No sempre és senzill escriure. O això crec. A vegades passes dies que no et surten les idees, que no trobes el moment, que no vius tant intensament i els dits es relaxen fins a nova data. És curiós com hi ha moments que et veuries capaç d’escriure hores i hores, gaudint, i n’hi ha d’altres que ni tan sols ets capaç d’articular quatre paraules que tinguin un cert sentit. No només són dies, són èpoques. Llavors cerques en altres bandes. Trobes un llibre ple de pols o aquella cançó que sense saber-ho t’ha anat conquerint amb el pas dels anys. És una sensació estranya, la d’avui, la de no saber com posar-me a escriure. Demà, la setmana vinent o el mes que ve suposo que els dits s’activaran de nou! Mentrestant, descanso.
dilluns, 31 d’agost del 2009
dimecres, 26 d’agost del 2009
11 de setembre, resposta a Carles Ribera.
En un escrit al seu bloc, Carles Ribera, critica obertament, m’imagino que amb bona fe, el cartell de la Diada que aquest any han elaborat la CUP i Maulets amb el suport de diversos casals i organitzacions independentistes de les comaques gironines. Pel conegut periodista, coneixedor sobrer del període de la Segona República i de la Guerra Civil a la ciutat de Girona, el cartell amb un milicià català d’aquella època és molt poc adequat perquè podria donar a entendre que la CUP dóna suport a tornar a prendre els fusells i els canons.
Des del meu punt de vista, el periodista barreja conceptes i idees en el seu article. Tal com diu el mateix cartell a la banda dreta, la imatge del milicià té l’objectiu de recordar a tots els republicans i republicanes que van lluitar per construir una socitetat realment democràtica i socialment justa les primeres dècades del segle XX a Girona i a la resta del país. Com bé sabrà Ribera, aquest any ha fet 70 anys de l’entrada de les tropes feixistes a Girona i la voluntat de la CUP i de Maulets és recuperar i recollir l’esperit d’aquella gent per treballar en bona part dels objectius que ells tenien i que nosaltres mantenim. No puc entendre com un periodista coneixedor d’aquella època pugui criticar el fet de recordar i de reclamar com a referents tot aquell moviment que hi hagué ara fa més de 70 anys i que, malgrat alguns errors, van resistir al feixisme fins al final. És una imatge explícita, sens dubte, però així és també el record que es mereixen els milers d’exiliats, afusellats i lluitadors.
Per cert, un record que, tant les institucions municipals,comarcals i provincials com els mitjans de comunicació i altres actors polítics només van tenir present durant unes setmanes de març i abril. Els paràmetres de la CUP, per tant, senyor Ribera, no són els de debatre si s’han d’agafar les armes, sinó els de recuperar la memòria històrica del nostre país, aprendre’n i plantejar des dels municipis l’alternativa que ens ha de permetre aconseguir la nostra llibertat, la dels ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans.
Mentrestant, crec que per posar a criticar actituds que podrien amenaçar la tan noble democràcia i els tics feixistes, ens podríem tots girar cap a la campanya que Ciudadanos i el PP de Figueres estan promovent per tal que el cantautor Cesk Freixas no pugui tocar al festival Acústica acusant-lo de tenir unes idees radicals. O amb la manifestació de la Falange el proper dia 13, una manifestació que a diferència de les convocades per l’esquerra anticapitalista a Barcelona, ha rebut tots els permisos i beneplàcits del tripartit. No ens confonguem d’enemics ni de perills, senyor Carles Ribera. Aquest va ser un dels errors de la Segona República i de la Guerra Civil. Caldria no repetir-los.
Aprofito la resposta que he fet per enllaçar-vos els actes que els propers dies hi haurà a les comarques gironines.
Des del meu punt de vista, el periodista barreja conceptes i idees en el seu article. Tal com diu el mateix cartell a la banda dreta, la imatge del milicià té l’objectiu de recordar a tots els republicans i republicanes que van lluitar per construir una socitetat realment democràtica i socialment justa les primeres dècades del segle XX a Girona i a la resta del país. Com bé sabrà Ribera, aquest any ha fet 70 anys de l’entrada de les tropes feixistes a Girona i la voluntat de la CUP i de Maulets és recuperar i recollir l’esperit d’aquella gent per treballar en bona part dels objectius que ells tenien i que nosaltres mantenim. No puc entendre com un periodista coneixedor d’aquella època pugui criticar el fet de recordar i de reclamar com a referents tot aquell moviment que hi hagué ara fa més de 70 anys i que, malgrat alguns errors, van resistir al feixisme fins al final. És una imatge explícita, sens dubte, però així és també el record que es mereixen els milers d’exiliats, afusellats i lluitadors.
Per cert, un record que, tant les institucions municipals,comarcals i provincials com els mitjans de comunicació i altres actors polítics només van tenir present durant unes setmanes de març i abril. Els paràmetres de la CUP, per tant, senyor Ribera, no són els de debatre si s’han d’agafar les armes, sinó els de recuperar la memòria històrica del nostre país, aprendre’n i plantejar des dels municipis l’alternativa que ens ha de permetre aconseguir la nostra llibertat, la dels ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans.
Mentrestant, crec que per posar a criticar actituds que podrien amenaçar la tan noble democràcia i els tics feixistes, ens podríem tots girar cap a la campanya que Ciudadanos i el PP de Figueres estan promovent per tal que el cantautor Cesk Freixas no pugui tocar al festival Acústica acusant-lo de tenir unes idees radicals. O amb la manifestació de la Falange el proper dia 13, una manifestació que a diferència de les convocades per l’esquerra anticapitalista a Barcelona, ha rebut tots els permisos i beneplàcits del tripartit. No ens confonguem d’enemics ni de perills, senyor Carles Ribera. Aquest va ser un dels errors de la Segona República i de la Guerra Civil. Caldria no repetir-los.
Aprofito la resposta que he fet per enllaçar-vos els actes que els propers dies hi haurà a les comarques gironines.
bellesa
Hi ha paraules que impacten. Hi ha a carícies que es recorden amb el pas dels anys. Hi ha sensacions que només te les poden fer viure. Hi ha plaers que només poden ser compartits. Hi ha actituds que t’admiren. Hi ha mirades que et brillen. Hi ha orelles que t’escolten. Hi ha somnis que esdeven només acompanyat. Hi ha il•lusions que et fan créixer. Hi ha paraigües que existeixen sense ser-ho. Hi ha abrics nuus.
Deu ser la bellesa.
dilluns, 24 d’agost del 2009
decadència
Des de l’estranger, segueixo amb certa intensitat l’activitat política de l’Estat espanyol aquest agost de 2009 i no puc deixar de pensar que els catalans i les catalanes estem anclats en un Estat que ha agafat una deriva més que perillosa i gens democràtica. Sembla doncs que els ciments que van voler forjar la generació dels nostres pares estan essent enderrocats definitivament per ells mateixos i cada cop és més evident que les noves generacions hem de prendre la responsabilitat de fer un cop de timó. Res de nou, però cal anar-hi pensant i actuant.
Les darreres setmanes els dirigents del Principat, per exemple, així ho han demostrat. La picaraballa sobre una possible manifestació davant la resolució del Tribunal Constritucional sobre l’Estatut ve marcada per un clar esquema provincià. El Tribunal Constitucional farà la seva i decidirà des dels interessos espanyols i el paper dels catalans hauria de ser el mateix: decidir segons els nostres interessos de país. I això passa evidentment per centrar els nostres discursos, esforços, actes i pensaments en l’alliberament nacional i social català. Hem de deixar de seguir l’esquema de provincia maltractada per un tribunal i prendre la iniciativa popular amb la perspectiva d’aconseguir el nostre objectiu que, com tots sabem, mai ha estat ni serà un Estatut d’autonomia. Evidentment tot això són simples paraules buides que cal que revestim de contingut real a cada municipi i a cada comarca. Cal fer aquest pas perquè si ens resignem a seguir el joc de la província, el peix gros se’ns menjarà ben a gust.
Un altre exemple ens ve del País Basc. Llegint la premsa catalana i basca i parlant amb companys d’aquell racó de món un se n’adona de com el govern autonòmic PP-PSOE està intentant exterminar un moviment polític i la solidaritat que desperta amb mesures emminentment antidemocràtiques. Més enllà de la llei de partits, el govern basc vol eliminar les ajudes als familiars que han de recórrer quilòmetres i quilòmetres per desenvolupar el dret de tot pres de poder mantenir els lligams familiars així com detenen i imputen persones pel simple fet de tenir fotografies de presos en espais de socialització. Vindria a ser allò d’amagar la realitat tal com feia fa unes quantes dècades el règim anterior. Les paraules, els revestits poden haver canviat però els objectius i les voluntats de l’Estat continuen sent les mateixes silenciar opcions polítiques trencadores i ameneçadores de l’status quo. Ho permetrem?
Mentrestant llegeixo amb certa alegria i donant-hi la importància que pertoca un article del líder del Sinn Féin, Gerry Adams, a l’equivalent d’El País al Regne Unit, The Guardian. La tribuna permet a Adams plantejar als anglesos, escocesos i gal•lesos que és el moment perquè facin el pas i ajudin a aconseguir l’objectiu d’una Irlanda reunificada. Us imagineu com seriem tractats alguns si plantegéssim en un diari espanyol que cal que castellans, andalusos,….ens ajudin a aconseguir la independència dels Països Catalans?
Les darreres setmanes els dirigents del Principat, per exemple, així ho han demostrat. La picaraballa sobre una possible manifestació davant la resolució del Tribunal Constritucional sobre l’Estatut ve marcada per un clar esquema provincià. El Tribunal Constitucional farà la seva i decidirà des dels interessos espanyols i el paper dels catalans hauria de ser el mateix: decidir segons els nostres interessos de país. I això passa evidentment per centrar els nostres discursos, esforços, actes i pensaments en l’alliberament nacional i social català. Hem de deixar de seguir l’esquema de provincia maltractada per un tribunal i prendre la iniciativa popular amb la perspectiva d’aconseguir el nostre objectiu que, com tots sabem, mai ha estat ni serà un Estatut d’autonomia. Evidentment tot això són simples paraules buides que cal que revestim de contingut real a cada municipi i a cada comarca. Cal fer aquest pas perquè si ens resignem a seguir el joc de la província, el peix gros se’ns menjarà ben a gust.
Un altre exemple ens ve del País Basc. Llegint la premsa catalana i basca i parlant amb companys d’aquell racó de món un se n’adona de com el govern autonòmic PP-PSOE està intentant exterminar un moviment polític i la solidaritat que desperta amb mesures emminentment antidemocràtiques. Més enllà de la llei de partits, el govern basc vol eliminar les ajudes als familiars que han de recórrer quilòmetres i quilòmetres per desenvolupar el dret de tot pres de poder mantenir els lligams familiars així com detenen i imputen persones pel simple fet de tenir fotografies de presos en espais de socialització. Vindria a ser allò d’amagar la realitat tal com feia fa unes quantes dècades el règim anterior. Les paraules, els revestits poden haver canviat però els objectius i les voluntats de l’Estat continuen sent les mateixes silenciar opcions polítiques trencadores i ameneçadores de l’status quo. Ho permetrem?
Mentrestant llegeixo amb certa alegria i donant-hi la importància que pertoca un article del líder del Sinn Féin, Gerry Adams, a l’equivalent d’El País al Regne Unit, The Guardian. La tribuna permet a Adams plantejar als anglesos, escocesos i gal•lesos que és el moment perquè facin el pas i ajudin a aconseguir l’objectiu d’una Irlanda reunificada. Us imagineu com seriem tractats alguns si plantegéssim en un diari espanyol que cal que castellans, andalusos,….ens ajudin a aconseguir la independència dels Països Catalans?
divendres, 21 d’agost del 2009
floretes de quart de segle
“Juguem a sorra fina? Vols ser la meva novia? T’he deixat uns paperets a sobre la cadira? Vols venir a la meva festa d’aniversari? Què feu aquesta tarda? L’imperch, què és això? Ja veuràs prova això de fumar, la primera vegada estossegues, però llavors mola molt. Us deixen anar al concert de Tordera de divendres? Hem decidit anar a dormir tots a Celrà amb tendes. Quedem al rellotge a tres quarts menys cinc per anar a l’insti, si? Ens veiem a la Diada del Pensament? I al Concert de Sant Jordi? Hem quedat a la barraca de Diables! Ets el meu somriure d’adolescència. T’han tret els ferros, l’enhorabona, hehehe. T’han acceptat a la carrera? Te’n vas a viure a Barna? I on? Anem de cap d’any a la Pera? Qui porta el cotxe? A veure quan et treus el carnet? Osti, quedem un dia d’aquests que fa dies que no ens veiem, no?... va una última canyeta i a dormir que demà tots tenim dinar i de Figueres a casa hi ha un tros. Osti us ho heu deixat? Aquest desgraciat que se’n vagi a la merda. Vols venir a fer un soparet al piset? Ep, que he agafat un vol per venir-te a veure. Has trobat feina? Com? Us n’aneu de viatge? Us n’aneu a viure junts?”..... Extractes de vida
Per les somriures, per les llàgrimes, per les milers de moments viscudes plegades, per les que ens queden per fer, per la bastimenta de somnis que des de sempre hem tingut al cap, per les utopies compartides, per les desgràcies, per les que ho eren i per les que només ho semblaven, per les ajudes, per les favors, per les abraçadades (úniques), per la joventut eterna i, sobretot, perquè no us convertiu en flors pansides ! Per molts anys, amigues!
Sempre sereu vora l’estany, no ho dubteu !
Per les somriures, per les llàgrimes, per les milers de moments viscudes plegades, per les que ens queden per fer, per la bastimenta de somnis que des de sempre hem tingut al cap, per les utopies compartides, per les desgràcies, per les que ho eren i per les que només ho semblaven, per les ajudes, per les favors, per les abraçadades (úniques), per la joventut eterna i, sobretot, perquè no us convertiu en flors pansides ! Per molts anys, amigues!
Sempre sereu vora l’estany, no ho dubteu !
dimarts, 18 d’agost del 2009
punts de partida, pensem, discutim, avancem! (I)
"Internationalism, in the original marxism sense, is incompatible with the conventional kind of nationalism which consists in defending the national interests of a particular country. But, it is quite compatible with support anti-imperialist national liberation movements, especially if they are socially oriented" (Horace B. Davis)
fringe
Els carrers d’Edinburgh no hi entenen de dies durant el mes d’agost. Els carrers bullen, de persones, d’espectacles, de somriures i de tonalitats diverses. La gent, els turistes, els ciutadans, tothom passeja amb calma i sense excessives aglomeracions pel centre de la ciutat dels capvespres. Amb l’arribada del festival, Edinburgh s’ha transformat. Crítiques n’hi ha moltes i si cal les enumero, però sens dubte, els carrers de la ciutat han pres color, energia i desprenen una enorme felicitat que pels acabats d’arribar és d’agrair. A la nit, la majoria d’edificis històrics i emblemàtics han obert espais on s’hi poden veure espectacles, música i concerts amb unes carpes gegants on el jovent es reuneix per fer la copa al bell mig de les nits fresques d’estiu. Lluny de conceptes com el Fórum, les barraques, les sales de festa lluny del centre, el festival de teatre fa que la gent que vivim a Edinburgh i aquells que ens visiten poguem recuperar el centre històric de la ciutat en tots els seus sentits, tonalitats, preciositats i defectes. Hi ha lliçons que no es poden deixar d’explicar.
experiment
I tanco els ulls i dic en veu baixa: bicicleta, paraules, amor, terra, camps, guitarra, piano, calma, serenor, amor, riure, tancar els ulls, sorpresa, serenor, silenci, alleugeriment, alegria, calma. Mentrestant, la música segueix volant.
dijous, 13 d’agost del 2009
país petit
Va arribar i l'esperava una bonica sorpresa fora el camp d'aviació. A la sala de ball es retrobava amb la gent que feia mesos que no veia mentre seguia a prop d'aquell cos que li donava pau, tranquil·litat i estima. Un dia assolellat s'aixecava i visitava la família que havia deixat en època de sega quan els camps prenien aquell groc càlid als volts de Sant Joan. Gaudia de l'era, de l'hereu, del cosí que fa fortuna a la capital i de la saviesa popular mentre s'alimentava amb plats típics de la zona. Va visitar les vores sorrenques del mar on s'estassava mentre la sinceritat prenia l'ambient Sense perdre ni un segon, va procurar reenganxar-se a les activitats del partit durant aquells dies a ciutat. La revolució no es podia abandonar, pensava. Un sopar especial precedia un cap de setmana mogut a poble perquè era festa major. Les multituds de les comarques havien muntat als carros i havien arribat de nit davant de "l'iclèsia" en cerca de la disbauixa i el bon ambient. La van encertar de ple. Mentre, ell, una mica descol·locat presenciava el bateig de l'hereu. Més tard pedria el nord. Convençut va decidir quedar-se a poble uns dies amb la calma i la serenor de la marinada. Li provaren aquells jorns de converses i redescoberta dels companys del poble. Va visitar les aigües profundes del mar mediterrani i es va refrescar.
El que vingué després fou la cirereta: l'aniversari d'un amic enmig de corrandes, begudes i fruita de la terra, una gresca a un petit paratge al mig de l'empordà, una excursió a les llunyanes muntanyes de l'Alta Garrotxa amb dinar vora les gorgues i excel·lent companyia, les converses amb la trinxeraire, les rutes als seus orígens amb el germà, la parella i l'hereu, una timba a l'ateneu de comiat amb posterior visita a un local de mala mort i un vespre infinit vora l'estany.
Paisatges magnífics, instantànies emocionants, el seu país petit.
El que vingué després fou la cirereta: l'aniversari d'un amic enmig de corrandes, begudes i fruita de la terra, una gresca a un petit paratge al mig de l'empordà, una excursió a les llunyanes muntanyes de l'Alta Garrotxa amb dinar vora les gorgues i excel·lent companyia, les converses amb la trinxeraire, les rutes als seus orígens amb el germà, la parella i l'hereu, una timba a l'ateneu de comiat amb posterior visita a un local de mala mort i un vespre infinit vora l'estany.
Paisatges magnífics, instantànies emocionants, el seu país petit.
infinit
des d'una amistat única ens mirem i esdevenim feliços! Tot seguit li dibuixo l'infinit a l'espatlla!
dimecres, 5 d’agost del 2009
homenatge
Ho faig poc, ho hauria de fer més. Xerrar sense presses amb l'àvia a l'era és una lliçó, simple potser, però autèntica per aquells que com jo ens hem criat majoritàriament a ciutat i vora el canvi de mil·leni. Sens dubte, el tòpic que escoltar la gent gran és un aprenentatge ha estat molt discutit per molt jovent, tanmateix crec que ens equivoquem moltes vegades. Lluny dels llibres, de les converses entaulades entre estrelles mentre parem la fresca amb els amics mentre ens fem els moderns, fora bo que tots passéssim més estones amb aquells i aquelles que van viure la preguerra, la guerra, la postguerra i encara aguanten en aquesta època de pseudodemocràcia. No cal parlar, només escoltar, analitzar i esbrinar tot allò que desconeixem d'una època que cronològicament ens és propera encara que a voltes la pensem llunyana. Parar les orelles, jeure i aprendre.
Ahir vaig voler-ho fer de nou i tot just aixecar-me de la cadira a dos metres de l'àvia vaig tenir clar que les àvies empordaneses, les dones treballadores que ajudaven al camp i duien la casa mentre els homes descansaven fent el cigaló, el pota i tripa a Figueres o el que els vingués de gust es mereixen tots els homenatges del món i, jo, com que de poder poc en tinc, els hi volia dedicar unes paraules en aquest espai atzarós.
A les àvies: per la seva experiència, la seva resistència, la seva força de voluntat, els somriures, les mans resseques i amb durícies de tant fer anar el tràmec i manejar el bestiar. A elles, empordaneses, transmissores i actrius idònies d'una cultura centenària desenvolupada en aquesta formosa plana catalana que tanta tinta ha fet còrrer i que tants cors ha enamorat. A elles, que són i eren dones enteres, orgulloses, tossudes i sàvies. A les àvies que ens han tingut en els seus braços i ens han ensenyat valors i coneixements impropis de la civilització actual, segurament revolucionaris en un futur proper. A elles, dones treballadores que ho han donat tot pels que s'estimen, per la terra i pels pobles. A elles, a totes, una abraçada ben forta des d'un petit recer de tramuntana vora una morera, un llimoner i un magraner dedicat a un empordanès de cap a peus.
Ahir vaig voler-ho fer de nou i tot just aixecar-me de la cadira a dos metres de l'àvia vaig tenir clar que les àvies empordaneses, les dones treballadores que ajudaven al camp i duien la casa mentre els homes descansaven fent el cigaló, el pota i tripa a Figueres o el que els vingués de gust es mereixen tots els homenatges del món i, jo, com que de poder poc en tinc, els hi volia dedicar unes paraules en aquest espai atzarós.
A les àvies: per la seva experiència, la seva resistència, la seva força de voluntat, els somriures, les mans resseques i amb durícies de tant fer anar el tràmec i manejar el bestiar. A elles, empordaneses, transmissores i actrius idònies d'una cultura centenària desenvolupada en aquesta formosa plana catalana que tanta tinta ha fet còrrer i que tants cors ha enamorat. A elles, que són i eren dones enteres, orgulloses, tossudes i sàvies. A les àvies que ens han tingut en els seus braços i ens han ensenyat valors i coneixements impropis de la civilització actual, segurament revolucionaris en un futur proper. A elles, dones treballadores que ho han donat tot pels que s'estimen, per la terra i pels pobles. A elles, a totes, una abraçada ben forta des d'un petit recer de tramuntana vora una morera, un llimoner i un magraner dedicat a un empordanès de cap a peus.
Si tots els federals ens estrenyem la mà
per encerclar l'amor d'aquesta gaia terra
on les verges estàtiques tenen forma de gerra
i la lluna i el sol són de menta i safrà.
per encerclar l'amor d'aquesta gaia terra
on les verges estàtiques tenen forma de gerra
i la lluna i el sol són de menta i safrà.
Orfeu el xantre grec, com canta en català!
Calipso ha après la dansa que enceta el peu esquerre.
El dit de la tenora signa al cor que no s'erra
que és l'hora amorosida de creure i esperar
Que el muntanyenc davalli al ritme del ball pla.
Que l'insular enfili l'arjau que al puny s'aferra
i els fidels separats traspassin l'alta serra
vessant gerres de neu del Canigó germà.
Dansem braços en creu delint el més enllà!
Enderroquem el plint de Mart déu de la guerra
i amb fulles d'olivera colguem-ne la desferra
i a Elx l'Esfinx somrigui i el vent es torni clar
si tots els catalans ens estrenyem la mà.
Calipso ha après la dansa que enceta el peu esquerre.
El dit de la tenora signa al cor que no s'erra
que és l'hora amorosida de creure i esperar
Que el muntanyenc davalli al ritme del ball pla.
Que l'insular enfili l'arjau que al puny s'aferra
i els fidels separats traspassin l'alta serra
vessant gerres de neu del Canigó germà.
Dansem braços en creu delint el més enllà!
Enderroquem el plint de Mart déu de la guerra
i amb fulles d'olivera colguem-ne la desferra
i a Elx l'Esfinx somrigui i el vent es torni clar
si tots els catalans ens estrenyem la mà.
Himne nou a l'Empordà
Carles Fages de Climent
Carles Fages de Climent
dimarts, 4 d’agost del 2009
diumenge a les verdes i a les madures
Havien sortit a passejar amb aquella criatura que havia alegrat uns cors tristos aquella primavera. La tenora feia de les seves i els joves encara no havien arribat a aquella plaça on la nit anterior el temps havia volgut acabar amb l'invencible sentiment popular. A poc a poc anaven apareixent i amb ells i elles s'anava creant un preciós ambient de diumenge de festa major a plaça.
Mentrestant ell seguia quiet, callat, pensador. Aquell diumenge al matí havia fet bullir les poques neurones que li quedaven. S'havia adonat que encara era un nen adolescent amb molt per aprendre. Se sentia buit, devastat i immadur. Volia tornar allà on un migdia de març els havia promès amor, allà on una tarda de febrer s'havien promès somnis sense fronteres però tenia por d'haver fet el que mai voldria haver fet: espifiar-la de valent per pur egoïsme mesclat amb vodka. Els núvols havien tapat el sol i ell no tenia ganes de complir els compromisos que l'atzar li havia imposat aquell vespre així que va decidir deixar-se corprendre per l'ambient d'aquella plaça poc formosa però entranyablement encantadora. Necessitava trobar-se.
La rotllana ja s'havia format prop de la caixa. Allà reunits, els joves del poble es van asseure per fer-la petar sense pressa mentre la marinada seguia present. Hi va haver discussions, somriures, bon humor, cansament i crits. Un cuba libre de sensacions, d'alleugeriment, de companyerisme i d'alegria. El jovent ni tan sols va sentir com un grup de música feia les delícies de la gent gran i tampoc es va deixar inquietar pels crits d'un home cregut i crescut que volien pertorbar aquella bonica atmosfera. Els segons van passar ràpid, com ell necessitava. Una conversa col·lectiva d'allò més alegre el va fer tornar a creure amb les seves possibilitats, amb el seu futur, amb la seva vida. Lluitaria per evitar cap altre matí de diumenge com aquell. Lluitaria pels somriures, per fer feliç a la gent, per fer-se feliç a ell mateix. Lluitaria a les verdes i a les madures, com sempre, acceptant errors i fent un pas endavant.
Devia tenir raó aquell poeta de l'èpica grega. Ell avui s'ha fet una mica més gran.
Mentrestant ell seguia quiet, callat, pensador. Aquell diumenge al matí havia fet bullir les poques neurones que li quedaven. S'havia adonat que encara era un nen adolescent amb molt per aprendre. Se sentia buit, devastat i immadur. Volia tornar allà on un migdia de març els havia promès amor, allà on una tarda de febrer s'havien promès somnis sense fronteres però tenia por d'haver fet el que mai voldria haver fet: espifiar-la de valent per pur egoïsme mesclat amb vodka. Els núvols havien tapat el sol i ell no tenia ganes de complir els compromisos que l'atzar li havia imposat aquell vespre així que va decidir deixar-se corprendre per l'ambient d'aquella plaça poc formosa però entranyablement encantadora. Necessitava trobar-se.
La rotllana ja s'havia format prop de la caixa. Allà reunits, els joves del poble es van asseure per fer-la petar sense pressa mentre la marinada seguia present. Hi va haver discussions, somriures, bon humor, cansament i crits. Un cuba libre de sensacions, d'alleugeriment, de companyerisme i d'alegria. El jovent ni tan sols va sentir com un grup de música feia les delícies de la gent gran i tampoc es va deixar inquietar pels crits d'un home cregut i crescut que volien pertorbar aquella bonica atmosfera. Els segons van passar ràpid, com ell necessitava. Una conversa col·lectiva d'allò més alegre el va fer tornar a creure amb les seves possibilitats, amb el seu futur, amb la seva vida. Lluitaria per evitar cap altre matí de diumenge com aquell. Lluitaria pels somriures, per fer feliç a la gent, per fer-se feliç a ell mateix. Lluitaria a les verdes i a les madures, com sempre, acceptant errors i fent un pas endavant.
Devia tenir raó aquell poeta de l'èpica grega. Ell avui s'ha fet una mica més gran.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)