dels territoris de la Franja o de la Catalunya del Nord, molts no vulguin mirar més enllà de les fronteres de la Comunitat Autònoma de Catalunya. És normal. No ens han espanyolitzat, però hem permès que ens introduissin les seves fronteres en les nostres ments.

Ara bé, el que no puc compartir ni avalar és que projectes que diuen voler la independència del país encara no hagin no ja pensat com volen conduir el país sencer a la llibertat sinó que ni tan sols hagin esmentat els Països Catalans en els seus discursos. Des de la CUP, ho tenim clar. Són milions les persones que viuen al País Valencià, a les Illes, a la Franja o la Catalunya del Nord que no només comparteixen l'eufòria del moment sinó que volen participar d'un projecte comú amb Catalunya. Som una història compartida, com deien aquells. I nosaltres, si hi som, és per garantir que aquest projecte comú que ens imaginem i que alguns han volgut esquinçar, algun dia sigui realitat.

Quan la CUP entri al Parlament, hi entraran també els Països Catalans. El procés d'alliberament que estem vivint no podem permetre que sigui un debat tancat de Portbou a Alcanar. Cal que havent arribat on som, plantegem alternatives i possibilitats per aconseguir que la nació catalana pugui esdevenir un subjecte polític més d'hora que tard. Pensem-hi, donem-hi voltes, plantegem propostes, incloguem valencians, illencs,... en el debat. Caminem plegats fins on ens sigui possible i, sobretot, no siguem nosaltres mateixos qui ens posem els límits. Recordo molt bé el dia que a classe de periodisme una excel·lent professional i ex-directora de TV3 ens va explicar que no hi ha pitjor censura que l'autocensura. Agafant aquesta idea, m'atreviria a dir que no hi ha pitjor heretgia política que escapçar els anhels d'un poble abans que ho faci algú altre per tu.

L'Albera, l'Ebre o el Mediterrani han permès que durant segles s'anessin forjant una cultura, una llengua, una història i, per tant, una manera de veure i entendre el món. Per la CUP, en termes nacionals, el nou Parlament no només té l'obligació de convocar un referèndum d'autodeterminació sinó que també té el deure de pensar i treballar en com garantirem la viabilitat dels Països Catalans. I com dic, no és un tema intranscendent, sinó que es tracta d'un eix central de la nostra acció política. Sincerament, no m'imagino passejant per Sant Llorenç de Cerdans, Elx, Palma i València el gener del 2015 amb la sensació d'haver girat la cara davant del genocidi lingüistic i cultural existent mentre cofois fardem d'un nou Estat que no representa ni la meitat del territori històric. Com a mínim, no m'ho imagino amb el nostre nom.