i si un trist atzar

A Girona li agrada Firar-se però també disfressar-se

2011-09-28T17:03:00.010+01:00

No crec que ningú ho posi en dubte. A Girona li agrada firar-se. Com a ciutat de classe mitjana que és, a la ciutat de Girona li agrada engalanar-se, li agrada sentir-se bella i se sent a gust quan pels volts de Sant Narcís, exposicions de quadres, fires empresarials, paradetes artesanals, atraccions i els millors vestits acabats de sortir de l'armari per abrigar-se de l'hivern que s'aventura, surten al carrerper gaudir de les Fires de Sant Narcís. Com més d'una vegada hem dit, la Girona de postal és bella, captiva, atrau, en definitiva, enamora.

Ara bé, més enllà d'aquesta Girona pulcra, a finals d'octubre també apareix una altra Girona, la popular, la de les matines, els correfocs, els castells, les Fires populars i els que els agrada gaudir de la nocturnitat. Aquella que es concentra, perquè és l'únic espai d'oci nocturn a l'aire lliure permès a la ciutat per aquelles dates, a la Copa quan la resta de la ciutat ja fa hores que ha estat obligada a anar a dormir. I sí, són milers les persones que assisteixen als concerts de les barraques, consumeixen i col·laboren desinteressadament amb les entitats de la ciutat i creen un ambient agradable. Allà hi pots trobar la gent que només veus un cop a l'any amb uns guants i una bufanda demanant una ratafia, un llom amb formatge o un cubalibre que els dos sabeu que us tombarà. En altres paraules, un espai on s'hi troba tothom, un espai popular.

Des de fa anys, aquestes dues maneres de viure la Festa Major de Girona han mantingut un fràgil equilibri. D'un temps ençà, el conservadorisme ha posat el crit al cel perquè resulta que entre la gent que va a l'espai de les barraques hi ha un ínfim grup de menors que any rere any beuen més del compte. Un fet que, segons la Girona oficial, la que no ha trencat mai cap plat, és d'una gravetat extrema que hauria de portar a replantejar tot el model de Fires o millor dit tot el model d'oci nocturn de les Fires que no produeix beneficis directes a l'Ajuntament. Per exemple, com és que mai no he sentit ningú queixant-se de la violència i de la perillositat que existeix a la zona de les atraccions. Com és que ningú escriu articles ni ningú obliga els empresaris d'atraccions a controlar el que passa entre els arbres de la devesa?

Bé, la qüestió és doncs que, segons l'actual govern municipal, els grups municipals de CiU i el PP i alguns opinadors que no deuen recordar absolutament res d'aquella joventut, la seva, que suposadament tant corria de tarda davant dels grisos com es drogava de nit al Canet Rock, cal canviar el model nocturn de Fires per controlar-ho tot molt més, evitar la rauxa i deixar, també aquella setmana, Girona sotmesa en la grisor absoluta.

El meu parer és signíficativament distant d'aquesta visió. Jo, que sóc conscient que els menors d'edat veuen alcohol més enllà de barraques en espais d'oci nocturn, a qui, per cert, ningú denuncia, que contracten guardes de seguretat racistes i espanyolistes, també crec que cal replantejar les Fires, però en una línia diferent. Una opinió que he tingut la sort de bastir parlant amb molta gent ben diversa i que crec que passa per uns eixos que podrien concretar-se en tres punts:

1. Les entitats fan especial la Festa Major. És per això que cal deixar de criminalitzar i controlar les seves barraques com si fossin delinqüents i ajudar-les tant com sigui possible en desenvolupar les activitats que des de fa anys programen així com promoure que sumin nous espectacles i actes a la programació de les Fires. Sense la Fal·lera, Diables de l'Onyar, Marrecs o l'Ateneu 24 de Juny,... les Fires serien encara més pobres i avorrides. En aquest sentit, cal aturar, com ja s'ha sentit a dir, tota mena de boicot i pals a les rodes a les Fires Populars que organitzen des de fa més de 10 anys divereses entitats, al correfoc (reducció dràstica de finançament) o a qualsevol altra activitat sorgida de la societat civil.

2. Cal descentralitzar l'espai lúdic però mantenir l'espai de la Copa. Això significa aprofundir amb el fet que les activitats, concerts, espectacles es facin a tots els barris de la ciutat i que, especialment, al barri vell, s'hi situïin petits escenaris a les places on s'hi facin actuacions (promocionant grups novells) que portin l'ambient i la gent fins a hores limitades pels carrers de la part antiga de la ciutat. Un canvi de model en aquesta línia beneficiaria a les entitats (podrien tenir més espais i més afluència de gent) i també els comerciants i petits empresaris de la zona que traurien rèdits d'aquesta redefinició del model de festa major. Aquest canvi, però, no comportaria que desapereixés l'espai de barraques al Passeig de la Copa on cap a la 1 o 2 de la matinada s'hi concentaria la gent, amb l'actuació d'un grup cap de cartell. Cal recordar que Girona és activa i viva gràcies, en bona part, al fet que les associacions fan els diners de tot l'any amb el que facturen a barraques. Si traiem aquest espai, com organitzaran actes les entitats?

3. Les Fires no poden ser un negoci per l'Ajuntament. L'any passat, el consitori gironí va guanyar prop de 200.000 euros amb l'organització de les Fires de Sant Narcís. Dit d'una altra manera, si tots els pobles del país saben que tenen una partida que genera pèrdues (més o menys depenent del que es faci), els governs municipals de Girona han decidit que amb la Festa Major de la ciutat s'hi han de guanyar diners encara que això signifiqui un descens de la qualitat cultural o una reducció dels espais on s'hi fan activitats. Des del meu punt de vista, això és no només trist sinó també molt criticable. I és que el que no podem permetre és que un aspecte bàsic per la ciutat, que serveix per la cohesió i la integració de tothom a Girona es vegi mermat per criteris empresarials.

Totalment d'acord que potser no cal 10 dies de Festa Major. Si cal concentrem-ho a 5 dies. Ara bé, si fem aquest pas, que sigui per donar vida, alegria, qualitat, participació i cultura a la nostra Festa Major. Per què a Girona, a part d'aquells que, per Sant Narcís, els agrada lluir tot allò amb què es van firar dies abans, n'hi ha molts que ens agrada disfressar-nos i viure les Fires com el que és, una Festa Major. Repeteixo, Festa..... Major.....

Les reverències de la Girona oficial al món sionista

2011-09-15T11:40:00.005+01:00

a aquells qui mantenen la flama palestina al bell mig del Barri Vell

El Call Jueu de Girona, allà on vivia la gent que practicava el judaïsme a l'Edat Medieval, és un lloc que enamora. Carrerons estrets on perdre's, espais frescos a l'estiu i una calidesa subtil a l'hivern. Qui l'ha visitat sap de què parlo. De fet, el Call Jueu del Barri Vell de Girona té una màgia innegable que desprèn qualitat de vida. Allà hi vaig veure una de les primeres escenes sexuals de la meva vida i també allà m'hi vaig fer el primer petó, la primera pintada de paret i quan tenia 13 anys ens vam difressar amb els amics i vam cremar un drap vermell i groc que a més d'un li faria recordar antics imperis en decadència. El Call Jueu, doncs, és un espai on molts hi fem vida i, per tant, uns carrerons que ens estimem.

Durant els darrers anys, però, el Call Jueu ha patit també un procés de massificació turística, d'anades i vingudes de persones d'arreu del món (darrerament, per exemple, procedents de Rússia) i paral·lelament ha vist com poc a poc s'instal·lava un discurs de positivització de tot allò referent al judaisme així com i, encara més preocupant, a l'Estat d'Israel. No és cap mentida, ni cap notícia nova que en els establiments on l'Ajuntament coparticipa i en locals privats de la zona s'hi poden trobar documents que fan defensa a ultrança de l'Estat d'Israel i que reprodueixen les lleis i la ideologia del sionisme actual. Unes idees que, com bé sabeu, es basen en la imposició d'un Estat jueu a la zona de la històrica Palestina. Unes idees que han portat a cometre un genocidi cultural, polític i humanitari dins d'un Estat dels considerats 'oficialment' democràtic i que dia rere dia provoca morts, misèria i pobresa als ciutadans palestins amb el silenci dels poders d'Occident.

Així és com, a ple segle XXI l'Ajuntament de Girona promou per activa i per passiva que a Girona la visita del Call Jueu esdevingui també un espai de propaganda d'una ideologia, el sionisme, que en les darreres dècades ha representat i representa l'odi, la discriminació i la repressió en termes absoluts. I ho fa, evidentment, amb l'argument de la relació històrica innegable que hi hagut entre el judaïsme i Catalunya. Tant és així que ja corren veus que aquesta promoció del món jueu (només similar a la que es pot fer del món cristià) i d'un Estat que no respecta els drets socials i polítics de bona part de la gent que hi viu es podria incrementar amb el nou govern municipal encapçalat per Convergència i Unió.

Tot plegat és, des del meu punt de vista preocupant. Tant els anteriors governs Tripartit com l'actual de Convergència s'han desentès del fet que a casa nostra i en espais coparticipats municipalment s'estigui oferint propaganda d'una ideologia discriminatòria i xenòfoba. Crec que és hora que la ciutadania de Girona digui prou. Cal que sortim al carrer, que els grups municipals presents al Ple apostin i facin de Girona una capital dels drets humans i que defensin els drets dels palestins i de les palestines a existir. Per què aquest no és un debat sobre turisme o de promoció econòmica com alguns ens volen fer creure. És un debat ideològic sobre model de ciutat i sobre la nostre projecció exterior com a comunitat de ciutadans

Finalment, m'agradaria saber per què la promoció econòmica de la ciutat es basa especialment amb el món jueu (recordem que el judaïsme és una religió en un estat laic) i no amb altres religions amb presència històrica a casa nostra? Per què no actuem com a capital i promovem el coneixement la cultura dels territoris amb qui històricament hem conformat una nació que avui en dia està dividida en dos Estats?. Acabo, de la mateixa manera que començava. El Call Jueu és preciós, cal difondre la seva presència i cal que visquem amb totes les seves petites genialitats. Ara bé, el que no podem permetre és que Girona es converteixi en una ciutat de propaganda de l'extermini israelià sobre Palestina.

La Reforma de l'Estatut, el Pla Ibarretxe, i llurs efectes en el nacionalisme català i basc

2011-08-12T09:55:00.002+01:00

Publicat a la revista Lluc, revista de Cultura i Idees (n877). Juliol-Setembre 2011

“Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d'un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s'adherís a l'independentisme. Tenia arguments per fer-ho. Ara ja no en té. (...) L'opció espanyola equival a la rendició” ⁱ. Aquestes paraules, expressades per l'expresident Jordi Pujol, van commoure a principis d'any el Principat de Catalunya. Després de molt temps en el qual Pujol havia esdevingut el garant més destacat de l'autonomisme dins el nacionalisme català, l'expresident ha sortit de l'armari i ha definit la independència com el full de ruta necessari per Catalunya si la conjuntura espanyola i, en especial el centralisme polític existent, segueix sense variar en els propers anys. Si dotem aquests fets de la importància que tenen, segurament la pregunta que ens farem de forma automàtica és: què és el que ha dut el senyor Pujol de l'autonomisme ortodox del “això no toca” a l'independentisme relatiu del “això potser comença a tocar”? I per ser encara més precisos, què és el que fa que mentre Jordi Pujol i altres líders destacats del nacionalisme moderat català contemplin ara mateix l'opció independentista en el seu ideari, líders polítics equivalents d'altres nacions històriques dins l'estat Espanyol com és la basca no estiguin seguint processos similars i, en el cas concret de Juan José Ibarretxe, semblin haver preferit guardar certes reflexions sobiranistes en un calaix?

En la meva estada a la Universitat d'Edinburgh vaig tenir la sort de poder estudiar amb deteniment ambdós casos, el català i el basc (entenent-los, no com les respectives nacions històriques que reben el nom de Països Catalans i Euskal Heria sinó com les actuals administracions autonòmiques que com bé sabem són anomenades Catalunya i el País Basc, respectivament). D'aquells mesos de feina en va sortir un petit estudi que duia per nom The effects of further decentralisation processes on nationalist movements: the case of Ibarretxe Plan and the reform of the Catalan Statute. La investigació tenia com a principal objectiu estudiar fins a quin punt la reforma de l'Estatut de Catalunya que es va iniciar l'any 2003 amb la victòria del tripartit i la “Proposta d'Estatut Polític de la Comunitat d'Euskadi” (a partir d'ara Pla Ibarretxe) al País Basc apareguda el 2001 i la corresponent resposta de les institucions espanyoles havien influït directament en les formes, el discurs i els resultats de l'actual nacionalisme català i basc. La resposta, com massa sovint en aquest camps d'investigació, no era definitiva, però sí que deixava entreveure certes tendències que m'agradaria ressaltar en aquest article.

Així, la investigació conclou que l'estudi de quins i com han estat els processos polítics per incrementar el poder autonòmic (reformes d'Estatuts d'autonomia) i la resposta dels poders estatals als mateixos és necessari per entendre la situació de com han evolucionat el nacionalisme basc i el catalanisme els primers anys del segle XXI. Una evolució que es podria sintetitzar en dues idees: d'una banda, mentre l'ideal d'una futura independència ha guanyat adeptes a Catalunya, el suport a la secessió sembla no haver variat substancialment al País Basc. De l'altra, tot i que l'origen d'ambdós moviments nacionalistes és molt diferent ⁱⁱ, els fets succeïts en els darrers temps estarien fent convergir les estratègies dels respectius moviments nacionalistes a l'actualitat. Ara bé, en què ens basem per afirmar, per exemple, que avui en dia a Catalunya l'independentisme ha obert forat sociològicament parlant? O, millor dit, què analitzem per afirmar que més enllà de qui governi a les administracions, hi està havent canvis reals en les opinions polítiques dels catalans i catalanes de forma estructural? Hi ha diversos mètodes per respondre aquestes preguntes, però en aquest cas, ens basarem en dos elements: les preferències constitucionals dels ciutadans que viuen a Catalunya i al País Basc i el contingut dels discursos dels partits nacionalistes d'ambdues nacions.

L'independentisme, en creixement

Una de les opinions històriques més argumentades i discutides en el món de la ciència política i la sociologia quan es tracta el tema dels nacionalismes és que els processos de descentralització política com ara l'Estat de les autonomies generen desitjos de quotes més altes d'autonomia política, però no acostumen a incrementar el suport a l'independentisme entre els ciutadans d'una regió ⁱⁱⁱ. Tanmateix, com veurem amb els casos català i basc, aquesta afirmació podria estar més en entredit del que tradicionalment s'ha pensat. Així, si agafem l'evolució de l'estadística dels darrers anys del Centro d'Investigaciones Sociológicas, l'Euskobarometro i el Centre d'Estudis d'Opinió al País Basc i Catalunya referent a la pregunta de quin model d'Estat és el que prefereixen bascos i catalans, podrem treure les següents conclusions:

País Basc: Entre 2001 i 2010 hi ha hagut una constància en els resultats tot i l'existència de petites variacions d'acord amb certs moments històrics que s'han viscut en els darrers 10 anys. D'aquesta manera, les taules ens mostren com la ciutadania basca s'ha mostrat majoritàriament favorable a augmentar el poder polític del seu govern autonòmic en els darrers 10 anys (amb alts percentatges de suport a la secessió), tot i que, no sembla haver-hi hagut un increment estructural del suport a aquesta opció. De fet, només entre els anys 2005 i 2006 (treva d'ETA i prohibició del Pla Ibarretxe), hi va haver un auge de la demanda de més autogovern (70 per cert de bascos veien necessari que el País Basc augmentés el seu poder polític, i prop del 50 per cent d'aquests defensava obertament la independència com a camí a seguir). Tot i això, com hem dit, en els darrers anys les xifres s'han tornat a equilibrar i s'han situat als mateixos nivells de principis de segle. En els propers mesos, caldrà estar atents per veure quins seran els efectes que poden tenir els excel·lents resultats que va treure la candidatura Bildu (amb el suport de l'esquerra abertzale) a les municipals del passat 22 de maig.

Catalunya: L'element més destacat de l'evolució de les preferències constitucionals a Catalunya és que, en línies generals, el nombre d'independentistes al Principat ha crescut de forma progressiva en la darrera dècada i, a l'actualitat, representen ja un 25 per cent del conjunt de la població (7 punts més que l'any 2001). Aquest increment, que ha situat l'independentisme a nivells propers dels que defensen una descentralització política més important dins l'Estat espanyol (opció majoritària) o d'aquells que volen mantenir l'status quo, ha coincidit també amb un lleuger creixement dels que aposten per una recentralització política. Una tendència que si en els propers anys es confirmés podria significar que a Catalunya es pot estar coent un procés de polarització. En un sentit similar, una dada més a destacar és la que, per primera vegada des de la transició dels anys 70, algunes enquestes han situat com a guanyadora l'opció del sí en un hipotètic referèndum sobre la independència a Catalunya ^iv.

Discursos de les organitzacions nacionalistes catalanes i basques

Més enllà de les xifres, si volem conèixer l'evolució dels moviments nacionalistes català i basc cal també fer un estudi exhaustiu de quines són les propostes i les idees que es promocionen a l'actualitat des de les principals organitzacions nacionalistes d'ambdues nacions i quines diferències hi ha respecte els seus discursos deu anys enrere. En aquest sentit, tot fa pensar que hi ha hagut dues tendències divergents a Catalunya i al País Basc que són fàcilment contrastables. Per un costat, al País Basc, el fracàs del Pla Ibarretxe, de la treva d'ETA (2006), el pacte del PSOE i el PP i l'increment de l'ofegament cap al projecte de l'esquerra abertzale ha conduït la gran majoria d'organitzacions nacionalistes a no tibar més la corda. Així, mentre el PNB ha apartat la sobirania política de les seves proclames diàries ^v, l'esquerra abertzale i ETA, sense abandonar la demanda d'independència i d'unificació del conjunt d'Euskal Herria, semblen haver renunciat a la lluita armada com a mitjà d'acció i haver apostat únicament i exclusiva per la via política.

Per l'altre costat, el catalanisme sembla haver pres un camí parcialment diferent al nacionalisme basc en la darrere dècada. Així, de la mateixa manera que el nacionalisme català tenia una base més conservadora en el seus discursos vora l'any 2000 ('el peix al cove, la defensa del federalisme,...), en l'actualitat, hi hagut una radicalització dels postulats del catalanisme polític. De fet, més enllà de la manifestació netament independentista del 10 de juliol de 2010 (la més gran de la història del país), de les consultes independentistes en centenars de municipis catalans i altres esdeveniments secessionistes massificats dels darrers anys, hi ha dos elements constatables que permeten identificar una radicalització en el discurs del nacionalisme català. Primer, la paraula independència ha deixat de ser una rara avis per esdevenir definitivament una proposta política que s'ha situat dins l'agenda política. Segon, partits polítics i entitats cíviques que amb anterioritat es mostraven cauteloses amb l'opció independentista, semblen haver-la assumit com la via per solucionar els problemes del país a mitjà termini. Precisament, és en aquest punt on les paraules de l'expresident Jordi Pujol amb les quals iniciava aquest article o d'entitats com Òmnium Cultural i l'Institut d'Estudis Catalans prenent netament partit pel dret a l'autodeterminació prenen tot el seu sentit.

Contrarguments i conclusions

Tot i les evidències, alguns teòrics s'han atrevit a defensar que les tendències són completament oposades a les aquí esmentades i que l'existència de l'Estat autonòmic ha aconseguit frenar les opcions secessionistes dins les nacions històriques ^vi. En aquesta línia, alguns posen com a argument els resultats electorals de les eleccions autonòmiques a Catalunya el novembre de 2010 on les opcions independentistes van perdre pes strictu senso dins l'hemicicle. Tanmateix i més enllà de la foto d'un instant molt concret que representen uns comicis, les dades ja han demostrat que tal i com s'ha defensat en aquest article l'auge independentista també va aparèixer en les darreres eleccions catalanes; no apostant pels nous partits independentistes o per Esquerra sinó consolidant l'alternativa de govern que representava una Convergència i Unió amb un discurs més radicalitzat que deu anys enrere.

Arribats a aquest punt, és necessari reprendre la idea bàsica de l'article que expressa que els processos de reforma d'estatuts d'autonomia a Catalunya i al País Basc han jugat un paper fonamental per entendre l'actual context sociològic d'ambdues nacions. Així, per explicar les diferents trajectòries d'ambdós territoris em sembla essencial entendre com mentre a Catalunya, la reforma de l'Estatut d'Autonomia va ser presentada des de bon inici com una proposta de país (no de partit) amb un elevat consens dins la majoria d'actors socials i amb un ampli suport popular (enquestes i referèndum), al País Basc, el Pla Ibarretxe va gaudir, segons les enquestes, d'una popularitat mitjana-baixa, i va ser entès i presentat més com un pla de partit o centrat en la figura del Lehendakari Juan José Ibarretxe que com un procés aglutinador (nacional). Únicament entenent aquest context, podrem comprendre que les respostes negatives de les institucions espanyoles als processos d'increment d'autogovern, la prohibició en el cas basc i el triple retoc (en el pacte Mas-Zapatero, en el Congrés espanyol i finalment el Tribunal Constitucional) hagin produït efectes tant diversos en les dues nacions esmentades.

En resum, i més enllà del fet que continua essent necessari estudiar altres elements com ara la crisi econòmica, l'evolució dels principals actors estatals o el context internacional per explicar l'evolució de les nacions sense estat i dels seus respectius moviments nacionalistes, crec que és evident que el principal tema de debat polític a Catalunya i al País Basc en els darrers 10 anys, els processos per augmentar de l'autogovern, expliquen l'actual situació d'ambdues nacions. Una situació que, com hem vist, ve marcada per dos factors: d'una banda, l'increment del secessionisme a Catalunya i l'estabilitat d'aquesta opció al País Basc i de l'altra, una evolució dels discursos i de les actituds d'ambdós moviments nacionalistes que, des del meu punt de vista, els està duent a una convergència d'estratègies que a mitjà termini podria presentar nous i interessants escenaris.

i Ara (2011) http://www.ara.cat/politica/Pujol-expresident-independencia-viable_0_415159616.html. 26 de gener.

iiBalfour, S. And Quiroga, A. (2007) The Reivention of Spain: Nation and Identity since Democracy, Oxford Express

iiiGuibernau, M. (2006) “National identity, devolution and secession in Canada, Britain and Spain” in Nations and Nationalism 12/1, ASEN

ivUOC, (2008) http://www.uoc.edu/portal/catala/la_universitat/sala_de_premsa/noticies/2008/noticia_053.html. 26 de gener

vDiario Vasco (2010) http://www.diariovasco.com/v/20100614/politica/rebaja-caracter-politico-ados-20100614.html. 26 de gener

viMartínez Herrera, E. And Miley, T. Jeffrey (2010) “The constitution and the politics of national identity in Spain” in Nations and Nationalism 16/1 ASEN

Viladamat: treballant perquè la gestió no ofegui les propostes de canvi

2011-07-28T12:40:00.002+01:00

Coincidint que comença la festa major de Viladamat us deixo el reportatge publicat al darrer número del Setmanari La Directa.

Viladamat és un poble de 400 habitants situat a la frontera, molts dirien “artificial”, que separa l’Alt del Baix Empordà. Un municipi històricament dedicat a la pagesia i de paisatge agrícola que, en els darrers anys, ha anat patint, com molts pobles del país, una transformació dels seus sectors productius cap a altres sectors com el dels serveis. Un poble corrent del món rural català, d’aquells on CiU aconsegueix més del 40% dels vots a les eleccions autonòmiques, però on, sorprenentment, l’anomenat municipalisme alternatiu gràcies a la CUP va aconseguir la seva primera majoria absoluta (amb un 87% de participació) el maig passat.

Constància i normalitzar la política. És així com el primer que es pregunta molta gent és com ha aconseguit la CUP, un projecte que s’autodefineix com a independentista i socialista, obtenir-hi aquests resultats electorals. En Robert Sabater, tècnic agrícola i regidor d’urbanisme, explica a La Directa enmig d’una assemblea de govern (oberta) que la victòria electoral és una conseqüència de vuit anys de treball intens amb les associacions del poble i sobretot de la tasca d’explicar dia rere dia, què es cou a l’Ajuntament, i quines propostes poden fer un poble millor. Per la seva banda, Irene Palol, mestra d’una escola de Figueres i alcaldessa, afegeix que el poble ha vist en la CUP una alternativa de govern constructiva, que acostava la política a totes les cases i on “el fet de ser jove ja no és un rèmora pejorativa sinó que és quelcom positiu perquè és sinònim de noves formes de fer política i de no corrupció”

Quants alcaldes i alcadesses hi ha? Fora de l’Ajuntament, la percepció majoritària és que el poble hi sortirà guanyant amb l’aposta de canvi radical que proposa la CUP. Mentrestant, l’assemblea de la CUP (el nou equip de govern) es reuneix tres tardes a la setmana per anar concretant un model de governar diferent al que havia viscut el poble en els darrers anys. Així, han decidit que el que primer que cal fer és fer entendre a les viladametenques que, a partir d’ara, tot el treball municipal es fa en equip, es diversifiquen les tasques i les responsabilitats, es prenen les decisions assembleàriament i es fa un traspàs públic de tota la informació. “Evidentment, ens agradaria que demà mateix Viladamat pogués ser com Marinaleda, amb assemblees populars i gestions municipals col·lectives i obertes, però perquè això funcioni primer cal posar els fonaments d’unes noves dinàmiques d’acció política”, argumenta l’alcadessa Irene Palol.

Referèndums i cooperativa d'habitatges. És així com, en el seu primer mes al govern, l’assemblea de la CUP a Viladamat ha prioritzat la feina per canviar la cultura política del poble i, especialment, ordenar i regular la situació municipal per acabar amb el presidencialisme, el clientelisme i la precarietat que, segons la CUP existia (hi havia treballadors municipals sense contracte, un deute econòmic de milers d’euros,...). Unes tasques que, combinades amb el diàleg i la gestió del dia a dia, haurien de permetre d’aquí a un any iniciar projectes innovadors ja que segons afirma Palol, “un ajuntament de la CUP no pot ser que només faci gestió municipal i apagui focs”. Entre les propostes que estudien pel futur, hi ha la de fer consultes populars vinculants, la d’elaborar pressupostos participatius o la de potenciar cooperatives juvenils d’habitatg. Unes idees que han d’afegir-se a altres propostes que ja executades com ara la renúncia a quasi el 90% del sou dels quatre regidors per evitar la professionalització de la política i la retirada de simbologia espanyola de tots els espais públics del poble.

Incidència i transformacions limitades. Ara bé, la il·lusió que es transmet es barreja amb una sensació agra que la capacitat d’incidència que tindran en els propers 4 anys no serà l’esperada. “La gestió del dia a dia ens ocupa molt, massa espai” creu Robert Sabater. Sabater assegura que obrir les portes del consistori ha provocat consultes ciutadanes permanents i decisions tècniques a prendre que els retalla el temps per plantejar-se canvis més estructurals. “Entenem que aquesta pot ser una crítica que se’ns pugui fer al futur”, afegeix Sabater. Tanmateix, l’assemblea de la CUP es mostra convençuda que canviaran aspectes importants de Viladamat al mateix temps que es mostra més escèptica sobre la incidència que podran tenir més enllà del poble. “Som conscients que tenim la responsabilitat de crear un model nou, just i democràtic” assegura l’alcadessa. Ara bé, afegeix la mateixa Irene Palol “cal ser conscients que el sistema actual no el podrem canviar des d’un petit poble de l’Empordà”. Per Palol, tot seria diferent si hi hagués molta més xarxa, grups i entitats agrupades arreu de la comarca per treballar colze a colze per mancomunar serveis i propostes i teixir petites alternatives. De moment, i abans de revisar la feina feta, dijous 28 comença la festa major que, de ben segur, tindrà alguna novetat especial.

Parar atenció!

2011-07-18T15:45:00.004+01:00

Ara fa una setmana vaig assistir a l'acte de commemoració dels 50 anys d'Òmnium. Allò va ser quelcom potent, un pas endavant per molta gent, un record necessari per molts altres, un acostament a les tesis independentistes que fa anys que molts pregonen per alguns de més enllà i, segurament, una simple trobada de cares conegudes per molts dels qui ho van veure per la televisió. Assegut en un racó de l'Auditori de Barcelona, jo, tenia una bona perspectiva de platea.

Com he dit, coneguts, famosos, les juntes d'Òmnium al territori i tots amb un denominador comú més enllà de la #passiópelpaís: l'afany per buscar incentius fora de l'interessant parlament de la Muriel Casals i de l'espectacle curiós d'uns nens i unes nenes jugant a l'escenari. Una estranya necessitat de mostrar-se al món. I és que molts i moltes dels presents estaven compartint dos móns al mateix temps, el del solemne acte d'Òmnium i el de les xarxes socials i els mòbils de la tercera generació. M'imagino que no us explico res de nou, no?

El fet, però, que em va portar a reflexionar que això d'estar en dos espais (un de físic i un de cibernètic) al mateix temps no m'acaba de convèncer és que d'allà i d'observar bona part dels que m'envoltaven, me'n vaig endur la sensació que ja no sabem parar atenció, que ja no sabem estar en un lloc escoltant tranquil·lament, gaudint de l'oratòria o dels moviments que es fan a sobre l'escenari sense piular, en silenci total.

Suposo que tot plegat és una victòria més de les idees i la moral de la competició permanent d'un sistema econòmic capitalista: cal ser millor que els altres i, per ser-ho, ara cal també ser el primer en explicar notícies, sensacions, ximpleries, acudits, o perquè no, mentides. Posar-hi fotografies ràpides, encara que siguin desenfocades. Aconseguir més seguidors que els teus companys per tenir un reconeixement social que et manca,...una simple evolució d'una societat basada en uns valors poc cooperatius.

No us penseu, però, que això és un atac fonamentalista les noves tecnologies. De fet, com amb molts altres temes tot plegat rau més en el sostrat i els valors que potenciem com a societat. I és que evidentment, les xarxes socials a Internet tenen un valor incalculable i han aportat desenes d'elements positius a la nostra societat. Són una bona eina. Tanmateix, observant-ne el seu ús, crec que és una pena, una involució, una pas enrere pel país que, després de tardar segles i segles en poder aconseguir un sistema on tothom és alfabetitzat i té accés a la cultura,...ara nosaltres mateixos siguem incapaços de gaudir en silenci i parant l'atenció d'un discurs simple però ben pronunciat, d'una bonica cançó, o d'una lectura de capvespre d'estiu.

Perquè n'estic segur que, tot i que està científicament provat que es poden fer dues i tres coses alhora, aquells i aquelles que únicament escoltàvem dilluns passat vam poder entendre molt millor els matisos d'Òmnium i del nostre país que, ens agradi o no, són molts.

Pairal

2011-07-08T09:39:00.005+01:00

Pairal: dr i hst. Masia o casa adscrita a una finca rústica,
seu d'un llinatge organitzat com a unitat d'explotació rural
amb un patrimoni important acumulat al llarg de generacions
i conservat gràcies a la institució de l'hereu,
que tendeix a ésser econòmicament autosuficient.

Ahir el matí el primer que vaig fer va ser córrer a comprar 'Octubre', de Miquel Pairolí. I ho vaig fer, amb el mateix fetitxisme i la mateixa devoció que devia tenir la mainada a meitat segle XX quan podien obtenir alguna mena d'objecte que els apropés a aquell ídol que sentien per la ràdio, veien als diaris i, a les millors cases, observaven a la televisió. Pairolí era un referent silenciat dins meu. I ho dic així perquè segurament mai m'havia explicat a mi mateix que m'encantava llegir-lo o, millor dit, intuir-lo cada matí a les pàgines d'opinió d'El Punt.

Com la mirada de la teva parella quan sóna el despertador, les frases d'en Pairolí a primera hora eren contingudes, però clares i energètiques. Avançant-se a molts dels teus pensaments, els seus articles eren la cirereta que et permetia tancar l'argument que et donava voltes des que havies començat a menjar el pa amb tomata i pernil de primera hora. Cada matí, et centrava i et posava, sense estridències, les coses al seu lloc i els punts sobre la i. Senzill, sense la notorietat i la necessitat de fer-se veure, els articles de Pairolí eren un lleuger, fresc i agradable sermó abans d'afrontar les tasques diàries.

Ahir vaig dur 'Octubre' tot el dia amb mi. No vaig anar a la cerimònia, però hi vaig pensar molt. Com si alguna cosa em translladès a la infància del meu pare o la meu mare, volia continuar sentint en Pairolí com quelcom llunyà, imaginari, de toc màgic. Per mi, que ni tan sols m'havia plantejat mai quina edat tenia Miquel Pairolí tot i haver estudiat els seus articles en un treball de la carrera, la figura d'en Pairolí és la d'un mestre amb qui no has contactat mai, però de qui has après i has deixat que t'influís sense acabar de ser-ne mai conscient.

A 'Octubre', Miquel Pairolí parla dels seus llinatges, de com cadascú deu la seva forma de ser a com han sigut els seus familiars, al contacte amb ells i en com t'han educat des que ets un nadó. Parla d'avantpassats del Gironès, la Garrotxa i l'Empordà. Esmenta que els Pairolí estan datats a la Creueta, Palol d'Onyar i altres pobles del Gironès des de fa segles on sempre hi havien tingut masos i terres que anaven treballant per guanyar-se la vida. A mi, sens dubte, on em transporta la literatura de Pairolí, el seu fer i el seu escriure és allà, a l'era d'una masia on arrelat a la terra, et sents ple, coneixedor dels voltants i conscient de qui és qui i què estimes en aquest món. Des d'avui, a casa meva, tot aquest reguitzell de sentiments és una nova accepció de la paraula Pairal.

El periodisme és també prendre partit

2011-07-04T17:35:00.005+01:00

Un company meu porta sovint una samarreta bonica i moderna on s'hi pot llegir una frase que va utilitzar, entre d'altres, el filòsof italià Antonio Gramsci i que diu alguna cosa com ara "per viure cal prendre partit". Des del meu punt de vista, una veritat com un temple, també pel periodisme.

Fa uns dies que m'he trobat, de nou, al bell mig del periodisme, dels seus dilemes, dels seus debats i del seu estat crític actual. Des que vaig marxar a Escòcia ara fa més de 2 anys i vaig ben retornar al país tot començant a treballar per Òmnium Cultural ara en fa 1, la meva connexió amb el periodisme havia anat minvant. Dit d'una altra manera, les múltiples obligacions havien fet que deixés bastant de banda el meu tèoric ofici, allò pel qual he estat format acadèmicament, el motiu pel qual vaig decidir anar a estudiar a Barcelona.

Ara, però, l'inici d'un parell de projectes personals lligats al món del periodisme han fet com si tot allò que estava aparcat en una petita esfera remota del cervell tornés a brotar amb més força que mai. I ho ha fet paral·lelament a l'increment de l'obsessió d'anàlisi de mitjans que ha provocat el fet de tornar a tenir televisió. Ara torno a mirar els TN de TV3, a parlar-ne, a enfadar-me amb ells, a felicitar-los puntualment, a cridar al cel i als amics que hi tinc demanant-los explicacions per aquell comentari.

I és que, segurament, el que m'ofusca més de tot plegat és tenir la sensació que els periodistes de TV3 cometen molts errors i ells ni tan sols es preocupen d'esbrinar si els cometen. Com autòmates, agafen fil per randa declaracions, notes de premsa, notes d'agència i les reprodueixen directament, sense fer ni tan sols una reflexió sobre el que diran poc després. Exemples n'hi ha molts. Avui, per exemple, a la notícia sobre l'estat de salut del President Veneçolà han dit literalment que "la setmana passada, Hugo Chávez i el seu estat de salut van causar una forta polèmica a Veneçuela" i no han explicat el motiu ni el perquè. Entenc que es devien referir al fet que Hugo Chávez no hagués dit quina malaltia tenia fins fa dos dies. Tanmateix, aquest fet, emparat en el dret a l'intimitat, es podria considerar que generava incertesa, temor però no "una forta polèmica"?

Aquest, però, no és l'únic cas. Minuts abans hi hagut una notícia sobre el Marroc i el referèndum de reforma constitucional i han presentat l'Estat nord-africà com un estat on és una minoria la que el qualifica d'antidemocràtic. De fet, no he sentit mai un telenotícies on es dubtés seriosament de la qualitat democràtica de Marroc. Alguns potser penseu que això es deu al fet que els periodistes de TV3 han arribat a un consens sobre quins Estats són democràtics al món i quins no. Tant de bo, fos aquesta la raó. Com a mínim seria el reflex d'una decisió reflexionada, discutida i consensuada entre els i les periodistes. Em temo, però, que aquesta no és la realitat ni de TV3 ni de la majoria de mitjans de comunicació del nostre país.

Casos concrets que em demostren que com en el dia a dia, els periodistes els pertoca pendre partit. I fer-ho significa tenir una actitud atenta, proactiva en vigilar les fonts, en no reproduir esquemes que no escullen ells sinó les grans maquinàries informatives de governs i agències informatives. Cal que prenguin partit, que reflexionin i que s'adonin que més enllà de l'hedonisme i la precarietat (paradoxa real de l'ofici) de ser periodista, cal evolucionar i ser activament conscient que el periodisme actual no és l'ofici del qual la majoria de periodistes s'omplien la boca quan passajaven per les facultats. Cal prendre partit i fer-ho activament. No fer-ho, caure en la rutina del periodisme actual significa fer-ho, però fer-ho passivament: posar-se al costat dels grans poders, de les multinacionals de la informació i estic segur que, igual com als fusters no els agrada fer un moble igual que Ikea, als pastissers unes galetes igual que les Galetes Trias i als ratafiaires una ratafia calcada a la Russet, els periodistes, tots els periodistes, volem decidir i relatar les informacions de la nostra manera.

És en aquest sentit que valoro molt, moltíssim la feina que ha fet media.cat i el Grup de Periodistes Ramon Barnils en els darrers anys. Tant és així que he decidit posar-hi el meu gra de sorra i col·laborar amb ells per ser un pol d'atracció dels que encara creiem en el periodisme actiu, rigorós, atent, i sobretot valent i sense autocensures. He pres partit.

Ho veig tot blanc i avui he cobrat en groc

2011-06-06T16:32:00.004+01:00

Dissabte vam enllestir el III Memorial Sebastià Salellas "Immigració: la solidaritat no està en crisi". I ho vam fer amb un documental que feia precisament allò que durant els darrers dies tots havíem consensuat com a necessari en qualsevol societat que es vol dir a si mateixa democràtica: donant veu a les persones que en algun moment de la seva vida han migrat i ara treballen, els que poden, i viuen entre nosaltres.

I és que no deixa de ser trist, predemocràtic i políticament injustificable que hi hagi persones que estiguin residint al nostre país, als Països Catalans, que veuen diàriament com part dels seus drets polítics i socials estan retallats pel sol fet de no haver nascut dins del territori Shengen. De fet, ho explicava molt bé el sociòleg i poeta Felipe López de Aranguren, aquest és un sistema que està tendint a crear guetos, no els que teòricament existeixen segons els mitjans de comunicació, sinó els guetos del primer món. Un primer món que posa cada dia algun quilòmetre més de tanca, de mur, de barrera entre ell i la resta, entre nosaltres, els privilegiats, i la majoria del món. López de Aranguren posava un exemple molt encertat: el primer món cerca construir un gran complex residencial a l'estil urbanització amb xalets i camp de golf on tancar-se i desentendre's de la resta del planeta.

D'una manera semblant, tot i partir de marcs ideològics parcialment diferents, el professor de la Universitat Pompeu Fabra, Raimundo Viejo defensava que la complexitat del món actual no ens ha de fer perdre de vista que el projecte d'elitització, de segregació social és el fons de totes les polítiques de les macroestructues difuses de poder actuals. Per Viejo, nosaltres, les classes populars, els i les precàries som també part discriminada en aquest projecte global de la dreta i les classes poderoses. Dit d'una altra manera, encara que ens posin murs i discursos, el nostre lloc és amb la gent que ha arribat fa poc al nostre país. Amb ells ens uneixen moltes més coses en la conjuntura socioeconòmica actual que amb elits benestants catalanes, valencianes o illenques. I això cal tenir-ho i dir-ho clar.

En aquest sentit, una de les reflexions que més es va sentir durant el Memorial és la de treballar el nostre llenguatge, les nostres actituds, evitar reproduir prejudicis barats que ajuden a forjar un substrat on les opcions polítiques xenòfobes troben el seu espai de captació de voluntat popular. Cal evitar frases fetes construïdes a partir d'antics paradigmes, exigir als mitjans de comunicació rigororistat i assumpció de responsabilitats en tot el que està passant i ser conscients que, més enllà de l'acció col·lectiva, en l'àmbit individual també poder fer política.

La cohesió social i el front comú no són tasques que donaran fruits d'avui per demà, però sí que són objectius que hem de tenir clars per saber quin és el nostre camí, quins espais sumen en aquest procés de construcció de contrapoder popular i quins són els nostres aliats en aquesta situació d'extrema precarietat a la qual ens ha dut el capitalisme. I és que tot i compartir llengua amb Fèlix Millet, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, tinc clar quins haurien de ser els meus vertaders companys de viatge per poder construir una societat formada i participada per tots i totes.

Després del 22M, continuem!

2011-05-30T07:50:00.001+01:00

Benvolguts i benvolgudes,

Com ja us vaig informar fa unes setmanes, des de fa un temps estic involucrat en el projecte polític de la CUP de Girona. Som un grup de persones amb ganes de transformar el que ens envolta (independentistes, ecologistes, creiem en la justícia social) que vam aconseguir uns meravellosos resultats a les eleccions municipals del 22 de maig. Exactament i després de múltiples recomptes, la CUP va aconseguir treure 2.981 vots i 3 regidors Primer de tot, doncs, crec que em pertoca donar les gràcies a totes les persones que ens vau fer confiança ara fa una setmana. Tot i això, el projecte de la CUP no és el d'un partit polític tradicional. El projecte de la CUP vol ser quelcom diferent, des dels seus inicis ha apostat per noves maneres de fer política i té únicament sentit si aconseguim aglutinar realment la veu de les classes populars de tota la ciutat, dels que pateixen les conseqüències d'un model social injust, insostenible i que no permet el dret a l'autodeterminació dels pobles.

Tenir 3 regidors a l'Ajuntament és una gran responsabilitat. Un repte que afrontem amb il·lusió i esperit constructiu de saber-nos madurs per transformar el nostre entorn. Tanmateix, només ho aconseguirem si tenim el vostre suport, el vostre alè i el vostre esforç amb nosaltres els propers 4 anys. El nostre és un projecte participatiu que beu especialment del treball desinteressat de la gent que en forma part. És per això que us demano que ens acompanyeu intensament en aquest viatge que ha agafat un rumb valent des del 22 de maig. Us pregunteu com? Doncs la CUP té un funcionament horitzontal, amb diverses comissions que treballen intensament cada àmbit de la política local. D'aquesta manera, des de la CUP hem creat unes comissions formades per gent de la CUP, però també per independents i en les quals us podeu afegir que són les següents: comissió ambiental, comissió d'educació i cohesió social, comissió d'urbanisme i habitatge, comissió de cultura i patrimioni, comissió de participació ciutadana i comissió de país i nació. A més a més, tenim una comissió permanent que es reuneix cada dilluns oberta a tothom, una comissió de seguiment institucional, un grup de treball d'accions i carrer i celebrem assemblees i trobades amb entitats periòdicament.

Molts i moltes vau dipositar un vot diumenge passat, però com bé ha quedat demostrat, el període de la nit al dia pot ser molt llarg si entre tots no aprofitem les estones que tenim per aportar de la manera que vulguem el nostre granet de sorra a un projecte il·lusionant ens serà més difícil ser a tota arreu. Amb la confiança que us tinc, us demano que feu una passa endavant i ens ajudeu a construir la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) que ha d'aconseguir ser la veritable Veu del Carrer a l'Ajuntament.

Moltes gràcies per llegir-me

salutacions. una abraçada.

Lluny del sofà, una galleda, una escombra i moltes brides!

2011-05-15T11:12:00.004+01:00

Extret de laveudelcarrer.cat

Són les vuit del vespre de qualsevol dia d'abril o maig de 2011. Hi ha gent corrent vorejant l'Onyar direcció el Parc Científic, d'altres parant la fresca en alguna terrassa del Barri Vell, alguns més fent cursos i activitats de tot tipus en centres cívics i clubs de la ciutat, i, per suposat, hi ha aquells que es preparen per començar un torn de nit als hospitals i a les fàbriques i empreses del Gironès. Per la majoria de gent, el vespre-nit d'un dia entre setmana a la ciutat de Girona significa aturar-se, relaxar-se, fer-se un sopar lleuger i anar preparant el terreny per anar a dormir. Però és per tothom igual? Com deien en aquell famós còmic, no exactament perquè hi ha un grup de gent que en les darreres setmanes s'ha entestat a desenvolupar unes activitats ben diferents a les anteriorment esmentades. Un conjunt de persones que lluny del sofà, opta per una galleda, una escombra, uns cartells blancs i uns paquets de brides com acompanyants quan es pon el Sol.

Són allò que internament en diguem les Brigades d'Unitat Popular. Uns 70 voluntaris que han decidit treballar quasi cada vespre en les darreres setmanes perquè la CUP, que té el suport de Reagrupament i els Pagesos per la Dignitat Rural Catalana, pugui portar la veu del carrer a l'Ajuntament a partir del 22 de maig. D'aquesta manera, cada vespre, diversos escamots de voluntaris i voluntàries s'organitzen i es reparteixen les feines a fer. Alguns dies cal anar a posar bé les pancartes, d'altres anar a encartellar als més de 90 plafons que hi ha repartits per tot Girona, o perquè no, fer tot la Carretera Barcelona caminant i penjant plafons amb brides un fanal sí, un fanal no.

Alguns potser us preguntareu si això de fer-ho al vespre té un toc de romanticisme. La resposta, però, és tant evident i clara com negativa. Si les brigades funcionen majoritàriament al vespre és perquè, més enllà dels jubilats i els aturats (clar que sí) que surten alguns matins a penjar cartells al centre de la ciutat, la resta de voluntaris i voluntàries assumim el repte un cop s'ha acabat la nostra jornada laboral als respectius centres de treball. Nosaltres, treballadors i treballadores, voluntaris i voluntàries de les Brigades d'Unitat Popular hem pres l'humil decisió de dedicar els nostres vespres al projecte de la CUP perquè entenem que cal una opció vertaderament independentista i que aposta per un model social just i democràtic en el nostre Ajuntament.

I és així com, tant si plou com si la lluna mostra el seu esplendor, tant si el Barça ha guanyat la lliga com si el Real Madrid ha guanyat la Copa del seu rei, tant si a la feina la precarietat ens prem a més no poder com si la situació d'atur ja fa massa temps que ens dura, que cada vespre des de fa unes setmanes som desenes, les persones que sortim al carrer i desenvolupem múltiples tasques per fer arribar el nostre discurs als gironins i gironines i fer que l'alternativa necessària sigui a la Plaça del Vi a partir del 22 de maig.

L'art de fer-ho diferent, de ser alternativa (II)

2011-05-11T12:21:00.002+01:00

extret de laveudelcarrer.cat

Tal com dèiem en una entrada anterior, ben entrats al segle XXI el que toca és deixar els vicis que la democràcia de la Constitució Espanyola ens ha aportat i explorar noves formes de fer política, nous camins per bastir una alternativa, noves maneres de fer veure els ciutadans que a través de la política podem aconseguir alliberar-nos com a poble al mateix temps que construïm una societat justa. És en aquest sentit i amb aquesta filosofia que des de la CUP de Girona (que compta amb el suport de Reagrupament i els Pagesos per la Dignitat Rural Catalana) procurem fer i organitzar tots els nostres actes.

Un exemple més va ser dissabte passat al matí en un dels dos grans actes de campanya que farem com a candidatura. Un acte divers, alegre, amb contingut i, sobretot, col·lectiu. Perquè més enllà de les figures mediocres que ens han governat, des de la CUP potenciem el grup, l'esforç de tots i totes, colze a colze per presentar un projecte de ruptura en aquestes eleccions municipals. Deixem les formes, però, i anem al contingut:

Són quarts de nou del matí del dissabte de la inauguració del Temps de Flors. Uns quants membres de la CUP, però, aliens a tot aquest sarau, s'aixequen i es comencen a repartir feines per tenir-ho tot a punt a les 12 del migdia. S'ha d'anar a buscar la vela de l'Ajuntament per si plou, muntar-la, acabar de fer les últimes compres, guarnir els jardins de la Infància, repartir les frases que dirà cadascuna de les persones que va a la llista i, perquè no, fer quatre crits demanant com sigui que la pluja ens respecti. Ho fan. I ho fan amb un somriure, engrescats per tota la feina i per com els companys i companyes s'estan implicant amb tot el que es fa.

Són les 12 i els Trambòtics, grup d'animació infantil, comença a animar la mainada present a l'espai vora l'Onyar. La pluja ha declarat una treva. Mentrestant, diverses persones preparen un pica-pica amb productes de proximitat, comprats a la carnisseria, a la fleca i al mercat, etiquetats en català, evitant consumir plàstic innecessari, apostant pel comerç just i reciclant un cop ja ho hem utilitzat (tot el que exigim que faci l'Ajuntament en el nostre programa). Vora la 1h del migdia, els Trambòtics diuen prou i comença l'actuació d'un grup de bastoneres, Les Picadits de Vilassar de Mar (aposta per la cultura popular) i un cop han fet diversos balls, comença la presentació de la llista de la CUP a Girona.

(Sant) Tornem-hi, nosaltres, com es pot veure en els cartells electorals, apostem pel grup, per la unió, no per la cara bonica dels candidats i la presentació de la llista n'és un exemple més. Aprofitant el vídeo de campanya i el text que apareix en el mateix, cadascun dels membres de la llista llegeix una frase i presenta una altra de les persones que va a la llista fins que l'alcaldable dedica tres minuts més a presentar algunes de les propostes del programa. Abans, però, Jordi Navarro mostra la nostra alegria perquè els companys i companyes de Bildu podran ser a les eleccions municipals a Euskal Herria. I per acabar, just abans del pica-pica, Navarro aprofita també per agrair a totes les persones, amics, familiars, companyes, companys, que conviuen amb persones lluitadores i militants la seva paciència i l'amor que els hi dediquen. Una bona i diferent manera de dir Bon Profit. I és que els petits gestos també són poderosos

L'Art de fer-ho diferent, de ser alternativa (I)

2011-05-09T16:18:00.001+01:00

Extret de laveudelcarrer.cat

La campanya ha començat i molts hi afegiríeu allò de "i amb ella, el mateix de sempre". Tanmateix potser enguany no és així i és que a Girona hi ha gent, la que vol portar La Veu del Carrer a l'Ajuntament que ho està fent diferent, que aporta noves maneres i fòrmules de fer política, de presentar les seves propostes, de bastir i ser una alternativa. Si dijous parlàvem de com presentar un programa a les Hortes, proposant al mateix temps que fas allò que dius que faràs, avui podem posar els exemples dels dos primers actes de campanya, el de dijous a la nit (en parlem en aquest post), el toc de sortida, i el de dissabte al migdia, la presentació de la llista i el primer parlament on demanàvem el vot explícitament per la CUP (en parlarem en el següent post).

Comencem pel principi. Dijous passat els polítics tradicionals, els que ens han dut a l'actual atzucac feien els mítings tradicionals, enganxaven els seus cartells (per cert, ja no ho han fet més) i feien un discurs carregat de tòpics, de criticar els contrincants tot i que quan se'ls troben els fan somriures i els piquen l'esquena amb complicitat. Nosaltres, en canvi, vam sortir al carrer, al Pont de Pedra, i vam fer un pica-pica amb productes de la terra mentre la gent s'anava acostant a nosaltres. Sense formalismes explicàvem que el nostre hàbit de fer política és el carrer però que a partir del 22 de maig explorarem també la via institucional a Girona perquè ens cal una ciutat més justa, democràtica, oberta, que cerqui acabar amb la crisi del sistema econòmic actual i que lluiti desinhibidament per la independència.

Llavors, quan la Catedral va donar el pas amb les seves campanades, dos companys es van despenjar des d'un edifici i van anar desplegant poc a poc el cartell de campanya que havíem pintat en una tela de pancarta. Innovador, diferent, trencant esquemes,... tal i com són les persones que formen part de la llista. Un breu però convincent parlament improvisat d'en Jordi Navarro, alcadable de la llista i tot seguit, com si el fet que l'endemà molts i moltes s'aixecaven entre 6 i 8 del matí no els afectés, tres escamots van sortir a encartellar i a posar pancartes. "La nit és jove", era la consigna.

Girona, d'invisibles a visibles

2011-05-04T12:36:00.005+01:00

Raons per anar a la llista de la CUP de Girona i donar-hi suport el 22 de maig

Llicenciat en Periodisme i en Ciències Polítiques. Aquesta és la meva formació oficial, la que en teoria el sistema, com una maquinària perfecte i lliure d’interferències, valora i fa que em col•loqui amb precisió en un engranatge dins la cadena laboral del nostre país. Aquest és el camí que ens marquen des que som petits, el tren en el qual hem de pujar i no descarrilar. Formem-nos a les escoles i universitats i com a molt deixem anar la ment essent part d’un gran equip esportiu i sortint a les nits a discoteques que fomenten el consum pel consum, el sexisme o la xenofòbia. Aquest és l’ideal de l’establishment, dels qui ens manen, de la Girona actual, allò que podríem anomenar la bondat oficial.

Tanmateix som molts i moltes els que a Girona no hem volgut seguir fil per randa aquest guió. Som molts aquells que la formació real i que ens ha permès assolir els nostres objectius personals no l’hem extreta només d’aquest modus operandi oficial. De fet, m’és impossible recordar totes les persones que he conegut en el món de lleure a la ciutat (creient en l’educació com a eina per a la transformació social), en el camp de la cultura (portant-la al carrer, creant-ne sense parar als espais ja existents, revitalitzant-ne els aspectes més tradicionals i populars de la mateixa), en l’àmbit socio-polític (alliberant espais i alliberant-nos com a persones, duent a terme propostes concretes per fer un món més just i lliure, nedant contra-corrent, patint la repressió de l’Estat espanyol), en els espais veïnals, (participatius i cercant sempre la complicitat i la unitat per avançar),... Una xifra incalculable de persones que formem part d’un món paral•lel, que tot i tenir molta menys visibilitat és amb molta probabilitat més real que l’ideal de la bondat oficial que he esmentat anteriorment.

Així doncs, dos móns. Dues idees. Dos projectes. Els de la bondat oficial i el de les entitats, la presència al carrer, el voluntariat, el somni d’una Girona i uns Països Catalans més lliures i justos envers la reproducció de les modes, dels clixés, l’acríticisme i l’ordre. És en aquesta disjuntiva, on cal emmarcar el meu pas decidit i ferm a participar de la política municipal a través de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). La CUP, al meu parer, és la candidatura que porta més anys treballant des de la base, sense pretensions de fer carreres personals, amb els barris, les entitats i aquella que ha estat capaç de formular i (atenció) concretar un programa clar de transformació social que ajudi en la transició cap a la llibertat del nostre país i cap un nou model econòmic que no sigui el capitalisme vigent. En definitiva, un programa polític que permeti bastir una Girona activa, conscient, justa, cohesionada, amable, sostenible, democràtica, de barris, compromesa i solidària.

Com bé explica el seu lema, la CUP vol ser “la veu del carrer a l’Ajuntament”. Davant seu la paret del poder i dels partits que fa temps que massa vegades han renunciat als valors pels quals van ser creats (menys el PP que mou a tots al seu terreny). És per tot això que no només us anuncio (per si no ho sabíeu) que vaig a la llista de la CUP de Girona, sinó que, amb tota la confiança que us tinc, us demano que ens feu suport el proper 22 de maig i que feu possible que una nova Girona comenci a caminar.

Tot el peix està venut

2011-05-02T16:31:00.004+01:00

Fa dies que deixo anar aquestes paraules en moltes de les converses que tinc sobre les eleccions municipals del proper 22 de maig. "Tot el peix està venut" i a 20 dies dels comicis tothom ja ha ensenyat bastant quines seran les seves cartes. Tot i això, tots els que estem posats en aquest merder no hem deixat d'anar accelerant el nostre ritme de militància en els darrers dies. M'agradaria poder dir que ara que la tonyina, els rogers, els salmons, els raps i altres espècies ja tenen propietari i han abandonat la llotja ens podem quedar de braços plegats, però el cert és que tot just ara comença un esprint final que es preveu dur. La setmana passada així ho demostra: dues assemblees, una parada, dues manifestacions, un matí fent una pancarta gegant, hores d'obertura de la seu, un debat presenciat on el candidat s'estrena amb una nota de 8 cap amunt, converses amb amics sobre com perceben l'ambient i moltes ganes que l'alternativa necessària pugui arribar a tenir representació en aquesta ciutat dels quatre rius i les cares series.

Parlo del passat, però també podria fer esment a un futur proper que encarem amb il·lusió de saber que estem fent les coses bé, que tenim un discurs de base, d'arrel transformadora, independentista, anticapitalista i ecologista. Aprofito, doncs, aquests 20 minuts de descans de la feina remunerada que sostenta la meva vida en aquest món de notícies tristes i indignants per escriure que si no piulo més en aquest bloc és perquè a la cursa del peix li manca un darrer sprint en el qual participo destinant bona part del meu temps; de bracet d'uns companys i unes companyes que somriuen i es mostren conveçuts que canviar el món és més que possible. I amb aquesta empenta i aquestes idees tan justes, qui pot dir que no hi vol ser?

diferents maneres, un mateix objectiu

2011-04-26T16:20:00.004+01:00

Ahir vaig experimentar el meu primer moment de nervis. Va ser just després de l'assemblea setmanal i just abans de gaudir mirant la pel·lícula Herois a TV3. Per primera vegada, a l'assemblea ens vam atrevir a parlar del 22 de maig, dels apoderats, del que pot passar aquell vespre, dels entrepans i de la trobada amb tots els que ens haurem deixat hores i hores en aquest projecte un cop s'acabi la jornada electoral. Automàticament vaig pensar que devíem ser molt pocs els que estem preocupats pel 22 de maig. Vaja, que no tothom té aquesta data tan posada al cap com un servidor. I és que cadascú viu la política, la municipal i tota la resta, de maneres molt diverses i genuïnes. N'hi ha que hi dediquen 24 hores al dia, altres que hi posen el seu temps lliure, d'altres que hi dediquen una campanya electoral i alguns més hi pensen molt de tant en tant tot i tenir unes preferències molt clares i uns pensaments ferms i reflexionats sobre la política.

Precisament per aquest tipus de persones, pels que sou de treballar, estudiar, dedicar el vostre a temps lliure a múltiples activitats no polítiques (o sí) al mateix temps que teniu clar que l'entrada de la CUP a l'Ajuntament de Girona seria un avenç important per la nostra ciutat, hem creat un manifest que us ha de servir per aportar el vostre granet de sorra al procés de transformació política a Girona i als Països Catalans. Es tracta de Manifest sobre la política local de Girona, un manifest al qual us podeu adherir i on donareu suport a la idea que amb la CUP dins l'Ajuntament, farem de Girona una ciutat més participativa, socialment justa, netament independentista i ambientalment més equilibrada.

Perquè tots vivim la política de manera diversa i pròpia i perquè totes les accions, per petites que siguin, compten, adheriu-vos al manifest, siusplau.

vacances?

2011-04-21T16:11:00.004+01:00

Sí! És ben sabut que aquests dies hom els considera de vacances. Ara bé, no tot és tan simple com les excursions d'en Salvador Alsius per les valls més belles del país o els reportatges que competeixen amb l'etapa del Tour presentats per la Fina Brunet a TV3. De fet, per alguns, de vacances senceres, d'aquelles amb daikiri, tombona, llibre i aigua de mar cristal·lina, ben poques. I és que per molt que els manaies passegin pels carrers de Girona, la dalla balli per Verges, els de Barcelona comencin les seves tradicionals sortides de primavera-estiu cap a l'Empordà i els camps siguin de color verd intens, n'hi ha que continuem fent feina per presentar una excel·lent proposta a les properes municipals; des l'esquerra, l'ecologisme i la lluita per la independència.

Evidentment, i no cal enganyar-nos, no portem un ritme frenètic com sí que fem els dies laborables. Tot i això, fem torns de voluntariat per obrir la seu de la campanya electoral (des d'on escric ara mateix), analitzem amb profunditat les polítiques municipals que ha fet el tripartit municipal en els darrers quatre anys, polim les propostes del programa electoral i acabem de planificar què farem en aquests 30 dies que queden fins el dia de les eleccions. I, tot plegat, revestit amb un Sant Jordi i la feinada que molts gironins i gironines saben que comporta.

Sí, de vacances, doncs, en fem poques aquests dies. En part deu ser perquè creiem que cal ser-hi, ser-hi i ser-hi que deia aquell. En part deu ser també perquè pensem que cal que ens guanyem les garrofes i amb esforç i perseverança és l'única manera de fer-ho. No es tracta de ser un militant calvinista, sinó de seguir aquella sentència de "la terra per a qui la treballa", creure en allò que fas i pensar que per molt temps que hi dediquis, mai n'hi destinaràs prou. I quan et bloquegis, sempre et quedarà pensar en les petites estones de plaer, els concerts espectaculars com el d'aquesta nit, i somriures de complicitat per fer de la militància quelcom encara més agradable.

els dilluns: assemblea

2011-04-19T14:38:00.003+01:00

Ja ho diu la Masovera: cada dia pertoca comprar un aliment determinat quan vas a mercat. Una mica amb aquesta filosofia, el dilluns és el dia d'assemblea a la CUP. No és ni molt menys l'única reunió que fem a la setmana, però sí que és la central, aquella on procurem anar més persones, on es debaten els continguts de fons del nostre recorregut com a organització i allà on marquem les línies i les prioritats de la nostra acció política. Ahir era dilluns i em vaig plantar a la nova seu electoral que hem obert al carrer Ballesteries per fer feina a mitja tarda. Amb dos companys més vam estar parlant d'idees, de propostes un pèl extravagants però que poden arribar a ser convincents i sobretot vam tenir la típica conversa política de bar. La formalitat va venir després, a partir de les 8 del vespre i fins prop de les 11 de la nit.

Són les quasi 3 hores d'assemblea (i perquè l'endemà treballem que sinó,...) que fem a la setmana i les vivim amb ganes i amb il·lusió, que diu aquell. Ahir, per exemple, vam tenir unA extraodinària i centrada conversa sobre com havíem d'afrontar els debats electorals que tenim a partir de la setmana vinent. La conclusió? la podreu veure en directe, però ja us avanço que encaixa perfectament amb allò que diem fa temps a can CUP: noves formes de fer política, alternatives polítiques i crítiques als fonaments del sistema injust en el qual es basa la societat actual. Ahir, però, també vam parlar de geocatchings, de com incorporar nous elements i eines socials en la nostra praxis política. I és que a la CUP tenim gent com l'Oriol, en Bernat, en Marçal o en Biel que saben perfectament on ens trobem i com les noves tecnologies són presents en els nostres dies. Una nova demostració, en aquest cas interna, que som gent, alguns joves, preparada.

Per acabar, tocava parlar de l'1 de maig, del dia dels treballadors. Evidentment els partits convencionals van deixar de participar d'aquesta diada fa anys. Ja no els interessava, tenien el poder i per tant el carrer era cosa dels beneits i els desvalguts. Premisa falsa, des del nostre punt de vista. El carrer, com les institucions, és un espai més i central des d'on fer política. És així que, com sempre, la CUP serà present el proper dia 1 de maig a la convocatòria que els sindicats alternatius de la ciutat han fet davant de la seu del Govern de la Generalitat. Una vegada més, em sentia a gust amb allò que estàvem parlant tots els que érem asseguts al voltant de la taula.

Tranquil, serè, i descansat per allò de sentir que la feina estava ben feta, me'n vaig anar xino xano a la cerca del sofà on tan còmode també em sento.

Girona i València, dues ciutats d'un mateix país

2011-04-18T17:28:00.005+01:00

Amb aquest Girona i València, dues localitats d'un mateix país, aquest bloc vol ser durant poc més d'un mes, un mirall de la vida d'un militant comú de l'esquerra independentista, de la CUP, ara que queda un mes per arribar a la cita electoral del 22 de maig que tantes expectatives sembla estar creant. No serà un espai de teoria política sinó un lloc on llegir-hi sensacions i vivències d'uns dies intensos de la nostra història. Som-hi doncs.

Per arribar a València des de Girona has de destinar un matí, una tarda o un vespre del teu temps. Hom podria pensar doncs que és una petita tortura baixar un divendres a la nit cap a la capital de l'Horta per tornar-ne el cap de 48 hores. Tanmateix, a mi sempre m'ha semblat un petit peregrinatge cap una zona del país (sí, sí, del meu país) que lluny d'una tortura és una esplèndida dosi d'energia, vitalitat i confiança política amb el projecte polític al qual fa anys que pertanyo, l'esquerra independentista. I ho és per diversos motius.

El primer i senzill és que anar a València, passejar pels seus carrers i manifestar-te en contra de les opressions que afecten igualment (encara que amb cares i intensitats diferents) la Cerdanya, la Marina, les Illes o el Matarranya et reafirma que el projecte polític de l'esquerra indepedentista (l'únic que compta amb els Països Catalans com a subjecte polític) porta 40 anys fent anàlisis correctes.

El segon és que asseure en una taula o compartir cotxe amb gent d'arreu del país, parlar dels problemes i vivències en els nostres respectius racons de territori i veure com som capaços d'assemblar-nos tant en la concepció que tenim del que ens afecta i del futur que volem pel nostre territori emociona. Exemple ràpid: (re)descobrir que les cançons d'en Llach, per curtes que siguin, ens posen la mateixa pell de gallina a mi que a la senyora de Castelló de la Plana que, animada, ha baixat a manifestar-se sota l'atenta i agressiva mirada dels agents de la Policia Nacional espanyola. D'arguments, doncs, en sobren.

I és que, més enllà de les fronteres mentals que el poder i massa vegades les quotes d'autoodi ens imposen, Catalunya i el País Valencià són una mateixa nació i Girona i València, dues localitats d'un mateix país. Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat d'anar a València, eixir als carrers i reivindicar colze a colze que la unitat popular als Països Catalans és l'única via per sortir de la crisi del capitalisme i dels estats espanyols i francès. Llàstima que no m'hi hagi trobat ni la gent d'esquerres i anticapitalista ni la de la dreta ex-autonomista que tot i que diuen haver fet un pas pels drets nacionals del país, suposo que València els segueix quedant massa lluny

120 minuts per canviar Girona

2011-04-06T15:35:00.008+01:00

Cap a 120 minuts. Aquest és el temps que vaig dedicar ara fa uns dies a llegir-me la proposta de programa electoral que les diverses comissions de la CUP, recollint les demandes de les desenes d'entitats que hem visitat en el darre any, han elaborat. 120 minuts de propostes, la majoria de les quals no he sentit mai sortint de la boca dels polítics municipals de Girona, ni tan sols les he pogut llegir en les tribunes més destacades dels mitjans de comunicació locals. En definitiva, un partit més una pròrroga de temps d'intentar portar a la pràctica el discurs revolucionari, crític, transformador i rupturista que, des de fa anys diversos sectors de la ciutat de Girona basteixen en el seu dia a dia.

Us pot sonar a buit, tot això que escric. Tanmateix, per mi és significatiu i important. Molta és la gent que ha deixat hores i dies de la seva vida en intentar transformar realment i des de l'arrel l'entorn que l'envolta. Projectes educatius com els caus i els esplais. Centres socials com la Maret, els Químics, El Forn, La Màquia o La Ferralla. Espais de veïns, tants com barris tenim a Girona. Associacions com els Diables de l'Onyar, Orella Activa, Maulets,... tots ells espais de trobada que transformen i que han entès sempre el carrer com el seu espai d'acció, de lluita, de proclama, en definitiva, de vida. I sempre des del coneixement que a la Plaça del Vi mai hi ha hagut ningú que els donés suport en els milers d'activitats que han organitzat.

Després de dedicar dues voltes senceres de rellotge a la proposta de programa de la CUP de Girona i retornar-lo esmenat recordo un sentiment de plenitud. Per primera vegada, visualitzava un conjunt de propostes sinceres, treballades, allunyades de simples eslògans que vesteixen molt per fora i poc per dins i que tenen com a únic objectiu portar a l'Ajuntament tot allò pel qual tantes persones s'hi han deixat la pell, fer una Girona viva, de carrer, lluitadora i al costat dels qui més pateixen el sistema capitalista. Evidentment, la CUP no és perfecte i cometem errors. Ara bé, us haig de reconèixer que després de quatre mitges hores de lectura d'idees pràctiques per canviar allò que ens envolta com a suport a allò (la feina de militància associativa) que tants fem, el sentiment que vaig tenir va ser el de seguretat d'haver escollit un espai de treball que té una potencialitat innegable per ajudar a transformar Girona.

A partir del 22 de maig, tocarà portar la veu del carrer a l'Ajuntament.

perquè sí

2011-02-17T22:45:00.007Z

T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en
català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense". (Ovidi Montllor)

Ara és d'aquells moments que a un li agradaria poder estar al País Valencià, amb els seus amics, amb les seves companyes de lluites, amb aquells somriures compartits mentre bastíem alguna cosa més que un sindicat d'estudiants. I és que sí, un dijous 17 de febrer, després de rebre una patacada més (el País Valencià ja no rep la senyal de TV3 gràcies al govern del PP amb la conveniència del PSOE), voldria poder estar aixecant les barricades de paper, les paraules del sud, l'alegria dels que no moriran mai a València, a Elx, a Carcaixent o a Atzeneta del Maestrat.

Perquè sí, perquè mentre escric des d'un pis de Girona després d'anar un acte on érem tant sobrats que ens hem permès discutir sobre el concepte de pàtria durant la Guerra dels Segadors, sento una ràbia i un dolor molt profund dins meu. Centenars de milers de valencians, de catalans, no podran veure mai més TV3. Els espanyolistes, amb el silenci d'aquells qui no ho són però callen (els còmplices) han aconseguit fer un pas més en el seu camí cap a l'etnocidi, el genocidi cultural. Perquè sí, perquè vull i cal dir les coses com són: al País Valencià hi està havent un genocidi cultural, el poder ha pres la decisió d'acabar amb segles de tradició cultural, lingüística i històrica al bell mig del que es considera el bressol de les societats avançades (Europa). I aquestes, les suposades societats democràtiques, callen tal i com fan quan parlem de desenes d'indrets del món on la injustícia és el pa de cada dia. El silenci del que no condemna. El silenci qualificat de terrorista quan els interessa i de respectuós amb les decisions quan són ells qui el practiquen.

Però no defallirem. Perquè sí, perquè demà ens aixecarem per continuar lluitant, per continuar vivint. Defensarem la llengua, compartirem les estones lliures amb tots aquells que volen acabar amb l'opressió d'uns Estats que es volen únics i centralistes (Espanya i França) i escriurem la història des del bàndol dels perdedors conjunturals perquè les paraules no se les pugui endur mai el vent. Demà i demà passat i l'altre continuarem pensant en els valencians i valencianes, en els resistents, en qui, per sort, canviarà la història.

als seus llocs!

2011-02-04T17:00:00.006Z

Surts de fer una cerveseta un dimecres al vespre de La Pedra (un bar molt recomenable al barri vell de Girona) i mentre vas xerrant amb un company de fatigues, veus que Convergència i Unió ja s'ha instal·lat a la Rambla de Girona (a uns 150 metres de l'Ajuntament). Sí, sí, amb un lema on es volen fer veure com quelcom innovador, Convergència i Unió i Puigdemont (serien els cognoms pertinents a la ciutat de l'Onyar), ja té seu oficial de cara a les eleccions del maig. La seu, com a mínim des de fora i de nit ja és tot una descripció de com està la política gironina. Mentre el PSC i la seva pietat s'han situat en una plaça poc concorreguda de la ciutat i les altres dues formacions deambulen sense saber gaire quin camí prendre ni on situar-se, CiU ja es veu a la balconada de la Plaça del Vi. I per fer-ho prem fort tal i com els avantatges que aventuren les enquestes aparegudes fins ara ho permeten. Mirant la seu de campanya, un té la sensació que aquell espai és un exemple més de la prepotència d'un partit que sembla que torni a les institucions no per ser garant de cap canvi real, sinó per situar-se en un espai que creuen que, per inspiració divina, els pertoca a ells.

És la lògica dels qui se saben status quo. El rei vol que el Príncep governi com els poderosos volen que el seu partit mani. I CiU és, entre moltes d'altres coses, el partit dels peixos grossos. Així que, els petits, els que som molts i treballem fort cada dia per guanyar jornals ens trobem amb una disjuntiva molt senzilla i que consta de tres opcions (fem-ho fàcil): 1.apostar pels grossos que parlen de canvi de noms, però no de polítiques (CiU) 2.pels mitjans en perill d'extinció (tripartits diversos i partits que els formen) o bé 3. apostar per forces que representin bé els nostres drets i garanteixin un canvi real cap a la democràcia, la transformació social i el futur dels que restem oprimits(CUP). Crec que és el moment d'anar contracorrent.

Fote't el peluix pel cul.

2011-01-11T17:27:00.003Z

Aquesta havia de ser la història d'un grup d'amics que fugen a Mallorca a passar el cap d'any. Dubitatiu, de sobte, vaig decidir que preferiria dedicar aquest nom a un vespre que encara havia de succeir i que podia marcar el meu futur més inmediat. Tanmateix, el dia 8 va aparèixer entre les herbes festives del calendari un esdeveniment que va fer canviar les meves previsions. I mira que, com bé sabeu, em considero home d'Ordre i Aventura.

En plenes post-angines, nerviós pel que havia de succeir hores després, em vaig trobar assegut en una taula amb aquells que havien estat referents i mentors meus fa una bona colla d'anys. Fins aquí res extrany, deveu pensar? Teniu tota la raó. Ara bé, just al costat de la nostra taula en moviment (dubto que tots 9 estiguéssim asseguts al mateix temps devorant els macarrons i les croquetes), hi havia 7 nens i nenes (entre 9 mesos i 5 anys) que jugaven i jugaven i,...jugaven sobre una alfombra. Jo, sol, sense conversa, sense haver canviat mai un bolquer vaig procurar adaptar-me ràpid a l'entorn i, com un camaleó de tercera fila, vaig barrejar els meus dots de pseudo-cangur amb la de persona que sempre que cal pot treure un tema de conversa. Me'n vaig sortir prou bé, crec. La trobada, tanmateix, no va deixar de ser curiosa ja que, en part, lluny de compartir el que són les nostres vides amb converses complexes i de debat, només vam ser capaços de parlar del món 'nen-nena' i riure de les tonteries de l'Ernest, en Siset o la Judit.

I que consti que no ho critico. Com he dit, el títol d'aquest article no és un argumentari en contra tenir fills, ans faltaria. No dubto que tenir fills ha de ser una sensació esplèndida. El text, doncs, és una petita instantània on intento explicar que sí, que tots i totes som humans, que lluny dels hobbis, de la política, del cau i de les nostres cabòries, els nouvinguts (els nens i les nenes) ens uneixen i ens donen lliçons permanents amb el seu comportament. Nens teòricament anticapitalistes que entenen la propietat privada més bé que ningú. Nenes que cauen de culs i s'aixequen sense molèsties....

No havia passat mai 6 hores amb unes quantes persones menudes reunides en 10 metres quadrats i us puc dir que lluny de voler fotre el peluix per enlloc, amb els dies, he estat capaç d'entendre que com deia Khalil Gibran, els pares (jo afegiria els adults, en general) som simples arquers des d'on els fills són llançats. I és que ells, els menuts, la mainada, els poca cosa són uns educadors exemplars dels que ens creiem coneixedors del món que ens envolta.

2011 i les 8 paraules del bloc

2011-01-04T20:59:00.004Z

Són moltes les hores que duc sota aquesta manta. Les angines han estat el meu primer regal d'enguany. Des del sofà, alço la mirada després de fer un cop de cap i veig la fotografia on ell, amb els seus rínxols i el seu somriure d'infant, em desitja un bon 2011. Inevitablement penso en allò que ha d'esdevenir. De moment, resignat, em limito a creure que qualsevol cosa més enllà de poder repassar tots els documentals que no havia pogut consultar i avançar amb els llibres que tinc ganes de devorar mentre el coll em fa garbuix serà benvinguda. Els que em coneixeu, però sabeu també que, un cop recuperat del tot, no seré dels que em conformaré amb un simple passeig fins al quiosc per anar a comprar el diari. El cos i la ment necessiten ser sacsejats.

Alguns diuen que quan es comença l'any, els humans tendim a posar-nos objectius a complir per sentir-nos més feliços i més responsables. Així, tot i creure que, d'objectius ens n'hauríem de marcar dia a dia, hora a hora, és evident que unes angines a principi d'any semblen un inici de pel·lícula per fer allò que la societat ens marca per aquests dies: reflexionar, afirmar i comprometre's amb els valors que defineixen una conducta idíl·lica. Això és el que he procurat fer i m'atreveixo fins i tot a llistar 8 paraules-frases que crec que marcaran aquest 2011 que fa res hem començat. La meva idea (mai se sap si es durà a terme) és acabar fent un post sobre cadascuna d'elles durant el que ens queda d'any. A veure què tal em surt,...

1. Fote't el peluix pel cul
2. Immaduresa
3. El triomf del compromís
4. Felicitat
5. Sant Daniel
6. Mar (5a part)
7. Futur
8. Llibre

d'aquí un any ens ho mirem, si? Fins llavors, vigileu amb les angines i aprofiteu cada segon sota la manta per pensar en allò que desitgeu. Bon any

un clàssic per les caigudes...

2010-12-15T22:21:00.002Z

Malgrat tot, cal que ens aixequem de nou....

No te Rindas (Mario Benedetti)

No te rindas, aun estas a tiempo

de alcanzar y comenzar de nuevo,

aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,

liberar el lastre, retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

continuar el viaje,

perseguir tus sueños,

destrabar el tiempo,

correr los escombros y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,

aunque el frio queme,

aunque el miedo muerda,

aunque el sol se esconda y se calle el viento,

aun hay fuego en tu alma,

aun hay vida en tus sueños,

porque la vida es tuya y tuyo tambien el deseo,

porque lo has querido y porque te quiero.

Porque existe el vino y el amor, es cierto,

porque no hay heridas que no cure el tiempo,

abrir las puertas quitar los cerrojos,

abandonar las murallas que te protegieron.

Vivir la vida y aceptar el reto,

recuperar la risa, ensayar el canto,

bajar la guardia y extender las manos,

desplegar las alas e intentar de nuevo,

celebrar la vida y retomar los cielos,

No te rindas por favor no cedas,

aunque el frio queme,

aunque el miedo muerda,

aunque el sol se ponga y se calle el viento,

aun hay fuego en tu alma,

aun hay vida en tus sueños,

porque cada dia es un comienzo,

porque esta es la hora y el mejor momento,

porque no estas sola,

porque yo te quiero.

pageses i empordaneses

2010-12-06T20:38:00.002Z

a elles: valentes, treballadores i cultivadores de la saviesa popular; sense elles res seria el mateix.

Onsevulga que siguis, les paraules
recordaran la mar si hi ha memòria.
Recordaran aquests ponents que esclaten
a la muralla blava de la tarda.
Recordaran aquest taüt de sol
a la plaça oblidada del migdia.
Recordaran lladrucs llunyans.
Res mai no oscarà el fil d'aquest silenci
i arreu trobaràs l'illa si llampurna
claror de nit d'estiu ens els teus ulls.
No oblidis que on tu vagis trobaràs
un port en una mar on tot fa cap.
I que hi ha unes drassanes on fa temps
es basteix un vaixell amb el teu nom.
Onsevulga que sigui el port on moris
en altre mar recorda't d'aquest mar.

Joan Margarit

l'escenari optimista del Principat

2010-11-30T18:32:00.007Z

Passejo pels carrers de Girona, pels bars i centres socials que procuro visitar setmanalment i l'opinió d'aquells amb qui topo és compartida: ens esperen quatre anys de patiments, de polítiques de dretes dures, sense cap mena d'avenç a nivell nacional, d'un fals status quo on molts no ens sentirem a gust. Dit d'una altra manera, hom té la sensació que anem de cap a caiguda, que el poble s'ha desanimat, es veu perdut i sembla no tenir cap altra esperança que confiar en el Barça perquè ens doni les alegries que l'escena política sembla incapaç d'oferir-nos. Tanmateix, potser per allò d'haver estat criat en el sí d'una família d'influència cristiana (allò de "independentment del cop, sempre t'has de tornar aixecar), o per allò d'haver mamat el "fins a la victòria sempre" o "l'única lluita que es perd és la que s'abandona", em nego a ser del parer que els propers quatre anys seran estèrils, inútils,... De fet, sóc del parer que hi ha símptomes per mantenir-nos ferms i aixecar el vol. Anem a veure, doncs, com n'és d'optmista l'escenari actual.

1. L'independentisme no queda tocat. Una lectura ràpida i tendenciosa dels resultats de diumenge passat podria dir-nos que l'independentisme ha disminuït en els darrers mesos. Tanmateix, més enllà de la realitat del descens del nombre de diputats explícitament independentistes al Parlament principatí, penso que hi ha altres fets que cal remarcar i que mostren una realitat que es pot llegir de forma optimista. En primer lloc, tot fa pensar que els discursos de mitges tintes comencen a ser no ben observats per les catalanes i els catalans. M'explicaré: Convergència i Unió ha aconseguit un gran resultat, amb el discurs més proper a l'autodeterminació de la seva història, una part de la dreta catalana (SI) aposta directament i inequívoca per la independència per primera vegada i obté representació parlamentària, els projectes que no avancen ni cap al centralisme, ni cap a processos de desenvolupament de l'autogovern català com el del PSC semblen fer momentàniament aigües, i les municipals d'aquí sis mesos seran un bon aparador per mesurar les forces de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) que, de moment, semblen no haver tocat sostre. I tot plegat, sense considerar que el centralisme espanyolista continua representant menys del 20% de vot a les eleccions catalanes.

2. Un govern de Convergència amb poques opcions de convèncer. És aviat per treure conclusions i per fer afirmacions sobre un govern que ni tan sols ha arribat a constituir-se. Tanmateix, sóc del parer que serà positiu que, una vegada les enquestes mostren un increment constant del suport a l'opció de la independència de Catalunya, governi en solitari un dels dos únics partits del catalanisme que no contempla la independència com a una opció viable en els propers anys. I ho serà no perquè m'agradi Convergència, sinó perquè servirà com en el seu moment va servir fa 10 anys, per veure que el nacionalisme convergent no complirà els objectius nacionals als quals bona part del país aspira. No hi haurà concert econòmic. No hi haurà avenços nacionals. Hi haurà pactes amb el PP. En altres paraules, 4 anys on els independentistes s'adonaran definitivament que Convergència no és una opció de futur pel país a nivell nacional, 4 anys on s'adonaran que Convergència és sinònim de pura gestió perquè guanyin els de tota la vida i Catalunya continuï en la mateixa situació, 4 anys de desenganys on serem capaços de construir definitivament una alternativa al complex de partits actuals.

3. Els llaços nacionals. És evident que no dic res de nou si afirmo que la situació a la resta dels Països Catalans no es pot qualificar d'immillorable. A Catalunya Nord, el català continua fent passes enrere, al País Valencià, el PP fa i desfà com li sembla, a les Illes Balears, els unionistes espanyols podrien tornar al poder el maig que ve i a la Franja, el govern d'Aragó continua mostrant la seva cara més bel·ligerant. Tot i això, és igualment innegable que els llaços nacionals, entre la societat civil de les diferents regions dels Països Catalans creixen i que la consciència dels Principatins contempla cada vegada més el conjunt dels territoris de la nació.

4. La crisi i la conjuntura. La crisi persisteix i els indicadors asseguren que, de moment, no té un final a la vista. A això, cal sumar-li que la dreta governarà a Catalunya, així com segurament a la resta dels Països Catalans i a l'Estat espanyol i francès. En aquest context, l'esquerra haurà de ser capaç de fer millor feina que en els darrers anys. La bona notícia és que tindrà temps per pensar, discutir i treballar les propostes polítiques que ens permetin sortir de la crisi sense que la xenofòbia augmenti encara més ni es retallin més drets socials. La conjuntura permetrà als defensors de la igualtat i de la justícia social treballar i actuar fort per millorar un sistema que ens condemna a la selva del capitalisme. D'aquesta manera, s'haurà de saber aprofitar "l'emprenyament general" per canalitzar-lo cap a opcions justes i solidàries.

Podem restar deprimits. Podem pensar que això és el punt i final. Podem creure que la retallada de l'Estatut, la rebaixa de les pensions, la victòria de la dreta regionalista a Catalunya i que la pèrdua de drets socials ens aboquen a un escenari trist i al llindar del precipici. Tanmateix, hi ha prou indicadors per pensar que les coses no s'han d'analitzar amb maximalismes i que, és hora, que aquells que fan política (o sigui tots i totes) aprofitem les escletxes existents per bastir el nostre futur anhelat.

Sé que ens trobarem a les barricades. Com molts i moltes hem mamat, Fins a la victòria sempre.

Eleccions (I)

2010-11-28T22:43:00.006Z

Com les venjances, les valoracions polítiques s'han de fer amb calma i quan ja han passat una estona llarga des dels fets, en aquest cas, les eleccions parlamentàries de Catalunya. Tanmateix, és inevitable que ara mateix em faci desenes de preguntes i intenti donar, si més no, algunes respostes abans de retornar a la feina demà al matí.

1. L'independentisme a Catalunya no ha patit un retrocés a nivell social pels resultats que hi ha hagut avui. Així, tot i que és cert que el principal partit que defensa aquesta opció ha perdut molts vots i que la suma dels seus diputats i els de SI és inferior als 23 que va arribar a tenir Esquerra al 2003, cal considerar, d'una banda, que els independentistes no només voten partits que facin de la independència el pal de paller del seu discurs i, de l'altra, que si sumem Reagrupament als dos partits ja esmentats, el percentatge de vot a partits independentistes és bastant semblant al que va tenir Esquerra l'any 2006. Dit d'una altra manera, els centenars de milers de catalans que volien la independència el 10 de juliol, la segueixen volent avui i la continuaran firmant pel seu demà.

2. Hi ha un % important de catalans i catalanes que semblen no voler seguir el recorregut marcat per la política tradicional catalana. Més enllà de la victòria aplastant de la Catalunya de tota la vida (CiU), si sumem el vot a partits no-històrics (PXCat, Reagrupament, SI o Ciutadans) als nuls, blancs,... trobem que la suma d'opcions no tradicionals supera el 10% del còmput global. dels vots recollits avui. Sembla doncs, que hi ha un gran grup de catalans i catalanes que ha expressat una mena d'orfendat amb la política tradicional catalana. Busquen nous projectes, noves idees, noves maneres de fer.

3. La dreta és la gran guanyadora de la nit. Després de la incapacitat de l'esquerra de governar amb polítiques diferents, innovadores, efectives i que arribessin a la gent i als seus potencials votants, els indecisos han vist clar que si fins tot els d'esquerres que governen accepten que calen polítiques de dretes, val mes votar els originals, els de debó, a CiU i a PP. Aquesta nit, el neoliberalisme dormirà més tranquil a casa nostra.

Reflexions ràpides que em porten a conclusions igual de ràpides. Així, malgrat els resultats, l'independentisme segueix latent en una societat catalana on els seus mecanismes de representació formal semblen patir algunes esquerdes i on la dreta ha aconseguit imposar el seu discurs. Ens pertoca, doncs, analitzar en profunditat el que ha passat i, tot seguit, ser capaços de fer esdevenir el projecte de la unitat popular en l'eina que permeti canalitzar l'increment del suport a la independència en el context de descontentament amb aquells que manen. Esperem que siguem prou madurs per fer-ho.

Escòcia

2010-11-23T18:39:00.005Z

Resseguir els teus carrers secs, vius, freds i amables. Copsar la freda boira, l'aire gèlid i l'escalfor d'allò que et conforma. Estimar el verd que t'envolta, el somriure que et defineix i la fressa que no molesta. Recordar els sons que vaig recopilar, les imatges que em vaig estimar i la música que amb altres creàrem. Aixecar la copa i brindar per un futur d'esperança, llibertat, amor i justícia. Reviure'n l'esperit dels jorns d'alegria. Deixa'm que, encara que sigui per pocs instants, et visqui tal i com ho solíem fer temps enrere.

el vot burocràtic

2010-11-12T16:59:00.004Z

Ja ha començat. La campanya electoral ja és als carrers de les viles i les ciutats del Principat. Agafats de la mà d'aquesta arribada, tenim també els diaris publicant enquestes, convidant a esmorzar els candidats dels diversos partits amb representació al Parlament i fent tot tipus de prediccions sobre el futur polític d'aquesta part dels Països Catalans. Tot i aquests elements tradicionals de cada comtesa electoral i com molts ja han comentat, aquestes no són unes eleccions típiques i tòpiques. En aquest sentit, són molts els arguments (un govern tripartit que ha aguantat el cicle sencer per primera vegada, la sentència del Tribunal Constitucional, l'augment de l'independentisme sociològic, la greu crisi econòmica,...) que dibuixen l'escenari d'aquestes eleccions bastant diferent al de fa 4, 7 o 11 anys.

Tanmateix, i per centrar-me en un sól tema, prefereixo parlar d'un aspecte que tinc la sensació que és poc comentat pels analistes i opinòlegs dels mitjans de comunicació catalans. Em refereixo al que jo anomeno vot burocràtic (perdoneu, però no sé quin és el terme científic). I és que sense haver fet ni llegit un estudi seriós i rigorós sobre el tema, tinc la sensació que la democràcia catalana camina poc a poc cap a un model on a les eleccions hi participaran només aquells molt fanàtics d'un partit polític i, especialment, els que treballen en la funció pública, molts dels quals tenen llocs de feina que depenen directament o indirecta del que passa en cadascun dels comicis electorals.

A diferència de part dels meus companys de viatge polític, jo sempre he estat partidari de votar en unes eleccions. Atenent la situació, la conjuntura del moment i les possibilitats, ho he fet per opcions radicalment transformadores i independentistes o he utilitzat el vot nul com a forma de critica pel pèssim paper que han jugat la gran majoria de partits polítics. Crec que els ciutadans podem utilitzar les eleccions per tenir incidència i ajudar als cops de timó que des de la societat estem obligats a fer quan les coses no van com pertoquen (quasi sempre). És per això que observo amb preocupació com l'expansió del vot burocràtic sembla estar prenent força.

Així, si tot segueix així, les eleccions al Parlament del Principat es podrien convertir (per primera vegada, però no per última) en un espai de participació política on hi assisteixen bàsicament aquells que treballen a l'administració pública i que duuen el dia a dia de les gestions polítiques. D'aquesta manera, com si es tractessin d'unes eleccions al comitè d'empresa, cada vegada més, aniríem més cap a un model on només participarien aquells plenament integrats del mateix sistema, aquells que, d'alguna manera, en depenen.

Enmig d'aquest panorama és evident que tampoc ens trobem al llindar de l'abisme. Any rere any també sorgeixen alternatives i noves propostes que parlen de democràcia directa, de ruptura, de propostes que pretenen dur-nos a escenaris diferents. Esperem que tots aquests projectes siguin prou bons, encertin les seves estratègies i convencin els catalans i catalanes que l'espai públic i la política no es poden deixar als que només volen gestionar i beneficiar-se del poder. Si no ho aconsegueixen, haurem d'assumir que serem parcialment culpables d'haver convertit la Generalitat en un simple comitè d'empresa d'una gran factoria econòmica que és l'administració pública catalana. Bones eleccions!

Un malibú amb pinya, siusplau!

2010-11-08T11:09:00.008Z

Amb l'arribada del 8 de novembre (per molts anys), Girona ha recuperat la normalitat que any rere any trenquen les Fires de Sant Narcís. Després de 10 dies d'atraccions, barraques, fires i actes populars (quasi cap d'ells organitzats per l'Ajuntament), la capital dels quatre rius torna a la fredor, a la parsimònia de ciutat petita sense gaire rebomboris.Tot i això, enguany, sembla que la ressaca de barraques durarà unes quantes setmanes. I no parlo dels adolescents que com cada any han provat el seu primer 'malibú amb pinya' o el seu segon 'vodka amb lima' i que, com si res (qui tingués setze anys), aquest matí s'han posat la motxilla a l'esquena i han fet camí cap a l'institut.

Quan parlo de ressaca, em refereixo, doncs, a dos col·lectius que conformen dues Girones ben diferenciades. D'una banda, els polítics municipals, equips directius de mitjans de comunicació i altres poders fàctics de la ciutat. Aquells, que rebutjant assumir cap mena de responsabilitat, culpen a les entitats de la ciutat que els seus fills i altres parents menors d'edat consumeixin alcohol durant la festa major de Girona. Es pot tenir una actitud més hipòcrita? Qui són ells per assenyalar la socitetat civil gironina al mateix temps no s'atreveixen a criticar els empresaris, el grup Boira i altres xiringuitos que tenim a la ciutat i que, indiscriminadement venen alcohol a menors i, a sobre, tenen criteris sexistes i racistes a l'hora de decidir qui entra als locals de nit.

Entenen que sense les entitats, les Fires de Sant Narcís serien la festa major més avorrida i menys festiva del país? Només cal que us imagineu 10 dies de festa sense un correfoc (Diables de l'Onyar), sense trobada gegantera (la Fal·lera), sense les Fires populars (Ateneu 24 de Juny, Màquia, Maulets i CUP),... i, com a conseqüència sense barraques. Ells, que segurament donen un got de vi als dinars festius a la seva mainada (fet que em sembla perfecte), ara pretenen culpar d'un problema general (consum d'alcohol entre menors) a la gent que més treballa perquè Girona no esdevingui encara més un cementiri asocial del segle XXI.

A l'altre costat, hi tenim les entitats i les persones que les conformen que sí que tenen una ressaca de debó i, precisament, no pas per haver begut alcohol. La ressaca de sentir-te vigilat permanentment pels cossos policials. La ressaca de veure com, sense saber exactament com, et trobes demanant DNI's i argumentant la teva actitud davant una persona de 22 anys que considera que l'insultes amb aquella petició. La ressaca de veure com els diaris i els representants municipals menystenen la feina de les associacions en no ser capaços de sortir a defensar-les ni tan sols amb la boca petita. La ressaca de veure com critiquen el teu voluntariat aquells que manen, cobren per fer-ho i són incapaços de fer propostes noves més enllà de retallar la despesa sense fer-ho amb el benefici. La ressaca de defensar un model de festa major (les barraques) que mai has defensat perquè no creus en un únic punt de festivitat, ni en arraconar els escenaris per no causar segons quines molèsties a segons quins veïns. Dit d'una altra manera, la ressaca de veure com les autoritats i els poders fàctics et (ens) volen expulsar de la nostra festa major.

No tinc clar si la solució és que les entitats es plantin i abandonin les barraques ja que la majoria d'elles viuen parcialment gràcies al finançament d'aquests dies. Ara bé, el que tinc clar és que la ressaca de desenes de persones que ens hi hem deixat la pell durant deu dies és massa dura com per no començar a treballar definitivament amb una contraproposta de model de Fires fet entre tots i totes, des de la base, que vagi guanyant terreny any rere any, que aposti per la descentralització, el treball de les entitats i el suport dels qui tenen el poder. No parlo d'utopies. Parlo de participació directa, associonanisme i ajuda mútua. Sincerament, crec que avui toca dir allò de: ja n'hi ha prou de ser cornuts i pagar el beure.

Escòcia: una nació camí cap a la independència

2010-10-21T18:39:00.002+01:00

Article de David Martí i Lluc Salellas, politòlegs.

“They’ll might take our lives but they’ll never take our freedom” és una de les frases més cèlebres de la pel·lícula Braveheart (1995) en la qual Mel Gibson interpreta William Wallace, un dels líders escocesos en les batalles contra els anglesos durant el segle XIII. La bonica i més que probable fictícia arenga sobre la llibertat dels pobles de Wallace així com el film en sí són, segurament amb el so de les gaites, els prats verds i les faldilles de quadres, dues de les imatges més citades a casa nostra quan es fa referència a Escòcia. Tot i això, més enllà d’aquesta idea romàntica d’un poble que ha conservat el seu esperit rural i propi des dels segles dels segles, si parlem d’Escòcia cal enumerar molts altres elements que l’han convertit en una nació complexa, moderna, madura i apassionant per estudiar que en els darrers anys ha adquirit un protagonisme especial dins el context de les nacions sense estat d’Europa.

Abans d’entrar en detall en alguns dels punts més interessants de la realitat política d’Escòcia com ara la identitat nacional, el seu concepte de nació o el seu present i futur polític, però, deixeu-nos posar-vos en context. De fet, no serem nosaltres qui descobrirem que sovint són els petits detalls els que et fan entendre millor la realitat d’un altre país. Un exemple: a principis de maig va tenir lloc el primer ‘Catalan Day’ a Edimburg, la capital d’Escòcia. La jornada, que tenia com a principals objectius oferir una mostra de cultura catalana i reivindicar l’existència de les nacions catalana i escocesa en el marc de l’Europa dels pobles, va congregar desenes de persones al centre de la ciutat. Entre elles, molts eren el escocesos que, curiosos, es van aturar en observar la senyera, el ball de bastons o un peculiar partit de futbol entre una selecció dels Països Catalans i un combinat internacional de residents a Escòcia. I és que a part de la imatge de turisme gens sostenible a Magaluf, Benidorm o Salou que molts tenim d’ells com a residents al Regne Unit, els escocesos i les escoceses mostren sovint una especial mentalitat oberta sobre qualsevol cultura, país o llengua encara que aquests manquin d’oficialitat.

Les raons per les quals això succeeix haurien de ser discutides en algun altre article ja que en aquest no hi ha suficientment espai. Tanmateix, n’hi ha una que ha estat apuntada repetidament per teòrics, polítics i analistes que caldria esmentar: les similituds existents entre la nació escocesa i la catalana. De fet, aspectes com el nacionalisme cívic i les estratègies polítiques de pacte amb els governs centrals han estades posades constantment sobre la taula per explicar la situació política en ambdós llocs. A més a més, sovint, les dues nacions s’han estudiat amb detall l’una a l’altra per aprendre dels processos polítics engegats a cada país i així adaptar-los a la realitat pròpia. Un exemple és com, a l’actualitat i després de la victòria de l’Scottish National Party (SNP) en les eleccions de 2007, les notícies que provenen d’Escòcia són seguides amb especial atenció en els Països Catalans. Això és especialment així després que el partit que governa (SNP) hagi expressat en els darrers temps el desig de convocar un referèndum per assolir més quotes d’autogovern i, si és possible, la independència.

Thatcher i el pas cap a l’autonomisme

Tot i aquest moment històric que Escòcia sembla viure, el camí d’aquesta nació densament poblada en zones properes a Glasgow i a Edimburg i quasi deserta en la part situada més al Nord no ha estat sempre igual. Així, des de la lliure unió amb Anglaterra el 1707 per crear la Gran Bretanya i fins a l’actual conjuntura, Escòcia ha passat per èpoques glorioses com ara l’efervescència econòmica i cultural del segle XVIII (Enlightment) i per èpoques d’alta conflictivitat i declivi social com van ser els períodes de després de la II Guerra Mundial i, especialment, el del govern de Margaret Thatcher.

De fet, la figura de Margaret Thatcher és clau per entendre l’Escòcia del segle XXI. I és que les polítiques econòmiques britàniques als anys 80 van generar un especial rebuig a la societat escocesa en comparació amb Anglaterra. Va ser precisament en aquella època que per tal que no es pogués tornar a repetir una situació semblant una majoria social escocesa va fer el pas cap a reclamar que els assumptes polítics escocesos fossin decidits de nou a Edimburg. Aquesta premissa política, que havia estat sempre defensada per l’Scottish National Party i per una part del laborisme escocès, va esdevenir realitat quan el 1997 el Parlament Britànic va aprovar tornar part del poder legislatiu al Parlament Escocès. D’aquesta manera, Escòcia sumava a la llista del dret civil, església i educació (conservats al 1707), un nou marc propi d’actuació i feia un pas important en el procés d’autogovern. Ara, més de 10 anys després de la inauguració del nou edifici del Parlament escocès (construït pel català Enric Miralles) i quasi 15 després de la devolució de poder, creiem interessants respondre preguntes com ara: com perceben els escocesos Escòcia? Se senten únicament escocesos? Creuen que la independència és el nou procés a engegar?

La Unió amb Anglaterra de 1707 permeté als escocesos de mantenir certs aspectes de la seva pròpia organització cultural, social i política que han estat determinants per a la construcció i manteniment de la identitat nacional escocesa. El fet de tractar-se d’una unió entre iguals implica que l’essència d’Escòcia com a nació s’ha mantingut durant tots els anys d’ençà de la unió dels parlaments de Westminster i Edimburg. Els escocesos tendeixen a fer una separació molt clara entre la seva nació, Escòcia, i l’estat al qual pertanyen, el Regne Unit. La nació és entesa com una comunitat de persones que comparteixen un seguit de característiques culturals i de valors que els fan diferents d’altres comunitats, començant pels seus veïns anglesos del sud. Pràcticament ningú qüestiona la realitat nacional escocesa, començant pels elements culturals, passant pel seu accent distintiu, i acabant per l’oficialitat de les seleccions nacionals escoceses en esports de masses com el futbol o el rugbi. El Regne Unit, d’altra banda, és percebut com un ens merament polític, que té a veure amb qüestions de ciutadania i de passaports, però rarament algú considera que el Regne Unit sigui una nació.

Aquesta clara separació entre estat i nació permetria, a priori, la possibilitat que existís un elevat percentatge d’escocesos amb identitat dual, és a dir, que els escocesos es sentissin tant escocesos com britànics. Per mesurar les identitats nacionals sovint s’utilitza la coneguda com Pregunta Moreno, que mesura una escala amb cinc posicions on és pregunta si hom se sent únicament escocès, més escocès que britànic, tant escocès com britànic, més britànic que escocès, o bé únicament britànic. Dades recents mostren com la majoria de la població s’identifica a bastament com escocesa. Gairebé el 75% d’escocesos es declaren únicament escocesos o més escocesos que britànics al ser qüestionats sobre la seva identitat nacional. Fins a un 40% dels escocesos es declara únicament escocès.

Aquest percentatge s’ha gairebé duplicat des de l’inici del procés de Devolution a finals dels anys 90. El que implica aquest fet és que la realitat nacional escocesa ha pres una inequívoca força política durant els darrers vint anys, que ha dut a Escòcia la restauració del Parlament d’Edimburg i també un partit obertament independentista al govern després de les darreres eleccions. La majoria d’escocesos s’identifiquen principalment com a escocesos, i cada vegada més segueixen aquesta tendència. Ara bé, fins a quin punt això pot anar més enllà d’un sentiment merament identitari en base a uns valors i una cultura comuna o bé pot tenir connotacions polítiques en la relació entre Escòcia i Anglaterra és quelcom que intentarem desgranar tot seguit.

Deu anys després de la implantació de l’autonomia política, les dades mostren que la majoria d’escocesos aposten per l’actual sistema descentralitzat. Tanmateix, al voltant d’un 30% de la població dóna suport a la independència d’Escòcia respecte del Regne Unit. No cal entrar a valorar si aquesta xifra representa molts, pocs o suficients escocesos que donen suport a la secessió, però el que sí que cal emfatitzar és que es tracta d’un percentatge de població realment significatiu, i amb tota probabilitat és Escòcia la nació sense estat on trobarem un percentatge de suport a la independència més elevat en la política comparada. En certa manera, és aquest suport a la independència el que explica la victòria de l’SNP a les darreres eleccions escoceses ja que molts votants de l’SNP es defineixen com independentistes. Tanmateix, no es pot afirmar que la relació entre donar suport a la independència i votar l’SNP sigui una relació directa. Primer, perquè hi ha molts votants de l’SNP que defensen un sistema d’autonomia política, amb molts més poders per al Parlament d’Edimburg que l’actual sistema, però mantenint l’estructura actual al cap i a la fi. Segon, trobem que hi ha un important gruix de votants que no vota l’SNP, però vol la independència, i que majoritàriament voten pel Partit Laborista.

Això ens diu que el moviment independentista escocès és transversal, i tot i que l’SNP sí que aposta decididament per la independència, hi ha un gruix molt important de la població que vol més autonomia política. Amb l’objectiu d’articular aquest sentiment el govern escocès del Primer Ministre Alex Salmond es va presentar a les eleccions amb l’eslògan de convocar un referèndum a finals de la present legislatura sobre la independència d’Escòcia. L’SNP, el partit de Salmond, no té majoria suficient al Parlament d’Edimburg per tirar endavant la llei de referèndum, i necessita el suport del Partit Laborista. La tàctica per aconseguir aquest suport és presentar una versió suavitzada de la pregunta on es demanaria, bàsicament, l’opinió dels escocesos sobre el futur constitucional d’Escòcia: a grans trets, si volen mantenir la situació d’autonomia política actual, si volen ampliar significativament l’autogovern escocès, o bé, finalment, si opten per la independència. No està clar, encara, si el Parlament aprovarà la celebració del referèndum, però es faci o no es faci, el que queda clar és que la voluntat de consultar el poble escocès sobre el seu futur polític està damunt la taula i serà un dels temes estrella de la campanya electoral de les eleccions escoceses de l’any vinent.

Tot comptat i debatut, només ens resta analitzar breument el canvi de govern a Westiminster produït arran de les darreres eleccions britàniques del passat 6 de maig. El canvi de govern a Londres, amb una coalició entre Conservadors i Liberal-Demòcrates, és molt important en clau escocesa. Fins el 2007, les relacions entre els governs de Londres i Edimburg quedaven a casa, perquè ambdós estaven governats pel Partit Laborista. La victòria de l’SNP a Escòcia canvià això el 2007, però tot i això uns certs mecanismes de col·laboració s’han mantingut. Tanmateix, la victòria dels Conservadors a Londres pot fer que aquests mecanismes es trenquin, degut a la tradicional animadversió dels escocesos envers els Conservadors des dels temps de Thatcher i al fet que els Conservadors anglesos no veuen amb massa bons ulls el procés de Devolution. Si la corda es tensa entre Londres i Edimburg, pot molt ben ser que el suport per la independència augmenti, alhora que l’escenari electoral escocès de cara a les eleccions per l’any vinent es preveu apassionant. Serà una pugna entre SNP i Laboristes, doncs els Conservadors tenen un paper menor a Escòcia i els Liberal-Demòcrates, que tradicionalment treien bons resultats al país, podrien veure com els escocesos els donen l’esquena després d’haver posat al Conservador David Cameron com a Primer Ministre del Regne Unit. Així doncs, hi ha perspectives de canvi a l’escenari polític escocès, i és evident que des d’un context similar com el nostre hem d’estar a l’aguait per veure què hi ocorre.

Diàleg, pau i resolució política.

2010-10-18T16:32:00.007+01:00

M'aixeco el diumenge amb la sorpresa agradable que, després de mesos i mesos de boicot persistent, un mitjà de comunicació espanyol publica una entrevista a Arnaldo Otegi, principal dirigent de l'esquerra abertzale que, recordem-ho, resta empresonat no per cap acció armada, sinó per intentar constituir una direcció d'un moviment polític. Qualifico l'entrevista com a agradable notícia perquè tots sabem que en el moment actual (treva d'ETA, eleccions municipals en poc més de mig any, constitució d'un moviment unitari que aglutina tot l'independentisme basc,...), l'opinió del que, amb quasi tota probabilitat, seria la cara visible de l'independentismes basc si se'l deixés estar al carrer pren més força que mai. Lluny queda, doncs, allò que el mateix diari que publica l'entrevista deia fa uns anys: Arnaldo Otegi no representa res, s'ha quedat sol, la direcció l'ha venut,... I me n'alegro perquè, personalment, Otegi sempre m'ha semblat un líder polític sòlid, potent, bon orador i intel·ligent.

Feta la introducció, crec que és evident que aquells que destinessin part de l'estona de les escopinyes, de pair l'arrós familiar, o del futbol de mitja tarda a llegir el que Otegi ens desvetllava hauran vist que l'esquerra abertzale ha fet una aposta clara pel diàleg i per la pau a Euskal Herria que no té marxa enrere. Alguns diran que per què hauríem de confiar en el moviment independentista basc si en altres ocasions han retornat a la lluita armada. I jo respondria que, d'una banda, les condicions objectives del moment (situació interna d'ETA, creació d'un moviment polític unit que vol liderar la lluita política, el context internacional, etc.) així m'ho fan pensar. De l'altra, respondria que el govern espanyol també ha fet marxa enrere en anteriors processos de negociació i, com han dit els mediadors internacionals, no ha dut a terme allò amb què s'havia compromès. I tanmateix, alguns hi volem continuar creient en alguns aspectes.

I és que estem davant d'un procés on caldrà posar-hi molta confiança, serenor i saber fer. I el que veig (especialment fins ahir) és que aquests fets només els està posant, de moment, l'esquerra abertzale. Així, em preocupa no veure cap símptoma de mínima voluntat del govern espanyol per iniciar un procés on el primer estadi és evident que és i ha de ser el diàleg. Amb els problemes econòmics i polítics que ja té l'executiu espanyol, aquest sembla no voler prioritzar el diàleg amb un actor polític (l'esquerra abertzale) amb qui hauria de voler assentar unes bases per la negociació política. És per això, que puc dir que el goven espanyol s'equivoca. I s'equivoca perquè sense diàleg, sense intercanvi d'arguments i punts d'acord amb una bona part de la població basca no es podrà arribar mai a la pau a Euskal Herria. Una pau que ha d'implicar, com bé diu Otegi i com és lògic, el final definitiu de qualsevol tipus d'acció armada per part d'ETA, però també, crec jo, el final de les detencions sense fonament, les tortures i els judicis polítics als quals encara avui es veuen sotmesos ciutadans civils bascos i basques. Si s'aconsegueix arribar a aquest clima de pau i diàleg, tinc la sensació que tardarem ben poc a veure arribar una resolució política que segurament no satisfarà ningú però que permetrà que l'arrel violenta del conflicte històric que fa temps que afecta la nació basca desaparegui per sempre. Llavors, sense violència, serà el moment per dir allò de: "que guanyi el millor".

Espero que l'entrevista publicada ahir a El País sigui un primer pas d'un sector que, fins ara, no havia fet cap moviment per acostar posicions amb l'independentismes basc i que s'havia mantingut en l'estratègia de la criminalització i de la negació del diàleg. Tanmateix, ja ho sentirem a dir.

200 directes

2010-10-13T17:05:00.004+01:00

dedicat a les hores d'alegria i feina passades a l'Hospitalet de Llobregat,....

Visito les xarxes socials i veig que un dels companys de redacció de la Directa, i talent natural del món periodístic català dedica una entrada al seu bloc sobre els 200 números del setmanari La Directa. Els dos fa temps que formem part del projecte i m'entra un estrany impuls que em diu que jo també hauria de dedicar, encara que fossin poques, unes paraules a La Directa.

L'impuls suposo que ve de veure en La Directa un projecte fet amb amor, amb molt d'esforç amb moltes ganes, hores, diners i seny dels que vam decidir formar part d'un projecte periodístic que intenta trencar amb el món del periodisme establert, viciat i totalment impermeable a les demandes de part de catalans i catalanes. És curiós com no conec cap periodista sortit de la meva promoció que no sigui crític amb la feina i la manera de fer de les grans marques periodístiques. La Directa té moltíssims errors i us prometo que els continuarem reproduint un bon temps. Som precaris que no insconscients fins i tot amb això. Accepto, per tant, totes les crítiques que els pocs lectors d'aquest bloc em faríeu si converséssim sobre el tema.

Tanmateix, demano i, si em permeteu el luxe, exigeixo que entre tots i totes siguem capaços de reflexionar què significa un projecte que, com pocs, ha aconseguit aglutinar al seu voltant molts periodistes i projectes dels moviments socials. Com poques vegades, hem estat capaços de mantenir un setmanari que informa d'allò que altres silencien. Un periòdic que explica la realitat des d'un punt de vista massa vegades menystingut. Un projecte que creix, que critica i que transmet. Un cúmul d'articles que fan pensar. Un projecte, en definitiva, dels que fan falta, com aquells que no lluiten un dia, sinó els que donen la vida per la lluita.

És així, com quedant-nos infinitat de reptes (el marc de Països Catalans, la rigorositat en moltes peces, la projecció, les noves tecnologies,...), La Directa segueix oferint quelcom innovador i diferent a casa nostra. És per això que caldria que tots i totes ens hi subsrcibíssim i donéssim suport a La Directa. Sense contemplacions, i posant la Directa, avui és un dia especialment feliç en la vida d'un jove periodista que mai donarà per mort un ofici que lluny de la maquinària empresarial és capaç d'esdevenir quelcom trencador i transformador. Per molts anys Directa.

43 anys

2010-10-09T12:21:00.003+01:00

Continues present. Sense heroïsmes, sense mites, simplement recordant la teva feina, la teva ànima revolucionària.

dopatge "extra"

2010-10-02T11:50:00.005+01:00

Sóc dels que penso que el ciclisme és l'esport més apassionant dels que es fan i es desfan. De fet, les tardes de juliol veient una etapa de muntanya o, fins i tot, una contrarellotge amb comentaris de baix nivell per televisió espanyola són, sens dubte, un dels moments més refrescants i renovadors de l'estiu. Sé que sou molts i moltes aquelles que penseu que és un esport avorrit, sense elements de diversió i bastant previsible. Tanmateix, també som molts aquells que no volem que se'ns estorbi gota quan les primeres rampes del Tourmalet o les infinities curves de l'Alp d'Hues apareixen a la pantalla És allà, quan esperes que algú de l'Euskaltel ataqui o que els primers de la general vagin perdent la capacitat de xupar la roda del líder i es quedin poc a poc apartats de la cursa, que sents tota l'adrenalina i l'espectacle de desenes d'homes deixant-se la pell i la salut sobre un velocípede de dues rodes.

M'imagino que són aquestes sensacions, doncs, les que fan que cada vegada que apareix un nou cas de dopatge, els aficionats a aquest esport notem com se'ns clava una petita espina al cor. Jo, que vaig fer-me gran amb els espectacles del navarrés Indurain, veig doncs, com periòdicament es descobreixen nous casos de dopatge en el meu esport preferit. Tot i això, com en tots els aspectes de la vida, sóc del parer que cal analizar els esdeveniments i explicar-los amb perspectiva:

És cert que el dopatge s'hauria d'acabar; no és un aspecte positiu pel món de l'esport, és allò que en diem 'fer trampes' i, en el fons, acaba perjudicant la salut dels mateixos esportistes. Fins aquí, tots d'acord. Ara bé, si partim de la base que tots els esportistes professionals prenen un alt nivell de substàncies químiques per mantenir els seus cossos en estats de forma poc naturals, el dopatge "extra" és un simple efecte més d'aquesta lògica perversa de l'esport de primer nivell. Fent un paral·lelisme senzill, no veure lògic el dopatge és com no entendre que en un país com el nostre, on la cultura del vi i de l'alcohol està fortament arrelada, hi ha d'haver per lògica, no sé si quàntica o pura, persones que agafin pets com uns pedal i que, fins i tot esdevinguin alcohòliques.

En aquest sentit, entenc que s'ha de seguir lluitant contra el dopatge "extra" que transtorna periòdicament el món de l'esport en general i el del ciclisme en particular. Hauríem d'aconseguir que aquestes pràctiques desapareguessin d'un àmbit, l'esport, que, sens dubte, és el que atrau més persones al món. Tot i això, crec que hem de ser conscients que mentre la socitetat (promotors, direccions, empreses publicitàries, espectadors,...) exigeixi que l'esport d'alt nivell sigui pràcticament inhumà, amb etapes llarguíssimes i ports gegantins on la bici no s'aguanta dreta, en el cas del ciclisme, el dopatge "extra" seguirà existint Així com, mentre l'alcohol sigui part de la nostra cultura, hi haurà borratxeres i mentre hi hagi capitalisme hi haurà pobres, crec que hem d'acceptar que el dopatge "extra" persistirà mentre no canviem les expectatives que tot tenim amb l'esport del primer nivell.

Suposo, doncs, que, jo el primer, hauré de començar a pensar formes alternatives de concebre les tardes de juliol si el que vull és que el món de l'esport es netegi, es reformi i torni als seus orígens; que ja se sap que qui els perd, acaba perdent la identitat.

Una de napolitana siusplau,...

2010-09-27T09:38:00.005+01:00

Ho reconec: m'he aixecat conveçut que avui escriuria sobre el tractament mediàtic de les eleccions a Veneçuela. De com, Hugo Chávez sembla que perdi sempre el suport popular tot i continuar guanyant eleccions rere eleccions. De com, aquells països que no segueixen les línies marcades pels grans estats capitalistes són etiquetats com antidemocràtics, voregen el feixisme, i el seu poble els odia molt més del que succeix en qualsevol altre país del món...

Tanmateix, a mig matí, quan començava a posar els dits sobre el teclat per iniciar l'aventura d'escriure, una notícia ha sobrevingut, m'ha sorprès i m'ha estaquirotejat mentre Sanjosex seguia sonant de fons. L'he llegida, sense pressa. M'he mirat la fotografia. Sense voler-ho (fa un dia bonic i la música acompanya) m'he anat indignant i he començat a pensar sobre quina ciutat és la que ens acull. Involuntàriament (quantes coincidències, no?), he girat el cap i he vist el preciós i connotat quadre d'Il quarto statto penjat a la paret i, automàticament, he pensat en Novecento. Ha sigut un petit instant que m'ha traslladat a la Itàlia repetidament retratada del segle passat. Ja m'imagino la notícia: Il capo de la securitate de girona...

Patètic. Ja m'imagino les altes instàncies municipals rient, fent la pilota i complint amb el deure d'assistir a l'enllaç del comandant en cap de l'exèrcit municipal amb una dona de qui la majoria ni tan sols es deu haver pres la molèstia d'aprendre's el nom. I el bisbe? I el metge? I el farmacèutic? no hi van fer cap? home,...això no pot ser,.... que fins i tots els vailets joves de l'exèrcit municipal li van fer aixecar les espases en el seu honor,...

Per cert? per què no van convidar la resta del poble, els plebeus, a rendir-los honors a fora de l'Ajuntament? No creieu que hagués quedat més autèntic, més potent i més bonic? Tots junts, gent de tots colors, ovacionant-los i pregant-los seguretat en aquest món perillós i plegat de mala gent enviada pel diable des de les calderes d'en Pere Botero.

Avui ens quedarà a tots molt clar que en Chávez ha fracassat, que la vaga general és un perill immens pel país, que el Barça és inmillorable, que ningú s'escolta els passos endavant que s'estan fent des de l'esquerra abertzale,... ara bé, hi haurà tan sols un grup de persones que es dediquin a investigar com s'ha finançat aquest espectacle més propi de principis de segle XX, que del moment actual? Hi haurà algú que procuri pensar en una Girona diferent, apartada dels tics caciquistes i que, aposti per ser capdavantera en impulsar un model de ciutat democràtic i socialment just?

Fins que no arribi aquest moment suposo que com a ciutadà d'aquesta ciutat em toca dir: l'enhorabona senyor Paluzié, estic molt conent i com ja sap, a les seves ordres,...

dissertejant,...

2010-09-24T09:00:00.006+01:00

així comença el resultat de tres mesos de feina,...si algú té ganes de llegir més, que em faci arribar un missatge i li faré arribar l'article sencer per compartir amb ella o ell el poc coneixement que tinc...

‘La Patum’ is one of the oldest and most important celebrations in Catalonia. This popular festival, which has been labelled a world heritage event by UNESCO, is celebrated in a small town each year in Corpus Christi. However, in 2010, La Patum was not only a cultural festival, but also a political event. Thus, most people gathering under the city hall’s balcony where local and national politicians were sitting, chanted political slogans. They chanted slogans in support of independence for Catalonia and they accused some politicians of being botiflers (traitors). That night, the Catalan television channel broadcasted a documentary exploring Catalan secession as an opportunity to improve life’s quality among Catalans. That program, called Adéu Espanya (Good Bye Spain), was the first one in Spanish history where political analysts openly talked in a public television channel about the future of Catalonia as an independent state. The program’s broadcast had one of the highest audience ratings for the Catalan television channel in the last few months. Actually, this fact has been recently used to demonstrate that nowadays Catalans have secession on their political agenda.

Similarly ,the Basque Country[1] seems to be fated to live with the Constitutional issue in its day-to-day politics (Keating, M. and Wilson, A. 2009: 556). For instance, in June 2010, the left-wing separatist movement announced their intention to create a new and unitary political organization to fight for the independence of the Basque Country. According to its leaders, this new political entity will become the platform from where the Basque left-wing secessionist movement would also reject any violent action commited by ETA, the Basque armed group, for the first time. Moreover, one week later, the PNV, the moderate Basque nationalist political party, put forward its new political proposal arguing for the amendment of the Basque Autonnomous Statute in order to achieve further devolution to the Basque Country.

Theoretical discourse on this issue argues that plurinational democracies are those states which contain two or more internal nations that are constanly looking for their political accommodation within constitutional rules such as Spain or the United Kingdom (Requejo, F. 2010: 151). Some believe that devolution processes that plurinational states initiated some years ago have watered down secessionist movements in stateless nations (Guibernau, M. 2010: 31). They argue that those processes have accommodated national minorities within state dynamics. Similarly, they say that these political changes have involved regional elites in the state’s political and economical structure. However, there is also a general agreement among Western scholars that Catalans and Basques have an open attitude to the meaning of self-determination (Keating, M and Bray, Z. 2006: 353). In fact, in my point of view, it would be worth knowing whether this open attitude towards concepts such as self-determination or stateless nations has led to an increasing support for the secession of Catalonia and the Basque Country. By focusing on the Spanish case, I wish to draw attention to why Catalans and Basques are not fully satisfied and they still claim for further decentralization processes (Requejo, F. 2000; Keating, M. 2000 quoted in Guibernau, M. 2006: 62), even for independence, although their institutions have a high degree of self-government. Furthermore, could we say that state and central policies have shaped peripherical national movements in both territories? Are the political elites of these nationalist movements really changing their discourse in order to consider self-determination as the only solution? (...)

[1] In this text, I will refer to the Basque Country and to Catalonia as the current Autonomous Communities although these terms can be also applied to refer to broader territories that sometimes are also included within ‘national territories’ for both nationalist movements.

A l'Escala n'és mal port,...

2010-09-20T12:53:00.005+01:00

Josep Pla ens descobria en el seu llibre 'Viatge a la Catalunya Vella' una cançó tradicional, de mar, en la qual com explica ell "hi desfilen gairebé tots els pobles del litoral,del nord dels Països Catalans (a excepció dels que pertanyen a l'Estat francès des del Tractat dels Pirineus) definits amb una visió sintètica que no respon sovint a la caracterització actual d'aquests pobles, però que probablement, en el moment d'ésser escrits, era exacta o molt aproximada".

Un record de la cultura popular i un text històric que em va agradar conèixer. Dedicat a tots els meus amics i amigues que durant la seva vida han viscut i/o viuen de cara al mar.

.

A Vilanova són boters,

a Sitges hi ha molts gitanos
a Castelldefels són grocs
i a Barcelona són dames

Al Besós són passacolls;
Badalona, pany de tàpies;
a Montgat són calciners,
venen la calç a fornades.

A Alella són cargolers,
que els cargons no hi treuen banya
A Masnou són palangrers
que amb ponent van a palangre

A Premià són gafarrons
A Vilassar pengen ases
A Mataró hi ha caps de bou
de les senyores bizarres.

A Caldes ne són nauxers
i a Arenys s'emporten la palma
A Canet són figaters,
a Sant Pol són gent de manta,
A Calella són cadells
i a Pineda males cares

A Malgrat són carboners,
venen el carbó a la platja
A Blanes són flassaders
paguen el dot amb flassades
A Lloret són caganers
que se c...a la platja
A Tossa són bastinals
que donen bastina als frares

A Blanes són ses galanes,
a Lloret són gitanets;
a Tossa, la bona mossa
a Sant Feliu, ganzonets
Palafrugell, peix fregit,
jurioles a la brasa
A Begur són bacanars
que coralen a la brama.

A l'Estartit és humit
de les llargues garbinades
A l'Escala n'és mal port
pel vent de la tramuntana
A Empúries hi ha un convent
que n volen donar aigua

A Sant Pere Pescador
treuen els fems de les cases,
Castelló, vila major;
tots són jutges i notaris
A Roses, són gent del rei
que tiren bombes i bales

A Cadaqués, tabaquers,
contrabandistes i lladres
A la Selva són bisarocs
que salen bisos a carques
A Llançà són fumadells;
tenen les cases fumades
A Colera i a Portbou,
la cançó n'és acabada,...

sacsejades necessàries!

2010-09-17T11:50:00.006+01:00

Si reculo en el temps i penso quins són els moments en els que tinc la sensació d'haver après més, em vénen ràpidament dues imatges al cap. Una primera, treballant en grup dins de projectes col·lectius. Les hores de reunions, de preparació d'activitats al cau, de manifestacions i de comunicats amb el sindicat i les assemblees d'estudiants, d'arreglar espais amb els companys i les companyes de pis i l'Assemblea de Joves de Girona, en són alguns exemples. Una segona, igualment important, quan a través de petites i grans sacsejades que m'ha portat la vida, he vist que plantejaments que tenia fins aquell moment ja no em servien més. Potser no estava errat, però necessitava noves visions i noves formes de fer per seguir el camí que creia voler construir. I per aconseguir això, una sacsejada, un terrabastall que em trenqués els esquemes, han estat sempre necessaris.

M'imagino que us estareu preguntant per què escric tot aquest paràgraf pseudofilosòfic de nivell tan baix, no?. El cert és que porto tot el matí pensant en un post sobre la necessitat de cridar a la vaga general i no sabia com enfocar-lo. Tenia la possibilitat de fer un text-pamflet (més que necessari, però que altres companys i companyes el fan millor) on explicar les característiques de la reforma laboral, el desmentallment del ja feble Estat del Benestar espanyol, com aquells que han creat la crisi (banquers i grans poders) no l'han ni tan sols notada mentre d'altres estem precaritzats sembla que de forma permanent o, com un govern anomenat d'esquerres practica polítiques que des de la teoria de la ciència política serien a la dreta de qualsevol eix. Havia pensat també en descriure casos particulars (imaginaris o no) perquè es visualitzés com la crisi i les retallades de drets socials i laborals enunciades pel govern espanyol afecten i afectaran la majoria dels que formem les classes populars d'aquest país.

Tanmateix, tot i aquest seguit d'idees, llavors m'he parat a pensar el per què jo he decidit fer vaga el proper 29 de setembre. I, enmig de tot aquest reguitzell d'arguments ideològics exposats en el paràgraf anterior, he reflexionat que, a part de fer vaga per denunciar la situació actual, i reivindicar un model de societat que no estigui basat en un sistema econòmic injust com el capitalisme, crec que la vaga s'ha de fer per sacsejar-nos. Alguns en dirien treure'ns la son de les orelles.

Crec que hi ha una àmplia majoria a la societat catalana que s'oposa frontalment a les polítiques actuals del govern espanyol. D'això, i sense tenir enquestes a la mà, no en tinc cap dubte. Potser el que cal és que ens sacsegem, que aprofitem la vaga i obrim els ulls. Perquè si realment volem construir una societat justa, sense desigualtats i netament democràtica, no guanyarem ni perderem el 29 de setembre. Si ho fem bé, la lluita de debó començarà a partir d'aquell dia. Llavors, un cop sacsejats, havent après certes lliçons, i amb el despertador arran d'orella, haurem de ser capaços de bastir les alternatives.

petites victòries

2010-09-15T09:44:00.004+01:00

Dissabte va ser 11 de setembre. A Girona, els partits institucionals havien fracassat a l'hora de convocar una manifestació amb un lema poc ambiciós i la majoria de la gent havia secundat la pancarta que deixava ben clar que l'únic camí és i serà la independència. Alguns pensareu que quan parlo de victòries, em refereixo al fet que aquells que portem anys fent feina de carrer, per una vegada, hem aconseguit mostrar-nos com l'opció seriosa a la qual la gent s'ha volgut adherir.

La realitat, però, és que sense desmerèixer aquest fet important, avui vull fer referència a la victòria de veure'ns a nosaltres mateixos, els que fa anys que no deixem passar ni un sol fet per alçar-nos i clamar per un país lliure i per la justícia social, capaços de gestionar i organitzar ratllant la perfecció la Diada Nacional d'aquest 2010 a Girona. I és que, aquesta no era una Diada senzilla. Havia passat un curs polític mogut pel que fa a l'independentisme, a Girona, els partits i sindicats institucionals buscaven rentar la seva imatge abans de les eleccions convocant a la mateixa hora que la manifestació independentista històrica, i, com si no n'hi hagués prou, com a organitzadors de la Diada independentista, nosaltres ens havíem marcat uns objectius molt exigents a tall organizatiu.

Dissabte a la nit, mentre recollíem la Plaça Catalunya, sentíem i escoltàvem les opinions de la gent encara allà reunida. La valoració era bastant equànime: la Diada 2010 havia estat una gran jornada de l'independentisme gironí. Poques coses havien anat malament. I nosaltres, com a organitzadors, ens havíem demostrat, segurament sense fer-ho explícit, una cosa molt important: que érem i som capaços de gestionar grans esdeveniments, debats polítics, parlaments, manifestacions, dinars i concerts sense cremar-nos com a persones ni com a militants. Aquesta és una lliçó molt important per aquells que volem transformar el nostre entorn. Sens dubte, vam demostrar que treballar en equip i col·lectivament no només és possible, sinó que és molt més eficient i funcional que els personalismes i lideratges assumits per les organitzacions tradicionals. Alguns en dirien la força del poble, d'altres, una petita victòria de l'avui que ens guia en el camí del demà.

Diumenge estava fós, però desprenia alegria. Era un cos exhaust, però mantenia el somriure. Poques coses podia pensar, però tenia la sensació de ser un home nou. Diumenge era l'endemà d'una petita victòria.

De la comoditat i perserverància

2010-06-13T13:03:00.004+01:00

diumenge al matí i faig una xapa!

Tornat a la ciutat dels orígens, passejo pels carrers en busca d'aire fresc i a vegades entaulo converses amb gent que feia temps que no veia, parlava, escoltava,...En una d’aquestes ocasions, fa menys d’una setmana, vaig topar amb una antiga líder política de la ciutat, d’altra banda molt coneguda meva, i amb el director d’un mitjà de comunicació de la mateixa població. De la trobada fortuïta en va sortir un debat sobre un tema força recurrent en les converses intergeneracionals i del que no puc evitar dir-ne tres o quatre coses: la joventut d’ara vs la joventut d’abans o, com molts els agrada plantejar, la comoditat vs la perseverància.

Estareu d’acord amb mi que no són poques les vegades que, si sou joves, us heu hagut de sentir allò de: és que el jovent d’avui en dia no s’esforça, ho vol tot fet i cuinat, no lluita per res, on anirem a parar? i moltes altres expressions d’aquest tipus. Segons ells, pels grans, els experimentats de 40 anys cap amunt, els i les joves hem deixat estar tot un seguit de valors com ara : l’esforç, el treball o la motivació i hem abraçat la comoditat, l’hedonisme i el plaer sense ser conscients del que significa la vida. Com a contraposició de nosaltres, aquest jovent desganat i comodot, existeixen ells, aquells que van lluitar contra la Transició (segons sembla, tots van córrer davant els grisos), aquells que van aixecar un país de les ruïnes o aquells que sortint de la misèria del camp han construït una societat del segle XXI. Per resumir, una generació treballadora, eficaç, perseverant, valenta i conscient a la qual li hem d’estar agraint permanent el que tenim avui en dia.

Una radiografia particular aquesta que s’ha instaurat com a vox populi, no creieu? Mentre el jovent som uns bales perdudes, la gent gran són una generació que voreja la perfecció. No seré jo qui no critiqui algunes actituds de certes persones que formen part de la joventut i que demostren ben poca maduresa i pensament crític. Ara bé, això no em duu a compartir aquesta mena de discurs hegemònic que tenim avui en dia. I és que, sent breu per no fer un text massa pesat, hi ha com a mínim tres aspectes que cal tenir en compte:

En primer lloc, la majoria dels que tenen el discurs de: "els joves no us espavileu," són persones que van tenir la sort de comptar amb milers d’oportunitats laborals, d’habitatge, socials, familiars gràcies al context en el qual van viure la seva adolescència i posterior joventut: la caiguda d’un règim feixista i l’arribada d’una democràcia formal amb un Estat de dret pseudo-social que volia engrandir l’administració pública, la universitat, el món de les finances i de les empreses,... A diferència de llavors, quan tothom arribava amb relativa facilitat (depenent és clar, de la classe social) a professor d’universitat, director de banc, tècnic de qualsevol àrea municipal,... ara, fins i tot aquells que més perseverants són i que no tenen la paraula comoditat en el seu diccionari topen amb una paret quan surten al mercat laboral. Un mur on paraules com temporalitat i precarietat no estan escrites durant els primers mesos de feina scom un petit pas obligatori abans de l'Ítaca sinó que esdevenen lloses que duren tota la carrera laboral.

En segon lloc, el discurs, els mitjans de comunicació i les ments d’aquells que ocupen càrrecs polítics ha patit una severa tergiversació. D’aquelles idees (poques vegades aplicades) obertes, progressistes, de canvi radical encapçalat per un jovent que trobava sorra a sota els carrers, que omplien espais periodístics, hem passat no només a centrar-nos en conceptes com seguretat i privacitat, sinó que també procurem barrar totes les portes a les noves idees, a les reivindicacions dels joves. I tot, per poder mantenir un status quo on les normes les continuïin posant les bases que van consolidar la generació de qualificatiu “quasi perfecte”. Ara ja no està bé protestar al carrer, alçar una pancarta o buscar noves experiències culturals fora dels cànons establerts. Ara, toca fer i seguir el que ja ens ve dictat.

Finalment, i això no és collitat pròpia ja que sempre ho hem comentat amb un company, és curiós que d’una generació tan idíl·lica en puguin uns fills tan desastres, no? Si les mares i els pares van ser tant especials, rebels, trencadors, constructius i treballadors, com pot ser que els fills i les filles siguin tant pèssims, desganats i mimats? Potser algú té una resposta consistent, però, des del meu punt de vista, ni la generació anterior a la nostra va fer una gesta tant espectacular a nivell personal, més aviat al contrari, ni nosaltres, l'actual jovent dels Països Catalans som una espècie de virus que conté tots els mals possibles.

i et diuen....benvingut!!!!

2010-05-26T20:55:00.003+01:00

Els comiats sempre tenen un cert regust amarg. Suposo que és això el que els dóna el punt de màgia que tantes vegades ha estat comentat. Però, què passa amb els retorns? amb aquells "Benvingut" dels que et coneixen?. Aquests, poques vegades són narrats en aquesta ciberesfera per on uns quants il·luminats ens agrada experessar-nos. Que quedi clar abans de seguir, que dubto que hi hagi cap retorn igual, ni tan sols similar. Crec que cada persona viu el seu procés intern i revolucionari que evoluciona de mil i una formes diferents. No és menys cert que parlar de retorn quan en prou feina fa 24 hores que l'avió ha aterrat és una fita agosarada que frega la fal·làcia. Pot ser que el que escrigui avui sigui mentida demà, que el que pensi ara quedi en una una simple percepció esbiaixada o que, fins i tot, no hagi ni tan sols tornat amb tots els ets i uts que aquest mot incopora. Tanmateix, deixeu-me escriure una mica més.

Tornes. Ningú pensa ja que te'n vas de nou. Així doncs, i sense que ningú en sigui conscient, t'incorpores com pots en una rutina que fa temps que vas abandonar. Les incerteses del futur et rodegen. Quan t'agobies procures pensar en la bellesa del que has deixat enrere, però les ganes d'esbrinar i transformar en la mesura que puguis el futur t'avancen per l'esquerra. Rediscuteixes estratègies, rumoreges, beus una canyeta acompanyat dels que et volen i intentes explicar el que et passa pel cap. Tanmateix, sense voler-ho, encara no ets al rovell de l'ou. Suposo que necessites aquella petita farra, el cafetó que deriva en una conversa apassionant, la manifestació que et fa sentir a les venes que la revolució és possible, el somriure còmplice dels que et són propers, el deixar de fer preguntes sobre el passat i començar a fer plantejaments de futur. En definitiva, el voler-te sentir integrat en una ciutat on la massa continua adormida, el riu porta poca aigua i les carpes s'assequen quan fa calor.

Sóc conscient que, malauradament, el context on he tornat no evolucionarà en un tres i no res en allò somniat. Demà no hi haurà una catàrsi col·lectiva ni els problemes estaran resolts. La crisi seguirà al carrer, els Estats faran de les seves, i les oprimides seguiran patint. Tanmateix, espero poder integrar-me en breu en aquesta rutina que, entre tots, aconseguirem transformar en vida.

bentornat i alegre a casa!

Els capvespres s'acaben

2010-05-21T11:17:00.004+01:00

Sec sol en una racó d'aquella sala que ens ha acollit molts dijous. L'amiga és al lavabo. Esperem que els amics vagin fent cap en aquell petit pub de gigs on el professor i els seus amics ens ofereixen un acurat i somrient blues nord-americà. De sobte, a pocs dies de deixar la ciutat dels capvespres, m'adono precisament d'això, que me'n vaig, que torno al niu d'on vaig sortir ara fa unes cinc estacions. No puc dissimular la primera llàgrima. En vindran més, però la primera sempre és com una petita batacada emocional que et fa baixar dels núvols, tal com si et despertessis de la somnolència dins d'un avió després d'una forta turbulència.

Seria pretensiós i xulesc creure'm capaç de fer una sintesí d'aquests darrers mesos. Ara bé, és evident que hi ha certes coses que em sabria greu no escriure abans de marxar. "Una persona que mai podrà gaudir plaer en un avió val més que ho deixi tot escrit abans de volar", penso. No em feu cas. Sé que la frase és buida de raó i plena de sense sentit però, alhora, volguem o no, ha ajudat a què em decidís a escriure aquest matí de maig quasi estiuenc.

No podria marxar, doncs, sense esmentar les passejades pels carrers històrics d'aquesta capital envoltada pel mar, afectada pel vent i mancada de Sol. A diferència d'altres ciutats, Edimburg basa la seva vida social i cultural en el centre, en els seus carrers empedrats, foscos i boirosos. Lluny d'apostar simplement per un Parc Temàtic Turístic, el barri vell de la capital escocesa és sinònm de vida. Tot i això, com bé diuen, l'escenari no és mai prou bo, si la gent que el composa no el fa encara millor. I, per sort, des que vaig arribar, la gent que m'ha acompanyat ha fet el trajecte més senzill, bonic i alegre. Sort immensa amb la torre de Babel del màster, amb la bona gent de les castelles i d'Euskal Herria, amb la unexpected 'colla catalana' on hem acollit amb il·lusió tots aquells que se'ns han apropat amb un somiure encantador per la intimitat de cadascun de nosaltres. A tots ells només els puc dir que:

"Gaudiu d'una ciutat que, a mi i segurament a tots, ens ha transformat i ens ha ajudat a ser millors. No us oblideu d'aquella muntanyeta que, com si fos quelcom sagrat, has de fer-hi cim cada dos per tres. Trepitgeu sovint els pubs més emblemàtics on tot és possible. Pareu-vos al carrer i escolteu els nois i les noies tocant la guitarra a Rose Street. Apreneu a dir 'ai', 'pal' i 'edimbra' en aquest atractiu accent i, sobretot, sentiu tota la llibertat que aquesta ciutat i aquest poble ens brinden.

I, quan pogueu, fixeu-vos en els capvespres.

(la cançó que més m'ha agradat durant aquest llarg viatge)

Jornada històrica

2010-04-26T23:07:00.004+01:00

Ahir, tot fent una cervesa vora la mitjanit, unes quantes persones reflexionàvem sobre la dificultat de ser conscients de la importància del dia que milers de gironins i gironines havíem viscut. Tot plegat era un estrany cúmul de sensacions. Avui, amb la serenitat del dia després barrejada amb la ràbia continguda davant del tractament que els grans mitjans i actors polítics de la societat catalana han donat a les consultes del dia 25 d'abril, m'he vist amb ganes de posar-me a escriure.

Ahir els carrers de Girona van viure una jornada històrica. En la meva curta vida no havia vist mai res semblant. Centenars de voluntaris, milers de votants: joves, grans, adults, persones migrades i autòctons que em prou feines han creuat la Tordera caminaven en una única direcció: participar de la consulta sobre la independència de la nació catalana. Prop de 17.000 persones, quasi el 22% de la població i el més important de tot, un allau de somriures i subjectes polítics prenien el carrer per fer un acte de presa de consciència, de proclama política, de dir: Les vostres regles ja no basten, per això nosaltres hem decidit prendre la paraula!

Alguns asseguren que el percentatge de participació és baix. Jo els diria que tant ells com jo sabem que la participació a Girona lluny de ser un fracàs ha estat un èxit tenint en compte el context establert. I és que serien aquests que tant silencien i critiquen les consultes capaços d'organitzar un esdeveniment semblant? Tindrien ells els mecanismes per fer política sense la maquinària dels poders fàctics? Podrien afirmar amb certesa que el 99% dels que participen en les seves comteses electorals ho fan amb la mateixa fermesa i voluntat que els centenars de milers de catalans i catalanes ho van fer ahir, el 28F i el 13D? S'atrevirien a deixar decidir al poble a través de referèndums que qüestionen l'status quo?

Ahir, dia 25 d'abril, tal i com han fet tantes altres viles i ciutats anteriorment, Girona va fer un pas endavant. No importa el silenci, les crítiques, el fer veure que aquí no passa res tal com es feia amb les reclamacions dels treballadors al segle XIX, de les comunitats negres, d'altres pobles oprimits o d'aquells treballadors i estudiants anomenats 'utòpics' als 60. Si volen estar d'esquenes a una realitat que ha emergit, tard o d'hora s'hi trobaran i llavors, per sort, ja serà massa tard per ells. Aquell dia, el de la primera petita victòria, el dret a l'autodeterminació i la democràcia real, recordarem el brindis que ahir a la nit vam fer plegats a la Casa de Cultura i serem conscients del que va significar el 25 d'abril de 2010. Gràcies a tots i a totes per fer el somni una mica més proper!

Catalan Day a Edinburgh

2010-04-10T10:16:00.002+01:00

mes info

D'aquí un mes!

2010-03-25T22:17:00.002Z

Doncs sí! D'aquí un mes, tots hauríem d'anar a posar la papereta dins de l'urna. Espero que ens hi trobem. Girona Decideix

nin, te'n vas per tornar...

2010-03-23T23:27:00.004Z

Hi ha amistats que saps que no es perdran. Començo categòric, però no per això dient cap mentida. I és que, cap dels dos ens podíem imaginar que quan ens trobàrem aquell vespre de setembre, les nostres vides en els següents mesos anirien tan lligades. Moltes vegades parlem de l'amor, de la passió, de l'enamorament, però a voltes incomprensiblement ens oblidem d'aquells que hi són dia a dia com a amics, com a persones que sense saber-ho ens protegeixen de tota mena d'adversitats . És d'ells de qui vull parlar avui, una de les primeres nits de primavera. I entre ells, especialment d'un nin que se'n va per tornar a la ciutat dels capvespres passades les festes majors.

Un noi eixerit, alt, valent i segur de si mateix. Un nin dels que envalentona tenir al costat. Una persona de les que saps que amb ella hi pots comptar i més quan tots dos sou lluny de la llar que us ha vist créixer. Les anècdotes em ballen pel cap. Les trobades a soles fent un tè arreglant el país o parlant de les noies que ens envolten, les festes boges en pisos coneguts, els soparets amb un vinet que ajuda a arreglar aquest món podrit que encadena pobles i persones, les passejades un diumenge qualsevol, les complicitats bastides hora rera hora...

Dimarts que ve ell se'n va de la ciutat que ens ha trobat, però això no canvia res. Ell tornarà, jo marxaré, però els nostres camins han topat per sempre. Nin, no t'oblidaré. Enmig de la mar o a terra ferma sempre hi haurà un lloc per nosaltres, per dos amics que s'han fet la vida, simplement, més vida!

(aquest és el meu petit regal)

perquè tu sempre dius que no és trista,...

Cada dia, 8 de març

2010-03-08T12:31:00.002Z

aquest any, lluny de casa! Cada dia, un 8 de març

de l'1/11 a l'1/03!

2010-03-01T11:56:00.004Z

Era un matí fosc. Per suposat, la festa de la nit anterior hi tenia a veure. Ell, mig poruc , mirava per la finestra i un ruixat inundava la ciutat dels capvespres. Era fosc, molt fosc. Va ser dinar de pasta, de migdiada llarga, de pel·lícula d'amor enmig de dances i de preparar una presentació per la classe que tenia pocs dies després. Se sentia estrany. Era la primera vegada que celebrava aquella festa anomenada Halloween i s'ho havia passat bé, molt bé.

Sense saber-ho, però, aquella havia sigut la darrera festa d'aquella tardor de terres forasteres. Un hivern sever havia decidit que no volia esperar més darrere les muntanyes i va fer acte de presència.

Així, el dia 1/11, un diumenge, va ensenyar la foscor, la fred i una temporada que només seria salvada per visites alegres i energètiques, un al·lot de barret, viatges a casa i a terres on tocava fer el barretinaire, uns estranys companys pujats a la torre de Babel i la companyia d'una mirada i un somriure amb qui gaudir de la multitud de matisos clars enmig de la foscor i la fred hivernal. Passaren els mesos i....

....un dia, l'1/03, el cel es va despertar blau, el Sol semblava que tingués ganes de brillar. Era aquell l'inici de la primavera? ell no ho sabia, però el temps li diria? ell, per això , així ho esperava i va decidir posar-se a ballar!

divendres d'alça manela

2010-02-23T11:40:00.004Z

Et despertes. A prop, hi tens la font que et cobreix de les inclemències d'aquella ciutat allunyada de casa teva. Passes per sota del raig d'aigua calenta i esmorzes una imitació del teu plat preferit. Passes el matí sol i a casa, fins que t'adones que fa un esplèndid dia assolellat, passeges i et trobes amb un company amb qui decideixes fer un àpat de senyor. Li deus. Musclos amb unes salses delicioses són amanits amb unes converses encara més apoteòsiques sobre les darreres setmanes i, en especial, la nit anterior. Una copa de vi i una cervesa us acompanyen. Us atreviu a fer un cafè poc treballat. Tornes a fer camí amb la calma de qui se sap puntual. Et retrobes amb tres companys i companyes més i enfileu el tren amb un somriure permanent. Durant el viatge fixes els ulls en el paisatge, sorprenentment sec, i en aquella mirada que tant t'agrada. Escoltes i participes aleatòriament a la conversa. No et preocupa res i et sents tranquil. Arribeu a l'Imperial, un pub autèntic de la capital demogràfica del país. Allà continueu la conversa en anglès, beveu cerveses de l'àrea i us llenceu a beure un shot de whisky. L'emoció és present a l'ambient. En Kevin fa riure. Entreu a la sala, us retrobeu amb coneguts i conegudes i us poseu a ballar. La música s'ho val. El concert és divertit, llàstima que el final no és l'esperat. No es pot tenir tot, penses. Llavors, sense deixar de somriure, sopeu, feu la copa i agafeu de nou el tren. Poc després, cansats, arribes a casa i t'adorms feliç.

25 anys sense Espriu

2010-02-21T12:57:00.003Z

Hi ha figures que fan massa per la cultura d'un poble com perquè dies com els d'avui no els hi fem petits homenatges. Tu marxares, les teves paraules i la bellesa de les mateixes, es quedaren. Sent on sóc, i veient el meu futur des d'una petita i desgastada finestra d'un carrer gèlid, no podia escollir cap altre poema teu, Salvador.

Assaig de càntic en el temple (S.Espriu)

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

més informació

La felicitat del experiodistes

2010-02-16T09:49:00.006Z

Fa uns dies rebia una sol·licitud a través de les xarxes socials. Un grup anomenat 'Salvar n periodista' em demanava que em fés fan seu. Escèptic a aquest tipus d'instàncies i, amb poques ganes de fer corporativisme de bandereta vaig declinar el convit. Uns dies després, però, un excompany de facultat m'enviava la invitació de nou i em donava quatre arguments per fer canviar la meva opinió. Dit i fet. Pocs segons després ja era un fan d'un grup del qual ni tan sols havia arribat a visitar la pàgina. Era com aquella darrera cervesa que fas perquè un amic et diu que té mes ganes de festa i tu, per no deixar-lo amb la mel als llavis, et quedes sense saber exactament perquè.

Una setmana després, però, i a través de la mateixa xarxa social, una notícia em sorprèn. La campanya 'salva un periodista' ha aconseguit milers de seguidors, té cert impacte en la premsa digital i, a més, resulta ser una estratègia perfectament organitzada pel company que m'havia convençut per fer-me'n fan. Investigo, ara sí, una mica més, i m'adono de l'extrema originalitat de la mateixa. De la crítica sarcàstica, profunda i punyent de la campanya. Dels colors, de les idees, en definitiva, de la qualitat de la mateixa.

Haig de confessar que, venint de qui ve la idea, res em sorprèn i menys l'èxit que ha tingut. Només puc animar la gent perquè passegi una estona pel web de la campanya, observeu els vídeos i la genialitat dels mateixos. Ara bé, company, si em permets només una crítica te la faig arribar tot seguit: sent d'on ets, hauria estat precís, ja saps com sóc, fer o, com a mínim traduir, tot el contingut en català,...entre d'altres coses perquè el periodisme en català, em penso, que està doblement tocat de mort.

a l'amic del cap dret

2010-02-14T12:39:00.004Z

Un dia em va ensenyar aquesta petita i bonica melodia! Ja feia temps que n'erem d'amics, des de llavors, pero, tinc un ritme per recordar-lo i desitjar-li que recuperi la veu. Company, ens falta molt per cridar, per lluitar, per vencer,... i fins aquell dia, el de la victoria, la teva veu sera especialment necessaria! Una melodia per no defallir i per somriure.

i sopes

2010-02-06T13:00:00.002Z

La panxa et fa rum-rum. Agafes amb precaució el ganivet i comences a tallar verduretes. Primer la ceba. Plores. Llavors, l'esbergínia. Evidentment no t'oblides del pebrot. A mig fer i mentre escoltes música del món, decideixes anar a l'habitació per veure que tot està a punt, al lloc on fa dies que tens pensat deixar-ho. Continues a la teva. Fins i tot, xiules. Tot seguit poses la paella al foc i esperes que l'oli faci aquella fressa per cridar-te l'atenció. És llavors quan sóna el timbre. Tot és a punt: els somriures, les moixaines, el sofregit, l'oloreta de cuina de casa i el petit detall que posa l'emoció sobre la taula. Uns petons, unes mans que acaricien i sopes,...

catalan day a belfast

2010-02-01T10:20:00.003Z

Amb moltes ganes de poder ser-hi present! Qui pugui, que vingui!

etapa oberta

2010-01-15T16:06:00.001Z

Fugides

2010-01-06T17:44:00.003Z

Marxes content, amb la sensació d'haver fet quasi tot el que tenies ganes de fer cap a un futur prou incert. Llavors decideixes que és hora de treure la pols a un cd que et serveix per deixar-te tranquil a base de xiscles i salts. Si les parets no existissin, els veïns se sorprendrien...

endreça

2010-01-05T11:07:00.003Z

Feia dies que no t'aixecaves tan aviat. Ha sonat el despertador, has sortit al carrer i has completat tot allò que t'havies exigit el dia anterior. Tornes a casa. Al carrer plou lleugerament, potser recordant que d'aquí a dos dies te'n vas cap a terres humides i boniques. Tens feina a fer davant de la computadora, però per una estranya sensació decideixes que és millor tancar-te a l'habitació, fer endreça i tornar a llegir tots aquells records que rescates anònimament una vegada a l'any. Ho fas.

Com era d'esperar, no pots evitar plors, moments de debilitat i de qüestionament de tot el que t'envolta. Reflexiones, penses i cerques sentit a tot allò que estàs fent. Al mateix temps, però, recuperes petites notes i paperots que et provoquen exactament el contrari: somriures, felicitat, energia, vitalitat. Una estranya dicotomia entra dins teu. Sense voler, acabes donant un minut a la tristesa i un a la felicitat. És que tots tenim dues cares? O potser és que senzillament la tristesa i la felicitat, l'esperança i el pessimisme, el somriure i el rostre seriós es retroalimenten i es necessiten? No ho saps ni pretens saber-ho. Prefereixes que la ignorància, en aquest cas, et deixi sentir el que aquell plec de papers, fotos i cançons et provoquin.

Això sí, t'agrada saber que el dia d'endreça i de records et continua provocant un allau de sentiments, llàgrimes, somriures i ganyotes. El proper? Al 2011.

la roca màgica

2009-12-30T17:22:00.002Z

Era una nit curiosa. Lluny de glaçar, veure estrelles i tremolar de fred, ens vam trobar a la roca acompanyats d'un vent calent, núvols, i jaqueteta curta. Havia estat el retrobament amb aquell indret que tantes històries ha acollit després de mesos d'imaginar-me'l. La nit no va tenir res més d'especial que la retroballa interna amb la roca màgica. La vaig gaudir per tots els costats. Vaig seure amb ella, la vaig palpar i fins i tot, tots junts vam cantar en el seu nom a les estrelles. Rodejats per begudes de la terra, els personatges contemplaven la bonica estampa de muntanyes, vegetacions i valls que marquen una manera de ser molt determinada dins la geografia catalana. La roca màgica no és només un indret des d'on gaudir de la natura i de la forma de ser dels teus companys i companyes, és també un espai des d'on comprendre la idosincràcia gironina. Amb ella, podem entendre orgulls, sentits de l'humor i somriures que són i seran només i per sempre nostres.

un esperit reconstituent

2009-12-28T14:42:00.004Z

T'aixeques del sofà. Hi has dormit, hi has fet el cafè i fins i tot has discutit sobre tot el món que ens envolta. Has gaudit amb els que t'acompanyen per aquestes dates i et decideixes a anar cap el punt de reunió del poble. El dia ha estat positiu tot i tenir alguna que altra mala noticia. És llavors, només arribar al local social, quan tot canvia. Et trobes amb ells i elles, el jovent del poble que s'esmera en fer activitats per la gent sense cap altra satisfacció que el simple fet de conviure plegats en aquest projecte. Rius, beus els teus cubes lliures, fas bromes, els escoltes i frueixes d'aquell esperit reconstituent. A la sala sembla que les preocupacions han fugit fa un bon temps. Ells i elles viuen un present que, tot i que potser té parts fictícies, és sens dubte revitalitzant. Oblides preocupacions i et llences a passar unes hores desprecocupat. Balles com quan tenies 15 anys. Et retrobes amb gent que veus poques vegades però que sempre et guarden un somriure i una broma sense retreure't el teu silenci estranger. És llavors quan t'adones que ser de poble és sens dubte especial, fructífer i preciós. Sens dubte, tothom té els seus problemes, però la simplicitat fa que, a vegades, tot sigui més senzill i agradable. Per ells i elles van aquestes paraules.

i un dels moments més impressionants que he viscut aquest 2009. Jo sóc un d'aquests de la massa,....quina suada,...

i surts a passejar

2009-12-24T17:44:00.002Z

Fa dies que vas amunt i avall. El cap i el cor et bullen per moltes coses. Trobes a faltar alguns somriures. Mentrestant els carrers s'engalanen amb l'excusa del consum i el Nadal. Sense voler-ho, penses en els que ja no hi són, amb els que et van regalar la infància, però intentes no fer-t'hi mal. És un pensament agradable, sens dubte! Tot seguit, amb un cert cansament acumulat decideixes sortir als carrers de la teva ciutat per fer encàrrecs i respirar l'ambient de poble que, a vegades, trobes a faltar allà a les gèlides terres.

Surts de casa i ja perceps que aquell dia no pot ser indiferent per ningú. Passejo, sol, tranquil, sense cap més pressa que la que jo m'imposo. Com si les circumstàncies busquessin regalar-te estones, comences a trobar gent sense parar. Amb tots ells hi dediques tres, quatre, deu minuts. Tens converses que alguns definirien com a tòpiques, però en totes hi trobes aquell punt d'interessant i graciós. T'agrada poder gaudir d'un dia així. Et retrobes amb velles i belles amistats i t'expliques les anècdotes més estúpides o recordes alguns moments compartits. El dia passa i arriba al vespre. El que ve a partir d'ara ja ningú ho pot saber exactament, però en tot cas tens un bon regust de boca d'haver pogut gaudir de vida de carrer, poble o dit d'una altra manera: de qualitat de vida!

i una cançó increïble

polite

2009-12-23T16:40:00.002Z

Ezin ahaztu oroitzapenak, ezin galdu itxaropena

el caganer

2009-12-18T12:54:00.001Z

i la pluja va dir prou

2009-12-15T11:39:00.003Z

Era un dimecres qualsevol. Ell sortia de la universitat per anar al bar de trobada. Es va demanar la cervesa de rigor i va començar a xerrar pels descosits com a voltes fa. De sobte, va arribar el seu amic amb una nouvinguda. L'escena va esdevenir sense cap sobresalt ni novetat. Van apurar la nit i cadascú va fer camí a casa seu. Eren dies de fred i pluja, però ja s'hi havien acostumat. De fet, això poc importava en aquells carrers humits i foscos.

Els dies van passar ràpidament. Un recollia les caixes, l'altre romania treballant davant de l'ordinador i ella s'adaptava al nou ambient. Van venir estones de cafès en pubs de la plaça de l'herba, tès al centre social del bosc i convivències en els habitatges dels coneguts i conegudes. Començaven els somriures, les mirades i les bones estones.

Era dissabte. Ell va anar a veure un partit de l'esport nacional i tot seguit es va decidir a seguir la marxa en una festa de disfresses. La nit va passar sense pressa, però animada. Els galls començaven a cantar quan es van decidir a començar les danses i a partir de llavors sense que ells en fossin conscients tot va canviar. Es van moure sense parar hores i hores. Van ballar tot el que la música i el cos els oferia. Tot i saber que tot té el seu final, no volien que aquella nit de riures i passos s'acabés. Tanmateix, quan el sol sortia, van passejar tranquil·lament i es van dir un tendre fins aviat.

Passaren poques llunes abans que el sol sortís enmig d'aquells dies de pluja. Sense buscar res. Sense ser-ne conscients, la ciutat va prendre una llum diferent. Els instants, els camins i els cafès van agafar un color ple de vida i així van viure aquells dies. A vegades, el temps, la llum i les estones no es poden controlar ni preveure. Els ritmes flueixen i les persones es deixen anar. La ciutat es va transformar en felicitat i en energia. Tot es va capgirar. en somriures. Quina sort, es comentava.

El futur només el podrà dictar el present de cada dia. Tot i això, fins aquell moment, els ulls seguiran brillant mentre vegin aquells carrers, la seva llum i aquella figura.

13D

2009-12-15T11:26:00.002Z

Diumenge a la nit vaig començar a escriure una petita crònica sobre la jornada del 13D. Havia estat voltant per diversos pobles de les comarques nord-orientals del país i el cert és que estava captivat per tot el que havia passat aquell dia. L'ambient, la il·lusió, les ganes, la passió, la consciència, el saber-nos amb raó i futur, el guanyarem. Finalment, però, vaig preferir deixar passar les hores per intentar ser una mica més reflexiu.

Posteriorment han vingut les declaracions ridícules de quatre que es creuen amb la veu de representar milers de catalans i catalanes tot i sabent que nosaltres hem demostrat amb els anys que ens representem molt millor sense ells. Prefereixo no parlar de Tenes, Mores i Bertrans perquè simplement no són més que agents mediàtics que no han sàpigut conduir la projecció pública necessària d'un moviment social que ha erigit amb força en els darrers mesos.

En canvi, considero molt més interessant recordar la feina i l'esforç de milers de persones que tot i la fred, l'edat, la precarietat de mitjans,... van sortir al carrer per fer un petit acte de desobediència i de reafirmació com a poble. És evident que la participació podria haver estat més abundant, però cal reconèixer que moure tot plegat en tant poc temps és una feina no gens senzilla. Crec que, el més important remarcar és com en aquests mesos, la consulta ha estat capaç de fer tornar gent a treballar en el marc de l'autodeterminació i de la solidaritat.

No podem posar data per la independència perquè ens queden moltes coses a aconseguir amb ella i molta lluita per desenvolupar, però sens dubte, diumenge va ser una demostració de força que, com sempre, ha estat més valorada pels mitjans més enllà de l'Estat que no pas pels media espanyols o catalans! Ara, com sempre, ens queda continuar amb les consultes, aconseguir estructurar el moviment de la forma menys burocratitzada possible, no deixar perder la flama i caminar cap els objectius que ens marquem en el marc de la independencia i el socialisme dels països catalans! Segur que abans que decideixi tancar aquest espai, podré tornar a escriure, llavors sí, de forma plenament lliure!

salut

(una mica d'arenga sempre escalfa el cos)

que tinguem sort

2009-12-08T10:29:00.002Z

records, projectes, sentiments,...

nacio cultural?

2009-12-04T18:03:00.002Z

perdoneu les faltes...

Avui sentia el senyor Gregorio Peces Barba dient que Catalunya es una nacio cultural. Perdoneu que rigui, pero una persona amb una mica de coneixement del tema sap que el terme nacio cultural no te cap mena de sentit ni referent teoric. Si em poses a discutir-ho, segurament faria un post tant avorrit que ningu se'l miraria. Aixi que, ja que just avui llegia una descripcio del terme nacio feta per Pierre Vilar al diari Egin fa uns anys, he decidit compartir-la perque crec que s'adiu molt mes al que son els Paisos Catalans o qualsevol altre nacio del mon.

"Una nacio no es un objecte acabat, una figura estereotipada, una imatge definitiva. Tanmateix, no es tampoc un no-ser, una realitat per crear. Jo la compararia amb un bloc de marbre sene el qual l'obra de l'autor no existiria. Pero l'obra, en la seva perfeccio, en la seva bellesa definitiva, no seria res sense el treball de l'escultor, que es, en aquesta comparacio, el poble".

“Buèno, me’n vai”

2009-11-29T13:20:00.004Z

Fa temps ell va decidir deixar d'actualitzar el seu bloc, per aixo es un plaer poder oferir un article del que, sens dubte, es un molt bon periodista i un gran amic. Crec que la data es prou encertada!

“Esto se defiende a tiros”. Amb les seves limitacions, l’Estat espanyol és una democràcia ben peculiar. Els debats polítics que dia rere dia acaparen l’opinió pública de la premsa de Madrid són si fa no fa els mateixos que porten cuejant des de la guerra de Cuba. El convenciment d’una part de l’espanyolisme més ranci que hi ha coses que s’han de defensar a trets, no només ha permès conservar la dreta més carpetovetònica del temps en què l’Espartero manava bombardejar Barcelona, sinó que a costa de molta sang ha forçat els pobles que volien mantenir la seva identitat a romandre contra natura dins d’aquest Estat frustrat que és l’espanyol.

“Atado y bien atado”. D’ençà la Transició fins aquí, el millor garant d’això ha estat la Constitució del 78. Redactada en un moment de poca serenor i a correcuita, fruit d’un forçat consens entre els hereus del franquisme i l’oposició democràtica, el text constitucional ha estat reconsagrat molt més enllà de la seva funció de marc de drets i deures dels ciutadans, fins a esdevenir una cotilla per a moltes de les solucions imaginatives que sorgeixen per resoldre el nyap espanyol. Com es pot entendre sinó que un tribunal pugui fer naufragar un Estatut (molt malaurat, però Estatut al capdavall) aprovat pel Parlament i pel poble de Catalunya en referèndum, i més tard depurat però aprovat també al Congrés dels Diputats? La perspectiva al•lucinava el primer ministre gal•lès que deia que “a la Gran Bretanya no hi ha cap tribunal constitucional que pugui tombar una decisió d’un parlament democràtic” (entre d’altres coses perquè, malgrat ser els pares de la democràcia moderna, no tenen Constitució... i tampoc no sembla que els hi vagi tan malament).

Grolleries. Diu el primer ministre escocès, molt convençut, que “si Escòcia vota la independència, Anglaterra la respectarà”. Imaginem la reacció espanyola si per nimietats ja amenacen amb treure els tancs. Coses que en un altre lloc semblarien estrafolàries, aquí són ben normals. Com ara el gran encert per part de Madrid de nomenar a un exfalangista com a advocat de l’Estat per estudiar la consulta popular d’Arenys de Munt.

La pregunta. Ja veurem la resposta que donarà Madrid a la primera onada de consultes populars que se celebraran el proper 13 de desembre per tot el país. Un total de 620.000 persones, entre els quals destaquem els flamants habitants d’Ivars i Vallverd, podrem respondre amb un vot una de les preguntes més prohibides de la història contemporània espanyola.

Decidim. Ara bé, en la consulta que es farà a Ivars el dia 13, així com en les que es faran arreu del Principat, el que hi ha en joc no és ja la independència sinó la salut democràtica del nostre país. ¿Considerem que som suficientment intel•ligents com per poder decidir el nostre futur? Si no ens sentim identificats en l’Estat on vivim, ¿ens creiem prou madurs per a emancipar-nos? El 13-D es consultarà sobre la independència, però en l’actual context de crisi, que tants drames personals està causant, ¿també voldríem poder decidir el model de bancs que volem pel nostre país? ¿Qui sap si una banca pública? ¿Volem que es legisli per assegurar el pagament d’uns preus justos al productor agrícola, que veu com entre l’hort i el supermercat el preu de l’enciam es multiplica per cinc?

Regeneració democràtica. En una democràcia representativa, les decisions es confien als polítics. Tanmateix, quan alguna cosa falla en la corretja de transmissió entre poble i representants electes, sorgeix la famosa desafecció, pel tedi que causa per a molts l’actual generació de polítics, incapaços d’escoltar allò que el poble els reclama. Consultes populars com la del 13-D poden ser la panacea per a aquests mals, les senyals per recordar als nostres representants electes els temes que considerem prioritaris per al nostre benestar com a societat.

Els farsants. Per això recolzar un referèndum per la independència no és ser independentista, és ser demòcrata. De la mateixa manera que ho seria preguntar a la població pel model de sanitat i d’educació que prefereix. I és en aquest tipus de referèndums en què els demòcrates de veritat es distingeixen clarament dels farsants. Resulta paranoic definir-se com a demòcrata i rebutjar la celebració d’una consulta popular. Penso en l’alcalde de Lleida que, oblidant que una de les opcions de la consulta és el “No”, ha tombat la possibilitat d’un referèndum a la capital del Segrià amb un “jo no sóc independentista!”. Ja se sap que només pots donar el vist-i-plau a una consulta popular quan saps que tens les de guanyar.

A viatjar s’ha dit. I les consultes també poden ser útils per a aquells que clamen sempre per l’espanyolitat dels catalans. Un “no” massiu a la independència els hauria de deixar contents. I llavors podrien dir-nos, als catalanistes destructors de l’Espanya eterna, que viatgem, que el nacionalisme es cura viatjant. I els faríem cas, i descobriríem la realitat multicultural del món, i el dret dels pobles a ser lliures per decidir el seu futur, sense imposicions de nacionalismes assimilacionistes i totalitaris. Com ara l’espanyol.

J.M Coll Ardanuy!

Volem en Youb Saudi a casa, ja

2009-11-27T19:01:00.003Z

En Youb és una de les 21 persones detingudes per formar part del famós Escamot Dixan. Va sortir en llibertat sense cap càrrec, però mesos després va ser detingut per una suposada petició d'extradició a Algèria, on va ser extradit pel govern després de passar 3 anys i mig en presons de l'Estat espanyol. A Algèria va ser absolt de qualsevol càrrec i alliberat. Des d'aleshores, ja fa gairebé 3 anys, intenta aconseguir un visat per tornar a casa seva, a Girona, on viu la seva família. El govern de l'Estat espanyol, el mateix que el va detenir, empresonar i extradir injustament, ara li nega el visat per poder refer la seva vida a casa.

En Youb Saoudi va entrar a l’Estat espanyol com a refugiat polític i va obtenir el permís de residència i treball l’any 1999. Vivia a Salt amb la seva família, on feia de paleta. El 23 de gener de 2003 va ser detingut en el marc de l'Operació Estany, com a membre d’una suposada cèl·lula terrorista –l’Escamot Dixan- que Aznar va utilitzar per intentar justificar la intervenció espanyola contra el poble de l’Iraq. Enmig de les mobilitzacions contra la guerra, en Youb –com la resta de detinguts- va ser alliberat. El mes de juny de 2003 el cas es va sobreseure i, així, es va tancar la investigació contra ell, descartant qualsevol responsabilitat penal. El cas mai no s’ha reobert per en Youb ni hi ha cap referència a ell en la sentència de l’Escamot Dixan. De fet, el Govern espanyol va ser condemnat a indemnitzar-lo per aquests mesos de presó preventiva.
No obstant això, el setembre del 2003 en Youb Saoudi va ser detingut altre cop, al·legant una extradició demanada per les autoritats algerianes, que mai no havia aparegut mentre en Youb havia estat imputat en l’Operació Estany. L’Audiència Nacional va accedir a l'extradició amb la condició que se celebrés un nou judici a Algèria. Després de la inadmissió dels recursos respectius al Tribunal Constitucional i al Tribunal Europeu de Drets Humans, el Govern espanyol va decidir l’extradíció d’en Youb, que es va executar finalment el desembre del 2006, després d’haver passat més de 3 anys en presons espanyoles.

Mobilitzacions diverses, les mocions d’una desena d’ajuntaments de les comarques gironines –de Girona, Figueres o Salt, entre elles- i, fins i tot, la resolució de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya, mostren l’oposició de la societat civil catalana a l'extradició d’en Youb -tant perquè posava la seva vida en perill, com perquè es podia veure la intempestiva petició d’extradició com una maniobra del Govern d’Aznar per introduir més confusió en relació amb l’Operació Estany.

Finalment, el dia 24 de febrer de 2007, en Youb va ser absolt a Algèria, en un tràmit que reconeixia que no hi havia cap causa contra ell i que obligava l’Estat algerià a assumir els costos del judici. Immediatament en Youb va iniciar al consolat de l’Estat espanyol a Oran els tràmits per aconseguir el visat que li permetés tornar a casa, a Girona. Sempre havia tingut els papers en regla a l’Estat espanyol fins que li van caducar a la presó el maig de 2004. Malgrat això, i a una campanya que va comptar amb múltiples adhesions i la intervenció de diversos parlamentaris catalans a Madrid, el Consolat va denegar-li el visat, al·legant la necessitat que presentés un Certificat d'antecedents penals algerià. En Youb va presentar el certificat el gener de 2009 –després del calvari burocràtic que va suposar obtenir-lo- però el Consolat Espanyol a Oran va tornar a denegar-li el visat.

L’últim intent l’ha realitzat la Nadjouia, l’esposa d’en Youb, a través d'una sol·licitud de reagrupament familiar, tramitada amb el suport jurídic de Cáritas i amb l’aval del regidor de Serveis Socials dea l’Ajuntament de Girona, Joan Olóriz, a la Subdelegació del Govern a Girona. El subdelegat Francesc Francisco Busquets –que, per cert, s’havia compromès que els imputats de l’Operació Estany als quals caduqués el permís de residència pel fet d’estar en presó preventiva, podrien renovar-lo sense problemes- ha denegat, també, el reagrupament.
La situació d’en Youb és, doncs, tan kafkiana com injusta: és a Algèria –lluny de la seva família- i sense papers, per unes causes judicials de les quals ha estat declarat innocent.

Per tot això, les persones i organitzacions sotasignants exigim al Govern de l’Estat Espanyol -i en particular al seu subdelegat a Girona, Francesc Francisco Busquets:

Que en Youb pugui tornar legalment a casa seva, a Girona, de forma immediata.
Que es depurin les responsabilitats polítiques per la situació que en Youb i la seva família estan patint.

VOLEM EN YOUB A CASA JA!!!

Adhesions: campanya.youb@gmail.com

bloc: http://campanyayoub.blogspot.com/

als 34!

2009-11-25T21:41:00.005Z

la ràbia creix. T'acabes d'aixecar, has anat a fer feina i quan tornes, amb aquell plat d'arrós sobre la taula, t'adones que ells i elles ja són a la garjola. Gent responsable, que lluita per un món millor. Gent que pateixen les armes de l'estat omnipotent, les conseqüències d'allò que alguns entenen com la biopolítica, d'allò que sempre hem conegut com la raó de la força. És llavors quan, centenars de quilòmetres lluny de casa, però proper a un seguit de gent que ho pateixen de primera mà, decideixes que la teva arma és i serà la solidaritat. Agafes el mòbil i envies uns missatges. Serviran de poc, potser, però la conjuntura del moment et permet poc més. Una altra cosa és la rutina. Ja al llit i després d'haver gaudit d'una tranquil·la vetllada i una conversa al mig del carrer on el vent no té pausa i la companyia és grata, arribes al llit i et fas fort pensant que et queden molts dies per seguir la lluita, per caminar de la mà d'aquells que farem un país i un món lliure. Seran petits gestos, imperceptibles en el dia a dia, el que ens permetran que els nostres fills, nebots, i amics i amigues visquin en un context transformat i just. Fins aquell dia, seguirem caminant, somrient i, sobretot, bastint l'alternativa necessària!

http://www.mundurat.net/gazteaklibre/todos-los-proyectos-todos-los-derechos/

visca la solidaritat internacionalista. Mentre hi hagi genta patint repressió, hi haurà resistència!

aprendre

2009-11-23T09:59:00.002Z

combatim al patriarcat

2009-11-20T16:25:00.005Z

Des de Cardeneu, Adona't fa una excel.lent campanya. No us la perdeu. Sortim al carrer aquest 25 de Novembre.

El 17 de desembre de 1999 l’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 25 de novembre com el Dia Internacional contra la Violència de Gènere (Resolució 54/134). El dia escollit vol ser un homenatge a les tres germanes Mirabal, activistes polítiques de la República Dominicana, que van ser assassinades brutalment el 25 de novembre de 1960 sota les ordres del dictador Rafael Trujillo.

Des d’aDONA’t no volem commemorar el 25N seguint el model dels actes hipòcrites que realitzen la majoria d’institucions oficials i d’aquí sorgeix el perquè de la propaganda que hem editat i tot el conjunt d’actes que hem realitzat. Cada any intentem incidir en una vessant de la problemàtica de la violència de gènere i, aquest any, hem volgut fer referència a la publicitat que regeix els nostres temps, en forma d’inputs constants que ens bombardegen en el nostre dia a dia. A través dels mitjans de comunicació, aquesta té una repercussió importantíssima en el públic, tant a nivell conscient com inconscient, per aquest motiu des d’aDONA’t hem fet dues propostes en aquest sentit: (+)

Esmorzant plegats

2009-11-16T22:13:00.002Z

Dedicat a totes aquelles persones amb qui comparteixes molt més del que la rutina ens fa veure

Cal aturar-nos. Asseguts en una cadira que trontolla, drets amb un gelat a la mà esquerra o estirats amb ulleres de sol i calçotets roses sobre el llit incòmode que t’acull un vespre. De fet, parlo de de moments en els quals l’entorn esdevé especialment intrascendent. Són els instants del retrobament, d’adonar-se que a vegades camines amb rumb, ferm, serè i que, tanmanteix, fas les coses de forma matossera, destralera i sense tenir en compte el mateix entorn que ara evadeixes.

Llavors, siguis qui siguis, sigui qui sigui, recordes. T’atures, aquest cop mentalment, i penses. No sents la sirena que estorba els vianants ni les torrades com salten al marbre brut del sopar d’ahir a la nit. Et sents a tu i a ell. A l’escola on te’l mires diferent, al carrer on et descoloca. Tot seguit, sense desprendre’t del món paral•lel però especialment cert que has creat, t’adones que és l’abraçada que et queda, l’eix que et permet moure, l’energia que et fa seguir actiu, el rostre que no vols veure trist, la importància de l’ésser. Prens consciència que decebre aquesta persona es converteix en una autèntica muntanya. Et repeteixes que no tornarà a passar més i així ho esperes. Necessites saber de la unió, notar-la en les teves venes. Sense pressa, continues observant amb els ulls tancats i prens consciència del que significa tot plegat.

... la llàgrima que t’ha caigut t’ha fet un pèl més fort...

t’aixeques o camines i parles amb veu alta. Saps que d’alguna manera ell ha compartit aquesta estona amb tu. Gràcies.

val més riure.....

2009-11-12T18:20:00.003Z

... i cardar-los tots al carrer. Colla de corruptes! Sort que algun dia guanyarem!

http://www.youtube.com/watch?v=eB1Pmz1UCWw&feature=fvsr

chomsky i palestina

2009-11-06T09:38:00.002Z

Chomsky: Palestine and the region in the Obama era: the emerging framework. from ICU Political Philosophy Society on Vimeo.

Dia 3

2009-11-04T22:59:00.002Z

Obre els ulls i s’adona que és allà on els tots els dies l’han rebut en les darreres setmanes, aquell llit còmode i tou que el fa descansar tant a gust. Ja fa temps que jeu sempre sol sota aquells llençols engroguits pel pas del temps i les bugades viscudes. Li agrada pensar el que aquelles peces de tela han viscut estirades sobre aquell matalàs. Però bé, això és una altra història. S’aixeca i es renta les dents com mai abans. Sap que l’espera un dia de paisatge, natura i tranquil•litat. Conduir sempre l’ha fet sentir lliure, tranquil i l’ha portat a aclarir el seu actiu cervell.

Així que tant bon punt ha deixat la pinta al calaix i la tovallola sobre el radiador, tanca la porta i baixa al garatge. Amb ell s’endú una petita bossa plena aliments que li serviran per fer petites parades en indrets que l’han acompanyat i que l’acompanyaran vagi on vagi. La ciutat, a aquella hora, bull com sempre d’efervescència motora: embussos, clàxons, crits i males cares. Ell, però, resta aliè a aquesta petita bogeria convertida en quotidianitat. Aconsegueix agafar aquella carretera d’antigues ferums i pudors de paper i enfila l’autovia que el duu a la bassa dels estius, allà on ha jugat a la botifarra, ha menjat un tàper de pasta i sobretot ha descansat. La muntanya de la roca mal posada segueix delimitant aquella petita plana de noms curiosos alhora que bonics. Es decideix a passejar i s’atura en un petita entrada que pot servir de guaita i recorda un preciós capvespre d’estiu; dels tocats per la vareta de ‘la sense pressa’. Mira la bassa on tot i no veure-s’hi reflectit, s’imagina endinsant-se fins al fons. Una petita esgarrifança li recorre el cos i es convenç que encara l’esperen altres paratges amb els quals gaudir de la solitud, del pensament, del bolígraf.

El dia es llarg i escoltant melodies que parlen de noies darrere el taulell, del mar i de les parelles exitoses i fracassades, arriba a aquell pic on un dia d’agost es va perdre i des d’on es veu la geografia dels seus somnis. Allà es decideix a treure el quadern. Escriu una frase per ell i es guarda altre cop el quadern en el sarró. Farà la mateixa acció a la resta d’espais que té apuntats per visitar: les parets sobre el ‘pantanu’, el monestir al capdamunt del mar, els camins a la vora d’una mena de meandres i qualsevol racó perdut enmig del bosc. Sense voler-ho recorda les paraules d’un antic activista que es deixà la vida prop d’allà. Cada parada té el seu particular gest. En alguna, el vi ajuda a passar la set, en altres, es decideix a fer alguna calada aquella herba que ningú en sap assegurar ni les bondats ni les maleses i fins i tot, al final, es posa a comptar i a mirar fulles i branquillons.

Es va fent fosc i la tornada se li resisteix. Aquella terra significa molt per ell i, sense voler-ho, se n’adona que només ha triat espais de calma i tranquil•litat. No ha buscat terra de sorolls i fresses, ha preferit la bellesa del silenci que l’ha vist créixer.

Nacionalisme castellà o nacionalisme espanyol?

2009-11-04T10:14:00.002Z

Ahir al vespre vaig publicar, conjuntament amb un company de Tàrrega, el meu primer post al bloc del màster de nacionalisme a la Universitat d'Edinburgh. Un text senzill, de preparació de cara al debat que tindrem demà a classe. Us deixo el link per si el voleu visitar.

Dia 2

2009-11-02T18:26:00.003Z

El matí s'ha llevat amb boira. Ell, però, recordant aquells temps del de les 7 i 25, es dirigeix a l'estació de trens per agafar un 'Catalunya Exprés' que el portarà a la capital. Guarda uns records molt especials dels seus anys en aquella ciutat, entre d'altres, les estones viscudes amb amics i amigues amb qui, a poc a poc ha anat perdent relació a causa de la tan temuda distància. Puja al tren i sense més incovenients que el preu del bitllet, arriba a l'estació del centre d'aquella bonica, encisadora alhora que estressant i lluitadora ciutat mediterrània.

Passeja per aquells carrers plens de multituds. Mai li havien causat una sensació agradable les manades de gent, però aquest matí tot pren un color i una olor diferent. No li importa xocar amb les espatlles dels demés ni tampoc veure les cares de son i de mala llet que la gent intenta dissimular rere ulleres, pintures o altres martingales. Ell, sense pressa, passeja pels carrers antics que l'havien acollit a totes les hores quan era més jove. El sol s'ha decidit a sortir i el passeig es fa més que agradable mentre pensa en les parades que ha decidit fer aquell matí de primavera. La suma de diari, cafè i terrassa és sens dubte la primera estació.

Un cop dotat d'aquest petit plaer mediterrani del segle XX, es dirigeix cap al barri que encara allotja bona part dels seus excompanys d'entremeliadures i activitats crítiques. Sense haver avisat passa pel centre social que fa anys que s'ha consolidat en aquell barri antigament pescador i posteriorment obrer. Sense que l'estranyi ni gota, es troba amb bona part dels seus antics companys que fa temps que condueixen amb èxit aquell projecte. Asseguts en el sofà, xerren de la bonica sorpresa que és aquella visita i es posen una mica al dia de tots els projectes que tenen al cap. Ell es deixa anar explicant la voluntat, aquesta vegada sí, d'anar-se'n a viure al camp un temps, sol o acompanyat, i buscar noves formes de guanyar-se la vida. La trobada s'allarga unes quantes hores a base d'acudits, tè, pastís, humus i fotografies que recorden altres temps.

El més important del dia ja està fet. Encara que té temps de fer altres coses i enllestir altres trobades abans de tornar amb aquell tren que fuig de clar i arriba de fosc, pensa en aquella masovera que gasta cada dia un aliment diferent i s'hi veu, en certa manera, reflectit. Ja han passat 24 hores més, però el fruit d'aquell dia, sens dubte, ha estat vitamínic i profitós. Ara li queda arribar a la ciutat i visitar aquell espai de diumenge, aquell espai de trobada i tapes on ha passat tants hiverns i tantes prèvies de trivial.

Dia 1

2009-11-01T13:58:00.003Z

sempre he pensat que estaria molt bé saber que tens uns dies, el dret a dir fins ara!

S'aixeca com cada matí en aquell pis on la llum entra amb força. Avui li toca visita al metge. Fa temps que no es troba bé, que ha de prendre remeis comercials i naturals, que viu sense forces, que deambula pels carrers de la ciutat de la boira. El cap li segueix maquinant amb energia, però el seu cos sembla que hagi dit prou. Arriba a l'hospital i, com és habitual, li toca una estona de tensa espera. Finalment, el doctor el rep al seu petit despatx d'aquell edifici vell que marca el límit de la ciutat. A fora, plou. Les notícies, com era d'esperar, són tristes: li queda una setmana, set dies. El metge l'intenta consolar, però ell, amb un plor intens, cerca algú proper, algú a qui poder abraçar. La seva manera de fer les coses ha fet que amagués a tothom la cita i ara es troba sol, corrent pels passadissos d'aquell edifici malfet, gran i depriment.

De sobte, troba la sortida de l'edifici. Com si cerqués que tothom el mirés es queda sorprès quan veu que els paraigües serveixen a la gent per continuar fent la mateixa vida, com si res hagués passat. Certament, res ha passat. Li queden set dies, però ningú ho sap i ell és tan sols un figurant més d'aquella societat. Durant una estona aquest fet l'inquieta. Llavors, ja més serè i davant d'un tallat en un bar proper, decideix que aquests set dies seran únicament per ell. Marxarà tranquil, feliç i content d'haver fet tot allò que tindria ganes de fer qualsevol persona abans de fugir.

Amb certs nervis i una dosi de passió, agafa una agenda i es posa a dibuixar el darrer calendari. Com un matemàtic, va quadrant les hores, els moments, els actes. Sap que no podrà controlar-ho tot, però ho vol intentar. Li queden 156 hores. Són les 4 de la tarda. Agafa les claus del cotxe i va ràpidament allà on s'ha format com a persona. Arriba just al moment on els nens, les nenes, els nois i les noies entren als seus espais a jugar, a créixer, a discutir, a sobreviure. Les rialles s'extenen entre els grups. Ell juga, canta, balla i s'asseu en aquells sofàs que tants vespres l'han acollit. Es fa fosc i ell menja unes galetes amb moscatell mentre xerra amb qui queda per allà. Fa estona que ha deixat de ploure i decideix que és un bon moment per anar a fer les dues canyetes que faria qualsevol altre dia. Sap que demà ja no anirà a treballar i el que vol és relaxar-se. Arriba on hi ha tothom, s'asseu, i passa una estona agradable, normal, rutinària. És el que buscava. Avui, fins i tot, decideixen que no cal sortir de festa. No passa res. Ha sigut un dia prou diferent com perquè el llit el rebi d'allò més bé. S'estira i s'adorm.

m'agrada la cita (2)

2009-10-30T09:33:00.003Z

Era l'estiu. I em van dur un regal amb flors dels pirineus a dins. Em va agradar, el gest i el regal.

Tan sols quan hagin tallat l'últim arbre;
tan sols quan hagin emmetzinat l'últim riu;
tan sols quan hagin pescat l'últim peix;
tan sols llavors t'adonaràs que els diners no es poden menjar!

Proverbi dels Indis Cree

http://www.climatecamp.org.uk/actions/copenhagen-2009

Tal dia farà un any

2009-10-29T09:05:00.002Z

Doncs sí. Avui fa un any que més o menys aquesta hora, un grup de catalans i catalanes entràvem per la porta de l'Audiència Nacional espanyola per ser jutjats per haver cremat fotografies del rei d'Espanya. El viatge va ser dur, llarg i ple d'anècdotes (val més dir-ne així) amb la policia espanyola que de forma clara tenia ganes de buscar-nos les pessigolles. El nostre comportament, com durant tota la campanya, va ser intel·ligent, fred i sabent-nos amb la raó. Poques hores després, quan la panxa ja buscava aquell 'bocata de calamares' que tothom parla de Madrid, el jutge, per quasi primera vegada a la història, ens deia que teníem la raó i que no havíem comès cap delicte. Era quasi el final (encara quedava l'absolució dels dos de Figueres i estem a l'espera del recurs al Tribunal Constitucional d'en Met i l'Enric) d'una campanya que va servir per unir moltes lluites i persones de les comarques gironines. El cas de les fotografies del rei espnayol ens va servir per moltes coses i, cosa realment anormal en un cas repressiu, va ser més positiu que negatiu. I és que, com a mínim als nostres carrers, vam acabar de guanyar el debat sobre la monarquia espanyola i a més, vam crear espais de debat i confluència personals i col·lectius que sens dubte ens serviran per bastir el futur que tots desitgem i que passa, sens cap mena de dubte, perquè ningú més hagi de tornar a passar per l'Audiència Nacional espanyola!

Si el rei vol corona...

http://gotesdemi.blogspot.com/2009/10/avui-ja-fa-un-any.html

m'agrada la cita (1)

2009-10-27T17:23:00.000Z

"US neo-liberal ideology considers the poors as a morally suspect" (Philippe Bourgois)

fires 2009

2009-10-27T11:01:00.003Z

L'abandonen a la porta de l'estació. Trist però comprensible, agafa els dos ferrocarrils que el separen de l'aeròdrom. Llegeix, dorm, es fixa amb una de les poques noies boniques que ha vist en terres forasteres però no comparteixen ni tan sols direcció una nit plujosa d'octubre. Mig adormit s'aixeca del seient i surt amb presses del tren on es deixa la caixa de records dels darrers vuit anys i les claus del pis que l'ha d'acollir quan l'avió aterri a l'estimada terra. Empipat amb si mateix, es tomba als seients del petit aèrodrom escocès i fa nit amb tres persones més que viatgen a altres terres estimades. L'endemà, per fi, arriba. De fet, arriben.

Llavors, com si es tractés d'un partit de pales a la platja, els dies van passant amb una combinació de moments preciosos i entranyables amb d'altres de tarannà de mala estrugança. Així, mentre viu una típica porció de Padules, unes trobades amb aquells amb qui ha compartit "tiós" i "reis", una clara de vespre allà on la catedral ocupa el pati i unes carícies després d'una nit de foc espectacular, a ell li ha tocat resistir un tren que no passa i l'abandona en un poble, un avió que surt amb tres hores de retard, un principi de constipat i unes canyeries que no empassen l'aigua, entre moltes altres coses.

Les Fires 2009, una experiència de blanc i negre, de dia i nit. En definitiva, una manera diferent de viure la rutina de les castanyes la devesa i els tous!

solidaris sempre

2009-10-18T20:34:00.004+01:00

Ahir un grup de persones també es va manifestar davant del consolat espanyol a Edinburgh davant l'enèssima acció de violència contra el moviment independentista basc i els drets humans per part de l'Estat espanyol. Va ser una acció simbòlica, de reacció davant el que crèiem i creiem que era una demostració més de la incapacitat del govern espanyol de solucionar els conflictes polítics que existeixen a l'Estat. Per aquells que som fora ens va servir per sentir-nos una mica més vius, més solidaris, més persones! M'imagino que vam sentir exactament el contrari del que devien sentir en Garzón i en Rubacalba. Deu ser allò de la força de la raó en contra de la raó de la força que tant bé va descriure algú!

aquí teniu un article de l'historiador Floren Aoiz que dóna una altra visió de tot plegat.

no apagaran la nostra solidaritat.

tardor

2009-10-15T19:33:00.002+01:00

pels que no podem viure la tardor dels vespres imponents i els colors indescriptibles, sempre ens quedaran les paraules per recordar-nos-la...

És temps de lliurar el temps al roure
que les fulles galopin cap al nord.
És temps d'esbardellar els aglans
i segellar l'escorça.
La tardor es va enfilar al tronc
i em crida amb veu de corb.
És temps de trepitjar la molsa,
d'arrecerar les mans a les arrels,
d'enfonsar els dits als ulls de l'ombra,
d'enflairar el pa florit
i buidar les engrunes al calaix de les hores.

Tardor, Rosa Font

to know more about nationalism

2009-10-14T10:07:00.004+01:00

A vegades, la gent es pregunta coses sobre nacionalismes i les respostes poques vegades son simples. Aqui teniu un bloc (http://nationalismstudies.wordpress.com/) on hi participare en breu d'on podeu treure algunes idees o reflexions que us poden ajudar en aquelles preguntes que apareixen un diumenge a la tarda sense saber gaire be per que.

per cert, ja que hi som, reflexio interessant d'un teoric txec:

“Class struggle on its own led to no revolutions, and national struggle without conflict between strata in mobile industrial society was similarly ineffective…conflicts of interest between classes and groups whose members were divided at the same time by the cat that they belonged to different linguistic groups had indisputable significance for the intensification of the national movement” Miroslav Hroch

consultem des de fora

2009-10-09T16:10:00.003+01:00

Des d'Escòcia segueixo amb bastant interès el tema de les futures consultes populars sobre la independència de la nació catalana (quin terme tant difícil de definir el qual espero un dia poder dedicar-hi una estona un dia no molt llunyà). No només observo amb atenció el fet que cada dia nous municipis del Principat s'estiguin afegint a la proposta i el debat públic que això genera, sinó també el que molta gent està opinant en les darreres setmanes (Toni Rico o Natxo Calatayud) . Com us podeu imaginar, un seguiment d'aquest abast fa que poc a poc un també vagi agafant la seva percepció sobre el tema, encara que la distància geogràfica pugui esbiaixar la meva opinió.

Sens dubte, el 13 de setembre va ser un dia important pel país. El fet que tots i els impediments burocràtics i polítics espanyols i les amenaces feixistes, Arenys de Munt pogués celebrar una consulta popular sobre un tema tant tabú en els mitjans i en la política com és la independència és, en sí i com ja han dit molts, una victòria. Però és evident que amb aquesta victòria no n'hi ha prou. Ni amb aquesta, ni amb l'absolució per la crema de fotos del rei, ni amb el fet que la CUP aconseguís treure alguns regidors en les passades eleccions municipals. Són petits passos, ferms, necessaris i clarificadors d'un futur que projectem i que el podem transformar en realitat només si agafem els camins correctes i també si no entrem en discussions que només duen a l'autodestrucció.

Les consultes és un pas endavant molt important. I crec que és així perquè com han dit alguns és 'una confrontació democràtica amb l'Estat'. I com a tal, només de començar ja tenim la batalla guanyada pel fet que recuperem paraules, termes, conceptes que la dreta i el centre-esquerra fa temps que ens volen pispar ( democràcia, poble, social,...) Podem dir, doncs, que més enllà del que passi en els propers mesos: ja hem guanyat. Per suposat, cal portar aquestes consultes al màxim de viles i ciutats possibles i cal també que treballem perquè l'autonomisme i el nacionalisme de caire cultural i econòmic no intenti jugar amb els conceptes de quina és la nostra nació ni tampoc s'apoderi d'una feina i d'una victòria que, com ja és costum en el nostre país, és, ha estat i serà de la societat civil. És aquí on cal no oblidar quin paper han jugat els partits polítics parlamentaris en aquest afer i com ho faran servir de cara a properes comteses electorals. Cal, doncs, no perdre la perspectiva i ser conscients de com ha anat el procés.

En aquesta línia, la de saber posar cada pedra al seu lloc, cal tenir clar que les consultes són una eina més d'una lluita que portem anys duent a terme. Les consultes, des del meu punt de vista quasi foraster han de servir, ara que ja hem guanyat la confrontació democràtica, per sumar esforços, per visualitzar a la població els projectes que pertanyen i romanen a la societat civil malgrat el pas del temps i per ajudar a consolidar un moviment d'alliberament nacional i social fort arreu del país. I és que, encara que els territoris dels Països Catalans tenen les seves velocitats, cal que sàpiguem girar la truita perquè aquestes consultes també serveixin a la resta del país per agafar forces, perquè sens dubte també és una conseqüència de la seva lluita.

Cal doncs, saber entendre les consultes com una questió conjuntural que ha de permetre avançar a nivell estructural. Les consultes no poden ser una finalitat en sí ja que l'endemà que les duguem a terme, poden caure, en els millors dels casos, en un simple bon record de la vida d'un català o una catalana als primers anys del tercer mil·leni. Cal, com no vam saber fer prou bé amb les fotos del rei, fer que aquest moviment conjuntural, momentani, il·lusionador es transformi i esdevingui una eina permanent amb la qual podem comptar! Llavors, haurem fet un pas definitivament ferm per canviar la història.

Salt!

2009-10-09T10:30:00.004+01:00

A vegades caus en la inèrcia de fer allò que sempre has vist fer. O simplement, et deixes endur per aquella corrent que en els darrers temps t'ha dut riu avall. Ho fas perquè creus que pertoca, però fa temps que has deixat de donar-hi voltes. De sobte, però, t'adones que potser certes coses han perdut sentit. No perquè no et vingui de gust fer-les sinó perquè el que t'aporten és més aviat intranscendent o, fins i tot, trist. És llavors quan, com si fossis un gripau, et decideixes a fer un esforç i a saltar, encara que sigui riu amunt, cap un nou terreny. Mantens allò que no mor mai, les obagues que t'agradaden i les rutines que mai avorreixes. Saltes, et fas i et refàs, creixes i continues el camí. Sens dubte, ara ja ets una mica més savi.

(escoltar rock a vegades és també un petit salt)

Per no oblidar

2009-10-06T12:43:00.003+01:00

Hi ha vegades que la música, l'art i la llengua ens ajuden a no oblidar un conflicte i un poble que massa gent vol que deixi d'existir.

No li fa falta padrina

2009-10-05T10:39:00.002+01:00

Tarda de diumenge o millor dit, diumenge de tarda. Fosqueja, el vent no ha deixat de bufar en tot el cap de setmana i decidim que el carrer poc ens pot oferir. Pensem en què podem fer més enllà d'asseure'ns en una butaca de qualsevol pub escocès i se'ns acut aquella vella i bonica idea d'anar al cinema tots plegats. Com si tinguéssim 15 anys, uns quants han comprat patates i altres begudes que, a diferència de llavors, ni tan sols seran tastades. Ens reunim a la cafeteria de la filmoteca. Fa dies que sabem que l'estan fent de nou a les pantalles de la ciutat i ens adonem que avui és el darrer dia. Cap de nosaltres l'ha vista i no tenim cap dubte que d'oportunitats com aquella en tindrem poques així que un somriure 'basta' per decidir l'opció. No ens equivocaríem. Les campanes de l'església de Lothian Road ja toquen les vuit, poc a poc ens anem asseient a les butaques d'una sala antiga mentre ens ofereixen un extens ventall d'anuncis poc afortunats. Comença la pel·lícula i el món es transforma per tots quatre. Tres hores després sortim encisats pel que, sens dubte, és una autèntica obra d'art, una pel·lícula total, unes actuacions tremendes i una lliçó de la qual molts segur que n'han begut. Si cal jo faig de padrinaa la pel·lícula, quan vulgueu. Un autèntic plaer!

De quan l'Albera ens fa de frontera

2009-09-28T11:42:00.003+01:00

Sovint passejo sol per la ciutat que m'acull aquests mesos. És lluny de casa, bé ho sabeu. A voltes, més enllà de pensar en els afers que aquí em sacsegen, em trasllado a casa i penso en com millorar el present, en com construir el futur. El passeig el faig de tant en quan amb un llibre. Darrerament he aprofitat el temps per conèixer la història dels Països Catalans, de Girona, de l'Empordà,... i com sempre, les coincidències han aparegut. El proper 7 de novembre es commemoran els 350 anys de la signatura del 'Tractat dels Pirineus' entre els Estats (en aquell moment difícilment els podríem anomenar així) espanyol i francès que va fer que el que avui és conegut com la Catalunya Nord o el Nord de Catalunya passés a ser administrada per la burocràcia francesa.

Tot i l'acord entre les dues administracions centrals, les relacions entre el nord i el sud de l'Albera, així com entre el Ripollès i el Conflent i la mateixa Cerdanya van perpetuar-se al llarg de les dècades següents quasi tal i com havien sigut des de la creació dels primers comtats catalans. Era evident que més enllà de l'Albera s'identificaven com a catalans. Més tard vingué allò de 'convertir els pagesos en francesos' i altres polítiques uniformitzadores que van posar més impediments a les relacions econòmiques, socials i culturals de les dues bandes de l'Albera. Però no només aquest ha estat el problema en els darrers anys. Tot i els intents fets des del Nord per estructurar un moviment de reivindicació nacional, al Sud la majoria d'actors polítics han evitat el tema. I sembla que, ara, 350 anys després del tractat que va suposar que una de les regions més històriques de Catalunya iniciés un camí cap a la pèrdua de les seves arrels culturals i històriques res ha canviat.

Els mitjans de comunicació callen. No m'estranyaria que arribats al 7 de novembre ens adonéssim que el ressò de la festivitat del 4 de juliol als Estats Units o la del 12 d'octubre a Madrid hagi sigut més important que el de la jornada reivindicativa que cada any es duu a terme a Perpinyà. Els partits polítics convencionals, m'imagino que per la seva manca d'oportunitats polítiques, prefereixen no dedicar esforços del seu aparell a una causa que com tota les justes la deuen veure com 'perduda'. És per això que, tal i com es fa amb les consultes, com es va fer amb la guerra a l'Iraq, amb les fotos del rei, amb la mili i amb tantes altres 'mogudes' ha de ser la societat civil i els moviments socials qui encapçalem la recuperació de la memòria històrica i de la dignitat que els companys i les companyes del nord de l'Albera fa temps que reclamen.

(www.350anys.cat)

record

2009-09-25T17:01:00.003+01:00

Arribar casa, content, despres d'assistir a una autentica classe magistral. Sense saber exactament com, m'apareix un record i gaudeixo d'un divendres a la tarda diferent. Eugenio, un plaer.

Escolto les dotze primaveres

2009-09-23T12:17:00.004+01:00

Era tardor d’institut i em van conduir a darrere el poliesportiu de la ciutat. Allà, una tarda assolellada i sobre aquell magnífic prat verd vaig fer els meus primers ‘passos’, un dissabte d’octubre. Els meus primers jocs, les meves primeres paraules, la meva metaformosis cap a l’escoltisme. Dotze anys després feia el meu darrer pas ‘escolta’ a fora muralles. Asseguts de forma desordenada, discutíem sobre com ells, els meus ‘nens’, plantejarien el seu darrer estiu abans de fer el pas definitiu. També era una tarda de sol, aquesta vegada calorosa i ni tan sols vaig adonar-me’n que aquell era el meu darrer cau. Entre les dues dates, un mar de sensacions.

Una excursió de xiruques, guitarres, cançoners i moscatell. Qualsevol ruta d’alta muntanya. L’expressió de grup, la convivència de compartir-ho tot, la sensació d’una amistat intensa, La capacitat d’elaborar un projecte, de dur-lo a terme, de revisar-lo. La llibertat de l’adolescència, de la maduresa. La natura. La felicitat.

Avui, quasi sense ser-ne conscient, escolto les dotze primaveres.

El silenci inmoral, el silenci políticament interessat

2009-09-20T18:24:00.002+01:00

80.000 afganesos i afganeses han mort des que ara fa 8 anys, amb l’excusa de l’atac a les torres bessones, el govern dels EUA, acompanyat de la resta de potències europees i occidentalitzades decidissin envair l’Afganistan. Un estat asiàtic que en aquell moment vivia sota una estricta dictadura de mans del conservador règim talibà. Les explicacions fetes en aquells moments van servir per revestir un cert sentiment de revenja i un evident interès econòmic. Es va parlar de democràcia, de drets de les dones, de progressisme, de transformar un Estat productor d’heroïna en un actor polític ‘net’ i potent al bell mig d’Àsia i per suposat d’acabar amb el que és conegut com a ‘terrorisme islamista’ de caire internacional.

Vuit anys després és hora de recordar totes aquelles paraules i de plantejar quin és el present d’aquella zona asiàtica ja que els mitjans sembla haver-se’n oblidat. I mira que d’especials informatius als anys 2001, 2002, 2003 no ens van pas faltar, no creieu? Ara, però, els mitjans parlen, i només de tant en tant, d’una acció armada d’algun grup de resistència, de la mort de soldats espanyols, britànics o polonesos. Les notícies s’acaben aquí perquè m’imagino que els objectius pels quals es va iniciar la guerra ja s’han assolit i només cal destacar alguna acció intermitent de grups inadaptats a la perfecció afganesa introduïda per les potències occidentals. És així?

Crec prou bé que no. Ahir precisament vaig assistir a una xerrada on un exiliat afganès explicava la situació que es viu al país afganès i exposava algunes de les seves opinions fet que va servir una mica per trencar-me amb el silenci que molts dels mitjans espanyols i catalans semblaven haver-me instal•lat sense ser-ne conscient. Conclusions senzilles i ràpides: de democràcia, poca i malfeta. Les eleccions han estat una autèntica tupinada com els propis informadors internacionals han reconegut però “l’amic” Karzai no tindrà problemes per seguir comandant el govern de la capital Kabul. Les dones continuen guarnint les anomenades burques perquè més enllà dels talibans, la burca és emminentment una qüestió cultural sobre la que cal una lluita profunda i intel•ligent. El fet que ara existeixen perfums, arrecades, i elements de maquillatge occidental no significa un alliberament real de la dona tal i com van defensar en el seu moment les dones de Bush i Blair. El territori està evidentment devastat i les inversions van majoritàriament a armament i exèrcit. Els drets socials quasi ni s’ensumen i com és conegut, les fulles d’opi continuen sent el mercat més senzill pels agricultors afganesos. El ‘suposat’ perill del terrorisme internacional continua igual o amb més força que aquell 2001 si hem de fer cas de les agències de premsa i l’ex-agent de la CIA, Bin Laden, segueix fent un o dos vídeos anuals com si es tractés de qualsevol altre actor de Hollywood.

Vuit anys després d’omplir diaris, tel•levisions, ràdios i internet, l’Afganistan és silenci. Els 80.000 afganesos i afganeses descansen sota les grans canonades que travessaran el gas cap el mar i el petroli cap a regions com Índia, Pakistan i Xina. Txhhht. Deu ser que val més que no en parlem.

alè

2009-09-20T18:20:00.002+01:00

Hi ha petits detalls que emergeixen del silenci, de la distància i que no deixen indiferent. Són les petites sorpreses que apareixen un dissabte anònim les que fan que la vida prengui colors més vius

i l'art va aparèixer...

2009-09-15T13:32:00.003+01:00

Surts per una porta que recorda la part més autèntica de la història escocesa. Passeges lentament, a contravent, fins arribar a un pont gens bonic des d'on enfiles una carrer que baixa amb contundència, valgui la paradoxa, que et condueix fins a un pont, ara sí, preciós, amb encant i sobre un rierol que pocs saben que creua Edinburgh. Visites un veïnat carismàtic, mires el cel, el rellotge i prens el camí que va rierol amunt. Enmig d'arbres propis de l'àrea, una família o, si ets més afortunat, un esquirol t'alegren l'anada. Al cap de breus instants arribes al trencant, et deixes els bessons, superes les escales i arribes a un potent prat verd on s'alcen diverses escultures just davant dels edificis principals. Un cop allà, tranquil per la caminada, et deixes endú per l'art, per la curiositat, per l'aprenentatge. Tant de bo, cada dia tinguéssim el temps, les ganes, l'oportunitat de fer petits creuers d'aquest estil.

Liberté (Paul Éluard)

Sur mes cahiers d'écolier
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J'écris ton nom

Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J'écris ton nom

Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J'écris ton nom

Sur la jungle et le désert
Sur les nids sur les genêts
Sur l'écho de mon enfance
J'écris ton nom

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom

Sur tous mes chiffons d'azur
Sur l'étang soleil moisi
Sur le lac lune vivante
J'écris ton nom

Sur les champs sur l'horizon
Sur les ailes des oiseaux
Et sur le moulin des ombres
J'écris ton nom

Sur chaque bouffée d'aurore
Sur la mer sur les bateaux
Sur la montagne démente
J'écris ton nom

Sur la mousse des nuages
Sur les sueurs de l'orage
Sur la pluie épaisse et fade
J'écris ton nom

Sur la vitre des surprises
Sur les lèvres attentives
Bien au-dessus du silence
J'écris ton nom

Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J'écris ton nom

Sur l'absence sans désirs
Sur la solitude nue
Sur les marches de la mort
J'écris ton nom

Sur la santé revenue
Sur le risque disparu
Sur l'espoir sans souvenir
J'écris ton nom

Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer

la música en català avança

2009-09-14T13:57:00.004+01:00

No només moments com els d'ahir d'Arenys de Munt, ens fan créixer com a país. Cada dia som una mica més madurs, una mica més fets, una mica més lliures. Gràcies també a aquells que fan música, a aquells que fan art en la nostra llengua, que ressegueixen i construeixen la nostra cultura. A ells, com a tots, també cal aplaudir-los. Avui, lluny de casa, va per ells, pels que m'acosten a terra!

avui, demà, sempre

2009-09-11T12:47:00.002+01:00

Diumenge farà dos anys que el Borbó major passejava per Girona de bracet dels empresaris i la universitat. Diumenge farà dos anys que començava una de les onades repressives més grans dels darrers temps contra el moviment anticapitalista i independentista de la capital del Gironès. Diumenge, els feixistes es manifestaran pels carrers d’Arenys de Munt. Diumenge, la democràcia es veurà atacada per una nova decisió judicial contra el dret d’autodeterminació dels pobles.

Avui, 11 de setembre, és moment de pensar, d’adonar-se com l’Estat espanyol continua jugant les seves cartes, legals, antidemocràtiques. I és també moment d’actuar, de sortir al carrer per reclamar el que el poble treballador català es mereix, un país lliure d’injustícies socials i de cadenes d’Estats com el francès o l’espanyol. És hora que els que estem fora també posem el crit al cel i fem al màxim per internacionalitzar el conflicte i generar complicitats. Avui tots tenim el nostre paper, cal que el juguem. Cal sortir al carrer, grans, petits, joves. Però també cal que diumenge tothom sigui a Arenys de Munt per defensar el drets dels catalans i les catalanes a decidir el nostre futur. I cal també que dilluns, quan tothom es posi definitivament a lloc, aquesta alenada reivindicativa no esdevingui altre cop silenci!

Bona diada! A Escòcia, fem un brindis per vosaltres!

La fí del món

2009-09-10T12:57:00.001+01:00

‘Aniria amb tu fins a la fí del món’, diuen alguns. Més enllà de no saber si hom es refereix a un espai temporal o a un espai físic quan pronuncia aquesta frase, hi ha un paratge quilomètric que, sens dubte, ens podria ajudar a entendre millor una expressió que acumula tanta transcendència, les Highlands escoceses. Milles i milles de muntanyes, rius, rierols, llacs, racons, ovelles, desert verd, soledat, silenci, pensaments. Recorreguts de Pirineu vora un mar mogut rodejat de castells medievals. Salts d’aigua que inunden la teva vista. Petites cases on es diu que conserven el gaèl•lic mentre manen els ramats. Pluja fina i constant acompanyada de cops de vent que donen un toc més romàntic als paisatges. Foscor, grisor, mar, muntanya, aïllament i bellesa. Si les Highlands són allò que vull pensar que són, no crec que mai em faci por dir alt i clar que ‘aniria amb tu fins a la fí del món’.

No sempre és senzill escriure

2009-08-31T18:24:00.001+01:00

No sempre és senzill escriure. O això crec. A vegades passes dies que no et surten les idees, que no trobes el moment, que no vius tant intensament i els dits es relaxen fins a nova data. És curiós com hi ha moments que et veuries capaç d’escriure hores i hores, gaudint, i n’hi ha d’altres que ni tan sols ets capaç d’articular quatre paraules que tinguin un cert sentit. No només són dies, són èpoques. Llavors cerques en altres bandes. Trobes un llibre ple de pols o aquella cançó que sense saber-ho t’ha anat conquerint amb el pas dels anys. És una sensació estranya, la d’avui, la de no saber com posar-me a escriure. Demà, la setmana vinent o el mes que ve suposo que els dits s’activaran de nou! Mentrestant, descanso.