Especula, especulorum

Unes muntanyes russes, un huracà, un dòmino, aquestes són algunes de les comparacions que en els últims dies s'han utilitzat arreu del món per definir la situació que va viure la borsa la setmana passada. I és que no hi ha dubte, que, sobtadament, la borsa, el centre neuràlgic de l'especulació financera, va viure autèntiques estrebades. El passat 21 de gener, les borses d'arreu, a excepció de Wall Street que no va obrir, es van esfondrar: a l'estat espanyol i a Alemanya, més d'un 7%, a França, més d'un 6%, mentre que al Regne Unit, el descens arribava quasi al 4%. Immediatament, el xoc va ser definit com el pitjor episodi borsari des dels atemptats a les torres bessones de Nova York per gran part dels analistes i va tenir una resposta per part de la Reserva Federal estadounidenca. Així, la Fed, conscient de la responsabilitat nord-americana en aquest sisme, va rebaixar els tipus d'interès en un 0'75%, no ho feia des de l'any 1982, i va aprovar també oferir ajudes públiques a les empreses monolines, aquelles que des de fa anys actuen com a asseguradores dels bancs i, que amb la crisi de les hipoteques escombraries als Estats Units han entrat també en una autèntic onada de dèficits

De fet, si observem les causes d'aquest enrenou financer, veurem que molts experts coincideixen en assegurar que la crisi ja fa temps que es veia a venir i que aquesta és, en bona part, una conseqüència evident de la inseguretat i la inestabilitat que, en determinades situacions pot portar l'actual procés de financiarització que viu l'economia mundial. Un procés de financiarització definit com ‘un autèntic casino mundial’ pel premi Nobel d'Economia, Maurice Allias, i que es caracteritza pel fet que les operacions especulatives són la clau de volta de les economies i també perquè aquestes operacions són cada vegada més arriscades. Són, doncs, les conseqüències d'aquesta evolució econòmica les que, segons Juan Torres López, catedràtic d'economia aplicada de la Universitat de Málaga, estan afectant les empreses monolines i els bancs dels Estats Units, i de retruc, els mercats borsaris arreu del planeta. Per Juan Torres, però, el problema no rau només en aquest fet, però, sinó que el canvi d'activitats econòmiques dels bancs, ara prefereixen obtenir els beneficis a través de l'anomenada especulació financera, en lloc del tradicional ‘recollir diners dels estalviadors per oferir-los als estalviadors mantenint sempre uns mínims de reserves’, ha agreujat la situació.

Així, com apunten altres analistes com Joaquín Estefanía, sembla a ser que l'ajuda pública, teòricament marginada en les economies neoliberals, a les empreses monolines ha estat un dels factors per explicar que la crisi encetada el dilluns passat no hagi derivat en un descens picat i constant. De la mateixa manera que aquest suport administratiu ha permès també que la inestabilitat i la inseguretat que es viu a les borses pel fet ja comentat i per la possible recessió econòmica dels EUA, i de retruc de Japó i la UE, no s'apoderés definitivament dels mercats.

Tot i això, la crisi no es pot donar ni molt menys per tancada i alguns ja preveuen que els propers mesos seran d'allò més durs a Wall Street, a Frankfurt o a Barcelona. I és que aquesta situació crítica porta elements afegits a altres crisis ja viscudes fa poc temps, com les de Mèxic i rodalies el 1994, la del sud-est asiàtic el 1998 o la d'Argentina l'any 2000. Així, i a diferència dels casos esmentats, l'actual situació afecta directament al cor de la bèstia, els EUA i, indirectament, als estats europeus o al Japó. De la mateixa manera, i si fem cas de l'anàlisi fet per l'economista Michael Roberts, ens adonarem que la tipologia de sector afectat, en aquest cas el financer, farà que els estats que més puguin patir les conseqüències siguin aquells que més basen el seu creixement econòmic en aquest sector, el de les operacions financeres.

Així doncs, el que cal plantejar ara és com sortir d'aquest forat i evitar que la recessió econòmica s'apoderi de tot plegat perquè la història, moltes vegades oblidada en l'economia, ens demostra que els problemes econòmics recauen sempre amb més força cap a les classes desafavorides pel sistema. Per evitar-ho, més enllà de la visió predominant actual del laizes-faire, es podria, segons el premi Nobel, Joseph Stiglitz, incentivar el consum dels ciutadans, no traient els impostos de la classe poderosa, com ha fet l'administració Bush, sinó ampliant, per exemple, les assegurances laborals com l'atur o augmentant la inversió en l’educació. I és que, segons el mateix Stiglitz, en els últims anys, les rentes familiars de les classes mitjana i baixa als EUA només han fet que disminuir mentre que les altes augmentaven.

Ara bé, tot i aquestes propostes tenen el suport d’alguns dels economistes més importants del sector públic, la conjuntura actual fa pensar que qualsevol mesura global o estructural anirà lligada a les premisses neoliberals de l’anomenada Escola de Chicago. De fet, i seguint la teoria de la periodista Naomi Klein, en el seu llibre ‘La doctrina del xoc: l'ascens del capitalisme del desastre’, aquest és un dels episodis que compleix els elements bàsics per convertir-se en un nou punt d'inflexió en l'augment de l'arribada de les postures econòmiques dels neoliberalistes arreu del món. Tot i això, mai se sap ja que l'evolució en el món de la borsa i de l'economia sempre manté un marge d'incertesa. Per cert, i només com apunt final, una descripció de les conseqüències encara presents de la crisi del sud est asiàtic: ‘La veritat és que una dècada després, la crisi d’Àsia encara no s’ha acabat. Quan 24 milions de persones perden la feina en un espai de dos anys, arrela una desesperació nova que cap cultura pot assimiliar fàcilment. S’expressa de maneres diferents a la regió, des d’un augment important de l’extremisme religiós a Indonèsia i Tailàndia, fins al creixement explosiu del comerç sexual infantil (2007, Naomi Klein).