Transitem cap a una nova esquerra política

Les eleccions d’ahir a les nacions germanes de Galícia i d’Euskadi (part d’Euskal Herria) són un exemple més de la transformació que estem vivint les persones que ens considerem part de l’esquerra, és a dir d’aquells que volem el final de l’actual sistema econòmic i social anomenat capitalisme per garantir la justícia social, i formem part de l’independentisme, és a dir aquells que volem la ruptura amb uns Estats espanyol i francès que fa segles que proven d’uniformitzar les nacions sense estat.

Mentre la dreta, preocupada únicament i exclusiva per aferrar-se al poder des d’on empènyer els seus negocis privats ha evolucionat fent-se forta tot i aplicar mesures draconianes (mireu victòries PNB/PP), l’esquerra tradicional i hegemònica es desmorona. El PSC-PSOE és un partit que transita poc a poc cap a la marginalitat, especialment allà on hi ha alternatives nacionals i d’esquerres més creïbles com són el cas de Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans (amb l’excepció de les Illes on el procés encara és latent).

Paral•lelament, l’esquerra es reorganitza i noves apostes, innovadores i nascudes des de la base d’aquells que fa temps que articulen discurs al carrer van prenent força i forma en la majoria d’aquestes nacions. Al País Basc, EH Bildu ha fet un resultats històrics amb el 25% del vot i s’ha convertit en l’única alternativa de govern possible al PNB. A Galícia, tot i estar encapçalada per un vell conegut, la proposta d’Anova ha canviat el mapa polític del nacionalisme majoritari gallec i ha enfonsat el PSdG que ha quedat en tercer lloc en algunes capitals. A més a més, ANOVA ha trencat completament l’argument fals del vot útil que tant sentim aquests dies a Catalunya. Mireu les dades, sinó. Fa 3 anys, el nacionalisme galleguista va treure 12 diputats, els del BNG. Ahir, en va treure 16, els 9 d’Anova i els 7 del BNG.

Aquestes realitats electorals, conjuntament amb els canvis de prioritats polítiques que hem observat en els darrers anys entre els ciutadans que se situen a l’esquerra de l’eix polític (exigint noves formes de fer política, el 15M, el creixement de la consciència nacional, la percepció del fracàs de l’institucionalisme d’esquerres tradicional,...) fa que ens trobem en una transició política cap a una nova esquerra política que abandona definitivament el marc de la transición española que imperava fins el govern Zapatero i es basa en uns nous paràmetres que tinc la sensació que, a casa nostra, és la CUP qui millor els representa.

I ho dic sincerament. Tot i tenir una llarga trajectòria política, el projecte de la CUP i de la unitat popular s’ha forjat especialment en els darrers anys, colze a colze amb aquesta transformació de maneres de fer política, de les idees, de les alternatives que han de permetre bastir uns Països Catalans lliures i justos. És germana d'aquesta adaptació de l'esquerra catalana com així ja vam percebre a les municipals 2011 on la CUP va fer uns resultats magnífics. És cert que existeixen altres opcions situades a l’esquerra política. D’una, ja hem dit que camina a poc a poc cap a la marginalitat (PSC). Una altra ha apostat per ser garantia que en Mas acabi fent un pas cap a una consulta deixant completament a la nevera el discurs social (Esquerra) i, finalment, a ICV-EUiA, tot i el creixent independentisme, encara no accepten la necessitat que el país s’alliberi de les cadenes espanyoles. Unes posicions que, des del meu punt de vista, els compliquen la possibilitat d'acumular la força d'aquesta nova esquerra nascuda en els darrers anys.

Treure conclusions l’endemà d’unes eleccions mai pot ser ciència certa. Però sí que penso que existeixen prou dades per parlar d’una transició evident de l’esquerra a Europa, d'una evolució. Si la dreta ha partit amb força el viatge cap el neoliberalisme salvatge, l’esquerra, poc a poc, va bastint noves formes d’entendre la política, de lluitar per la transformació social que, als Països Catalans passa també per aconseguir, sens dubte, la independència política. I en aquest marc, els que formem part de la CUP tenim la responsabilitat de no defallir en l’intent i de representar en el nou Parlament la veu dels sense veu mentre no deixem de tenir el peu al carrer on la política és present les 24 hores del dia.