dissabte, 15 de setembre del 2012

La meva última ressaca (de lluita)


Dimarts va ser una jornada històrica. Ho va ser a nivell de Catalunya amb la manifestació de més d’1,5 milions de persones però també en l’àmbit territorial d’on tot i haver pogut llegir menys notícies, tampoc ha estat una Diada convencional. A Girona, entre 5000 i 10000 persones van sortir al carrer amb el lema ‘Ni pacte fiscal, ni pacte social. Independència. Socialisme. Països Catalans’, les Marxes de torxes de la vigília havien estat més concorregudes que mai i els carrers de viles i ciutats eren presos per les estelades. Un clamor popular va brotar arreu del Principat en favor de la independència.

Tot i que cal que siguem autocrítics, no és ara el moment de recordar com va fer de malament el debat l’esquerra independentista entorn la manifestació (abús de les xarxes socials, insults, manca de capacitat de debat per als canals adients des de 2 mesos abans de la manifestació, els moviments interns i d’amagat per alterar acords,...). Fins poques setmanes abans, jo era el primer escèptic amb la convocatòria.  

Ara toca mirar el futur i sobretot adaptar-nos al present. Durant aquesta setmana, he pogut llegir anàlisis breus que afirmaven que tot el que està passant són simples cants de sirena, però que en el fons, res no ha canviat substancialment. Discrepo. La marea humana que va sortir dimarts al carrer ha alterat no només el llenguatge de la classe política sinó també les seves propostes. Com ho va fer el cas Miguel Ángel Blanco al País Basc, la mort de Bobby Sands a Irlanda o la Guerra del Vietnam als Estats Units, salvant les enormes distàncies comparatives. Dimarts va ser un punt i a part.
  
Davant d’això a l’esquerra independentista ens toca evolucionar, moure’ns. El llest de la classe, el President Mas, ho va entendre de seguida i en tres dies ha aconseguit recuperar crèdit entre el votant nacionalista català. No cal tenir un títol de politòleg per determinar que avui Artur Mas tindria una majoria absolutíssima al Parlament de la Ciutadella si convoqués eleccions tot i haver atacat les classes populars del país amb les seves polítiques econòmiques. De fet, a part del PSC que navega sense rumb, tothom, amb més o menys encert ha mogut fitxa des de dimarts.

Si tenim clar que la nostra és una lluita llarga i intensa que no acabarà fins que aconseguim els Països Catalans independents, federals i socialistes, cap acció no ens ha de fer por si n’estem convençuts i convençudes. Ho deia molt bé Txelui Moreno, portaveu de l’esquerra abertzale, en una xerrada a Girona fa uns mesos. El més important és no oblidar mai els motius pels quals t’organitzes i actues políticament. El camí és llarg i cal no renunciar a cap oportunitat que ens brindi la història.

I és que el que ha nascut a partir d’aquest 11 de setembre sumat a les sinèrgies que fa anys que creem amb els moviments populars, socials així com amb entitats i col·lectius veïnals, és una oportunitat per l’esquerra indepenedentista. Robert Sabater, amic i tinent d’alcalde la CUP, explica a la perfecció en aquest escrit breu que no ens podem permetre que aquells que hem nedat a contracorrent per ser independentistes durant anys, de sobte abandonem el vaixell per la por a no ser la majoria en aquest procés d’alliberament nacional. I ho diu, evidentment, des de l’experiència d’hores i hores en el municipalisme, del qual alguns tant opinen sense haver-lo hagut de posar mai en pràctica.

Cal fer política més enllà dels àmbits que ja tenim controlats i ens sentim còmodes. Reconec que ser membre de la gestora del CasalIndependentista El Forn m’és senzill. És un espai propi, treballat que fa una feina molt potent a la ciutat. Ara bé, la política no s’acaba aquí. Podem dir que, per molts de nosaltres, hi ha començat, però no ens volem quedar dins d’aquestes parets. De fet, aquesta idea no és nova. És el que venim fent des de la CUP fa molts anys. Casos com Sant Celoni, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Molins de Rei, Berga, Manresa, Vic, Sant Cugat o Girona ens mostren cada dia com la política transformadora, alternativa i nacionalment clara és possible no només en els “nostres” espais sinó també en molts altres àmbits inclosos les institucions municipals.

En aquest sentit, penso que ha arribat l’hora de fer un pas més. Un altre amic i periodista de l’Enderrock i La Directa, Roger Palà, exhortava a bastir una alternativa per no regalar la nostra lluita d’anys i la independència a la dreta rància de casa nostra. Ho comparteixo totalment. Veurem la fórmula i si som capaços de fer un pas necessari i definitiu cap a la política més enllà dels municipis, però toca debatre-ho tenint clar el moment en què estem. L’esquerra independentista i, en particular la CUP, som els únics capaços de bastir una alternativa real en tots els sentits. Si més no, nosaltres som un actor clau perquè aquesta alternativa sigui possible. I és que cal recordar que nosaltres no parlem de suports incondicionals a CiU, ni tampoc critiquem les retallades mentre defensem un federalisme espanyol impossible. Crec que ens toca a nosaltres de ser una punta llança de quelcom diferent que no deixi en mans dels de sempre un canvi polític d’aquestes característiques i permeti facilitar un alliberament nacional que vagi acompanyat d’un canvi de model social i polític que ens acosti a la justícia social.

Aquest procés té i tindrà molts debats i moments claus. Un d’ells i, per mi, prou imprescindible és que la militància de l’esquerra independentista tingui clara l’aposta per la CUP. Ha estat la CUP la que ha donat un afegit extra de visualització i maduració a molta de la feina que des de fa anys des dels col·lectius (Maulets, Endavant, MDT, Cajei,...) ens ha permès mostrar-nos com el moviment compromès per als Països Catalans. Ara, però, és hora d’entendre que si volem fer política no només en els marcs on n’hem fet fins ara, sinó més enllà, cal apostar per la CUP. I això passa també perquè la militància d’organitzacions com Endavant o l’MDT, si més no al Principat, prioritzin el que decideixi la Candidatura d’Unitat Popular on tots hi poden ser, a la seva tàctica interna que fa que estiguem permanentment fent equilibris estrambòtics   

Tot fent un cafè amb el politòleg i amic Marc Sanjaume, comentàvem que si decidim fer un pas endavant i apostar per al Parlament de Catalunya com un espai més on fer política, com a eina de lluita deia jo, caldrà ser conscients que cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. No s'hi valen mitges tintes. Un sí tebi. La majoria de moviments populars i revolucionaris de les democràcies liberals al món han apostat en algun moment per la via institucional. Fa tres anys, em vaig posicionar en contra de presentar-nos a les eleccions autonòmiques de la CAC ara, l’esquerra independentista, amb la conjuntura actual, li toca fer el pas. Fer-ho ens portarà contradiccions. Però la maduresa política que ens hem forjat durant tots aquests anys ens haurà de permetre gestionar-les. I ho dic ben clar, prefereixo això, que regalar la lluita de la meva joventut a aquells que encara avui en dia em reprimeixen i em vigilen quan em manifesto.

És un camí nou, desconegut i on podem prendre mal. Ara bé, sinó el fem nosaltres, no el farà ningú més. I mirar com passen les coses, les injustícies i construeixen un nou Estat sense la nostra força, les nostres propostes, l’energia i la valentia, no ha estat mai la nostra forma d’actuar ni tampoc és revolucionari. De nosaltres depèn que aquest procés que s’inicia s’avingui amb els nostres objectius, la independència d’uns Països Catalans reunificats i socialistes. O sigui que mans a la feina tot pensant en què l’endemà d’aconseguir-ho, serà la meva última ressaca (de lluita).

9 comentaris:

beta bordils ha dit...

L'has clavat al meu entendre Lluc. És un moment clau, on l'EI ha de demostrar que pot tenir cintura política i que això no ha de suposar renunciar a cap dels nostres objectius.

No hem de tenir por de la conjuntura ( i conseqüentment mantenir-nos-en al marge)sinó que hem d'aprofitar la conjuntura per començar a bastir la llibertat nacional i social del futur.

És evident que la independència política del Principat no és sinònim de llibertat: no serem lliures fins que de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar hi hagi sobirania política, econòmica i justícia social. Però seria un error que per postures maximalistes donéssim l'esquena a un procés( la independència del Prinicipat)que pot obrir la capsa dels trons( i fer irreversible a mitjà termini l'alliberament nacional i social)o que, en cas de desaprofitar l'oportunitat que la conjuntura ens ha donat, pot esdevenir molt feixuga i llarga l'obtenció de la llibertat ( encara més, potser tres-cents anys més).

És moment de cintura política ( que no possibilime), fermesa ideològica, i d'iniciativa tàctico-estratègica per part de l'EI. No és el moment per a sectarismes o per donar premis personals a l'ortodòxia estèril.

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Noi, quin article! Et felicito. Me n'alegro molt d'estar envoltat de militància tant madura, reflexiva i combativa alhora com vosaltres.

Tinc 41 anys i he dedicat més de la meitat de la meva vida adulta a la lluita. Arribar a l'estiu de 2012 i veure el que ha passat aquest Onze no m'ho esperava ni jo ni ningú.

Jo també tinc la sensació de que ara no hi ha marxa enrrere i que tenim una enorme responsabilitat. La gent que s'ha deixat la pell pel combat per la independència i el socialisme ens demanen que estiguem a l'alçada, i crec que ho sabrem fer. Com a mínim ho intentarem.

Gràcies per les teves reflexions Lluc i pel teu comentari Beta.

salut i la lluita continua!

Boladevidre ha dit...

Companyes i companys de la CUP. No sóc militant però si que en diverses ocasions i en municipis on he viscut i us hi heu presentat us he votat.

Vull expressar-vos que no vaig compartir bona part de l'estratègia que vau seguir en referència a l'ANC i a la manifestació de l'11 set. Però l'efecte immens d'aquesta manifestació, realment popular, fa que no tingui massa importància i molt menys transcendència. Al marge que sou una força sobirana per establir les estratègies i la meva simple opinió és només això, una opinió.

Sí, però, que voldria demanar-vos que entenguéssiu la importancia que té, des del meu punt de vista, que les CUP, es presentin a les properes eleccions al Parlament del Principat, i sigueu presents en un possible procés constitucional.

En primer lloc per reforçar l'espectre progressista i d'esquerres. Però en el cas d'unes corts constituents, es fa imprescindible que les forces que aspiren a la independència dels Països Catalans hi siguin presents. No es pot deixar de banda el País Valencià ni tampoc les Illes, a l'espera de què cal fer i què és possible amb la Franja i la Catalunya Nord.

Si només el principat esdevé independent, l'assetjament que patiran Aquests dos territoris (PV i Illes), seria irresistible, transformant una eventual victòria del Principat en la derrota definitiva dels Països Catalans a mans de l'estat espanyol.

Cal doncs més d'una força que en negociar el procés constituent, hi faci constar que aquest és d'abast dels Països Catalans, subjectes a la voluntat de cada territori i una transició cap a la plena independència de la nació catalana.

CiU per molt que es posicionin a favor d'un estat només atendran la visió de PPCC, a través del concepte de mercat.

SI, no em sembla gens madur per a la idea de Països Catalans.

ERC-Rcat, pot molt fàcilment postposar el debat a la plena independència del Principat i després, "ja ho veurem".

IV-EU, té una estructura totalment estatal i difícilment es posicionarà al marge dels seus socis naturals al País Valencià (ICV, Compromís o Bloc), i a les Illes.

Per tant, que les CUP siguin presents en el procés constituent, arrossegant vots d'iniciatives com OSAN, ARRA, PSAN, etc., ara per ara, ho veig imprescindible.

Endavant, sort i encert !!!

Lluc Salellas i Vilar ha dit...

Gràcies per les diverses reflexions. Són debats complexos però en els quals caldrà que siguem àgils.

lluís ha dit...

No podies haver-ho dit millor. Hi ha gent que porta 30 anys al peu del canó. Lluitant fins i tot quan erem quatre gats que cridavem independència segurs del que pensàvem. No hem de deixar que la feina que s'ha fet durant 30 anys els hi donem en safata a aquells que durant molts anys ens han ignorats i fins i tot combatut.

Salut i energia.

Lluís

Sant Cebrià

Anònim ha dit...

M'ha agradat el teu text, però el veig molt optimista, massa. La situació de l'EI davant d'aquesta transicio nacional, després de 30 anys de travessia del desert, em recorda massa a la del PSUC de la transició espanyola.

Un parell d'articles per complementar la lectura del teu:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/229403
http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2012/09/tres-razones-para-apoyar-la.html

Salutacions.

Anònim ha dit...

I que representa que som per creure'ns amb el dret de incidir sobre el futur. Perque pensem que tenim dret a trascendir la mort vivint en la historia. Que ens fa creure'ns amb dret de tenir tant poder? Que es el que ens fa pensar que som importants, que ens mereixem fer historia, que aixo seria de justicia?

Hem estat capaços de construir mitjans de comunicacio comunitaris potser? Tenim fabriques ocupades o tant sols cooperatives encuadrades? Tenim potser un exèrcit clandestí? Tenim un contrapoder social que donem alberg i menjadors populars a la gent que ho necesita? Es que potser tenim força sindical a les fabriques i força veïnal als barris? Que potser tenim centenars de militants instruïts, sacrificats, disciplinats? Qu epotser tenim una xarxa d'escoles alternatives i una contracultura assentada?

Què és això que tenim tan important? Realment que perillosa és la politica institucional. Quins miratges ens fa tenir...Creure'ns que podrem incidir en la republica catalana sent com som, pràcticament res, políticament, economicament, militarment, socialment i tenint tan sols el 3% del poder institucional a Catalunya. Jo estic orgullós del que som, pero se que som gairebe res comparat amb la cnt dels 30 i el PSUC dels 70 i això que tots dos van fracasar.

L'objectiu més sensat pels propers 4 anys seria passar de 15 a 30 militants. Això seria un mínim per poder gestionar 3 regidors. Com a minim 10 tius per regidor i encara és poquíssim, els perills seguirien sent moltissims. Pero clar, aixo es realment poc glamuros, quina poca sensació de poder col·lectio atorga. Dedicar-se en carn i ossos, cadascu de nosaltres a fer un militant. Segurament algú de la gent jove, dedicar 4 anys a formar-lo i a acompanyar-lo, què poc ens sembla. Que ridicul sembla dedicar-se en cos i anima a condicionar una persona, quan ens creiem cridats a condicionar la historia.

No vull fer mal, és el que penso.

Salutacions

Polar ha dit...

Molt bon article.

Gràcies Lluc,
per la força i la fermesa (tan empordanesa, també).

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Pel que fa a l'article de l'anònim:
Em dic Jordi Navarro i des de fa un any i mig faig de regidor a l'Ajuntament de Girona per la CUP, l'organització de l'EI en la qual milito des de fa 10 anys.

Comparteixo moltes coses de les que dius, sobretot la referència a la CNT i el PSUC, referents històrics de la Unitat Popular que pretenem.

Tanmateix crec que cal ser més humils. Som el que som i aconseguirem el que puguem, en funció del nostre sacrifici i de la nostra lluita. Probablement perdrem però amb tota seguretat lluitarem, plantarem cara i donarem el millor de tots nosaltres. Tinc la sort d'estar envoltat de companys i companyes que s'hi deixen la pell i això en aquests temps que corren ja és una petita victòria.

Gràcies en tot cas per les reflexions!