Sec sol en una racó d'aquella sala que ens ha acollit molts dijous. L'amiga és al lavabo. Esperem que els amics vagin fent cap en aquell petit pub de gigs on el professor i els seus amics ens ofereixen un acurat i somrient blues nord-americà. De sobte, a pocs dies de deixar la ciutat dels capvespres, m'adono precisament d'això, que me'n vaig, que torno al niu d'on vaig sortir ara fa unes cinc estacions. No puc dissimular la primera llàgrima. En vindran més, però la primera sempre és com una petita batacada emocional que et fa baixar dels núvols, tal com si et despertessis de la somnolència dins d'un avió després d'una forta turbulència.
Seria pretensiós i xulesc creure'm capaç de fer una sintesí d'aquests darrers mesos. Ara bé, és evident que hi ha certes coses que em sabria greu no escriure abans de marxar. "Una persona que mai podrà gaudir plaer en un avió val més que ho deixi tot escrit abans de volar", penso. No em feu cas. Sé que la frase és buida de raó i plena de sense sentit però, alhora, volguem o no, ha ajudat a què em decidís a escriure aquest matí de maig quasi estiuenc.
No podria marxar, doncs, sense esmentar les passejades pels carrers històrics d'aquesta capital envoltada pel mar, afectada pel vent i mancada de Sol. A diferència d'altres ciutats, Edimburg basa la seva vida social i cultural en el centre, en els seus carrers empedrats, foscos i boirosos. Lluny d'apostar simplement per un Parc Temàtic Turístic, el barri vell de la capital escocesa és sinònm de vida. Tot i això, com bé diuen, l'escenari no és mai prou bo, si la gent que el composa no el fa encara millor. I, per sort, des que vaig arribar, la gent que m'ha acompanyat ha fet el trajecte més senzill, bonic i alegre. Sort immensa amb la torre de Babel del màster, amb la bona gent de les castelles i d'Euskal Herria, amb la unexpected 'colla catalana' on hem acollit amb il·lusió tots aquells que se'ns han apropat amb un somiure encantador per la intimitat de cadascun de nosaltres. A tots ells només els puc dir que:
"Gaudiu d'una ciutat que, a mi i segurament a tots, ens ha transformat i ens ha ajudat a ser millors. No us oblideu d'aquella muntanyeta que, com si fos quelcom sagrat, has de fer-hi cim cada dos per tres. Trepitgeu sovint els pubs més emblemàtics on tot és possible. Pareu-vos al carrer i escolteu els nois i les noies tocant la guitarra a Rose Street. Apreneu a dir 'ai', 'pal' i 'edimbra' en aquest atractiu accent i, sobretot, sentiu tota la llibertat que aquesta ciutat i aquest poble ens brinden.
I, quan pogueu, fixeu-vos en els capvespres.
(la cançó que més m'ha agradat durant aquest llarg viatge)
5 comentaris:
que bonic...,
m'ha emocionat.
Molt bonic, guapo.
I no pateixis, que a Girona t'esperen nous capvespres!
Estimat,
pots tenir ben clar que alguns sempre associarem "Edimbra" amb aquell xaval graciós, trempat, extremadament sociable i que sempre surt amb els ulls tancats a les fotos, siguin aquestes fetes abans de la primera pint o després de la cinquena...
Ara a gaudir molt del Mediterrani, ens veiem en un no res!!
Abraçada enorme!!
només hi vam córrer 4 dies, però la ciutat del castell o dels capvespres o de ben segur mil i una històries més, enganxa i agrada. Agrada molt i acull. Bé, segurament sense la gent que hi trobes no tindria ni la meitat del que dic... Merci per haver-nos deixat conèixer una mica de tot això! ;)
Llegir aquestes línies sobre Edimburg em fan venir ganes de passar-hi el què em queda de vida. Trobaré a faltar les cròniques del país de les ovelles. Tanmateix, sé que ara et toca fer país, per aquests mateixos atzars, denunciant i proclamant les males i bones coses de casa nostra. Amb un gesto gens tràgic,és clar, ja que de vaca cega no en tens res. Una abraçada oriental.
Publica un comentari a l'entrada